Selecciona Edició
Connecta’t
QUADERN

Gols fora de joc

L’anarquisme passà d’odiar el futbol per burgès a practicar-lo per difondre la pròpia cosmovisió

La xilena és espectacular, més difícil encara tenint present que el guerriller duu el subfusell penjat a l’esquena. És a Chiapas, Mèxic. Un mural del famosíssim i enigmàtic Banksy. El 1999, un equip de samarreta de ratlles negres i vermelles i pantaló també negre (colors idiosincràtics de l’anarquisme) va ser el primer club europeu d’anar a Chiapas a jugar un torneig solidari amb els zapatistes de l’Ejército Zapatista de Liberación Nacional. Es tractava de l’Easton Cowboys and Cowgirls FC, equip de futbol alternatiu, autodefinit antifeixista i antiracista, fundat a Bristol el 1992 per gent de l’entorn de grups musicals de la ciutat de tarannà punk i anarquista. El 2001 van repetir l’experiència; a l’expedició s’hi afegí d’incògnit Banksy, camuflat de porter, que algun cop ha ajudat l’equip amb obra seva per simpatia ideològica.

“A la llibertat, pel futbol”, diu la llegenda del grafit. Curiosa associació la de la pilota amb l’anarquisme, que esmerçà tinta i energies denigrant aquell esport nascut a les public school (no pas públiques, sinó de les més cares i exclusives) de la burgesia britànica, diabòlica tàctica capitalista per allunyar els treballadors dels sindicats i enfrontar-los entre ells en aquells partits fundacionals del futbol modern entre assalariats, promoguts pels amos de les fàbriques angleses. El futbol com una pràctica contrarevolucionària, vaja.

A banda d’agradar, passava que aquest esport permetia a les classes populars competir en unes condicions d’igualtat que no es donaven ni a la política ni al comerç ni a l’educació superior. Entès així, era millor fundar federacions esportives revolucionàries, regides per estatuts i objectius sindicals. “Como trabajadores que somos, organizaremos nuestros propios clubes, nuestras propias ligas, realizadas y dirigidas por nosotros mismos, sin intereses monetarios, solo animados por el espíritu de la solidaridad proletaria”, es podia llegir l’1 de juny de 1934 al diari Nuestra Voz, òrgan oficial de la Asociación del Arte Fabril de Barcelona.

De 1900 a 1930 es van crear uns dos centenars de clubs de futbol de substrat anarquista, almenys un 80% a l’Amèrica Llatina, per la influència de la immigració treballadora europea. D’aquí la gran quantitat d’equips batejats com Club de Fútbol 1º de Mayo, o Libertad, o Defensor, o Libertarios, o Independiente. Molts en lligues secundàries, bé perquè no van poder aguantar la tensió econòmica i el desori d’interessos que comportà el professionalisme, bé perquè creien fermament en l’amateurisme i els valors purs de l’esport i no es volien deixar corrompre pel sistema.

L’equipament del Clapton Community, amb els colors de les Brigades Internacionals.
L’equipament del Clapton Community, amb els colors de les Brigades Internacionals.

Negre i vermell, o tot roig o tot negre, solien ser els colors d’aquests clubs, i n’hi ha molts més dels que sembla: amb freqüència se n’han modificat o tergiversat els orígens per esborrar-los. És el cas de l’Argentinos Juniors, on jugà Maradona: la gènesi és a Buenos Aires a partir del club Mártires de Chicago, fundat en record dels sindicalistes assassinats que el 1886 reclamaven la jornada laboral de vuit hores. Els seus creadors foren obrers anarquistes seguidors de Bakunin, però a l’actual web del club són aigualits a socialistes. Dos anys després, al barri del costat, es creà un nou club a partir de proletaris de l’esquerra socialista: el Sol de la Victoria (per la cançó de l’himne socialista italià). El 1904 hi hauria la fusió i el nou nom... Amb la mateixa voluntat d’homenatge als màrtirs lluitadors, els obrers (anarquistes) d’una fàbrica de vidre de Montevideo van batejar el 1906 el seu club com Defensores de la Huelga, per quedar després com a Defensor FC (1913).

La samarreta de l’Argentinos Juniors és vermella perquè era el color comú en tots dos equips fundacionals, i la del Chacarita Juniors (Buenos Aires, 1906), nascut a la Biblioteca Libertaria del barri per gent de l’ala esquerra socialista, és de ratlles vermelles i negres; com que estaven a prop del cementiri i alguns hi treballaven, els deien Los Funebreros. I aquí s’agafa la rocambolesca versió oficial del club per a l’origen dels colors. Passa el mateix amb el Defensores de Belgrano, creat el mateix 1906, i també de roig i negre, tot i que s’estrenà rosa i blau cel perquè algú va fer un fals amic amb l’himne de la Internacional Socialista Bandiera Rossa. En la història oficial, el roig i el negre són en homenatge a l’equipament de l’uruguaià Misiones, que els visità en una gira exitosa. Pitjor va ser el cas del Colegiales (Buenos Aires, 1908), fundat com a Libertarios Unidos, que per imposició política va haver de canviar de nom, tot i que el camp encara avui es diu així...

Ja només per no oblidar aquestes coses té sentit Fútbol y anarquismo (Los Libros de la Catarata), de l’estudiós (i, és clar, llibertari) Miguel Fernández Ubiría, que va de cara a barraca i ressegueix per Europa i l’Amèrica Llatina la història de clubs d’aquesta mena en una desena de països, de Croàcia a l’Uruguai, tot precedint l’anàlisi amb una documentada gènesi de la relació entre els dos conceptes, en principi antitètics.

Quan l’autor enfila Europa, la Història pesa. I sagna. L’RNK Split —fundat el 1912 amb l’indubtable nom NK Anarh i d’uniforme tot negre per estudiants anarquistes de l’Escola d’Arts i Obrers i germans treballadors del moll— patí als anys vint agressions i l’empresonament de jugadors i seguidors. Ells, que van haver de canviar cinc cops de nom de 1919 a 1959 per evitar els termes “treballadors” i “anarquistes”, respongueren fent un reclutament de voluntaris per a les Brigades Internacionals de la Guerra Civil espanyola. Quan la Segona Guerra Mundial, 120 aficionats foren afusellats pels nazis per formar part de la resistència de Tito. Ara sols queden uns escadussers vestigis anarquistes a les graderies.

Un episodi semblant patí el Red Star francès (París, 1897), on una de les graderies duu el nom del jugador Rino Della Negra, obrer fugitiu de la Itàlia feixista, que s’apuntà a la Resistència i fou afusellat pels alemanys el 1943. Avui encara se’l recorda.

Hi ha qui de les graderies en va fer un veritable arsenal, i de les pilotes de cuir lligades amb cordills, convenientment buidades, dipòsits on amagar pistoles desmuntades. Així ho feien el juliol de 1936 en el català Júpiter, equip afiliat a la CNT, on sovint anaven veïns del barri, com els líders anarquistes García Oliver, Ascaso o Durruti; una imatge d’aquest darrer, al Front d’Aragó, és avui l’escut del Radical Contra FC de Rio de Janeiro, creat ara fa cinc anys.

La ideologia d’aquests clubs va més enllà de samarretes, escuts o colors. El Corinthians Paulista (creat per cinc obrers a la Sao Paulo de 1910) arribà el 1982 a instaurar la democràcia directa: votaven els xofers d’autobús i la gent del material, i la tàctica es decidia assambleàriament. L’autogestió tingué els seus caps visibles en els irrepetibles jugadors Sòcrates i Walter Casagrande. I la cosa no va anar malament: sota el lema No juguem per guanyar. Juguem perquè se’ns recordi, la gestió esportiva es concretà en dues lligues i un cert diner a la caixa. També es belluga així l’Autónomos FC de Sao Paulo (2006), amb l’escut amb la famosa A majúscula encerclada per una pilota, i que funciona sense president, capità ni cos tècnic, tot resistint venent samarretes mentre recullen mantes per als sensesostre del barri.

El vessant autogestionari no és Història. Des de principis dels anys vuitanta del segle passat, ha anat a més la proliferació de clubs que plantegen un futbol alternatiu, de dimensions socials amples (antifeixistes, antiracistes...), i també una branca, més des dels anys 2000, d’un futbol popular, per tornar-lo als socis i als esportistes i allunyar-se així de “campionats sense sorpreses, de classificacions elaborades pels drets televisius, per les intrigues de palaus i de partits cada tres dies”. Així ho fixa en la seva carta de presentació l’USD CS Lebowski, fundat el 2010 a Florència, amb la conya del nom de l’estrafolari personatge dels cinematogràfics germans Coen.

<CS8.8>Són també, és clar, els casos de l’EZLN de Chiapas, nascut el 1999 quan la famosa Marcha de Color zapatista, que, a través del subcomandante Marcos, va proposar un partit a l’Inter de Milà. O el Clapton Community FC, de Londres, fundat fa només dos anys per fugir del segrest especulatiu del camp històric del club (1878) per part d’un president sense escrúpols. L’esperit de lluita és tal que el segon equipament del club respon als colors i a l’escut de les Brigades Internacionals. “No passaran”, diu al darrere de la samarreta.

L’equipament del FC Sankt Pauli, model contemporani d’aquests nous clubs anarquitzants, és marró, com la roba que duien els estibadors d’Hamburg el 1910, amb la qual jugaven: no calia comprar grans equipaments, tota una facilitat per expandir la pràctica del futbol entre les classes populars. El 1980, les graderies van tornar als orígens i els seguidors reforçaren la cultura llibertària i d’esquerres, prohibint tot acte nacionalista, feixista o nazi a l’estadi i reactivant la vida associativa del barri: des del moviment okupa a l’obrer, o l’ajut a l’immigrant. No és gaire diferent del que fa el francès Ménilmontant 1871, fundat a París el 2014: formen part de l’Acció Antifeixista Paris Banlieu, recullen roba per als refugiats i entre els seus jugadors tenen gent sense papers. Defensors del futbol alternatiu, allà tot és assembleari i rebutgen les subvencions. La lluita contra el racisme o contra un gasoducte que ha de venir des de l’Azerbaitjan són les raons de ser de l’USD Spartak Lecce, creat en aquesta punta de la bota d’Itàlia el 2011, que amb el nom del famós esclau (Espartac) ho diu tot. També el seu costum: quan treuen del mig del camp, la primera passada sempre és per al contrari.

“Aviat ens vam adonar que canviar el futbol era més difícil que fer la revolució”, deia l’historiador anarquista argentí Osvaldo Bayer. Però és un esport tan seductor que fins i tot l’inventor del futbolí, Alejandro Finisterre, era poeta... i anarquista.

Jo, per la causa

Feia poc que el seu comando, el Grupo Primero de Mayo, havia aconseguit el 1966 el seu èxit més gran: el segrest de monsenyor Ussía, conseller eclesiàstic de l’ambaixada d’Espanya a Roma. Ara era d’incògnit a Mèxic, on, després d’anys, podia retrobar-se amb la dona i les dues criatures, conèixer el seu tercer fill i reprendre el contacte amb l’altra dona, també amb un fill d’ell. El dibuixant Agustín Comotto, que en fa la biografia, li pregunta pel moment. “No recordo haver-me emocionat gaire. Era tal el merder en què estava ficat, tan enorme la pressió pels companys detinguts a Espanya, que no tinc un record rellevant de la familia”. Amb l’altra dona, ni es trobaren.

Per bé o per mal, la causa, els ideals, un determinat ordre a la vida, s’imposaven sobre l’individu en la trajectòria de l’històric dirigent Octavio Alberola. “Tots coneixíen el meu compromís amb la lluita, és la consciència del deure autoimposat”, confessa recordant el salt al buit quan, anys abans, decidí passar a l’acció directa clandestina contra el franquisme i acomiadar-se de la dona, els nens, el pare i l’altra dona, a qui dona diners per avortar, vendre’s la part de l’empresa d’enginyeria hidràulica, desfer-se del bon cotxe i deixar Mèxic on els pares s’havien exiliat acabada la Guerra Civil espanyola i instal·lar-se a París.

Comotto, il·lustrador (155. Simon Radowitzky), treu suc a l’un xic hermètic Alberola a El peso de las estrellas (Rayo Verde), on segueix, fruit de converses i correspondència, la vida d’algú que ho té clar: “Estem parlant de tu, Octavio”, li diu. “Sí, però jo era una cosa col·lectiva, entens?”. Sí, se l’entén aviat: era fill d’aragonès format a l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, mestre amb 16 anys i militant de la CNT que s’enfrontà a uns anarquistes incontrolats a l’Aragó: “No podeu matar enemics al front i torneu a matar gent indefensa al poble!”.

Amb aquesta genètica (la mare, de família acomodada, s’ajunta amb José Alberola fugint de casa i sense passar per l’església), Octavio (Menorca, 1928) contacta amb anarquistes mexicans a la universitat on, atret per la física, estudià Ciències (“a l’Univers, res és més important que la resta”). Endurit en escaramusses locals, a França xocà amb Federica Montseny i Germinal Esgleas, “la reialesa àcrata”, que no estaven per ímpetus violents. Té una teoria inquietant: l’immobilisme de les patums vindria perquè haurien col·laborat amb la Gestapo, informació que els soviètics passarien al PCE, que els hauria extorsionat, tocant el moviment llibertari.

Entre la Operación Cabeza (atemptat fallit contra Franco el 1962), el misteriós assassinat del seu pare torturat a casa (potser per la policia política espanyola, ajudada pel nazi Otto Skorzeny), una detenció a Bèlgica per una delació quan anaven a segrestar el polític Alberto Ullastres i un judici a París pel segrest el 1974 d’un directiu del Banco de Bilbao transcorrerà una vida ara instal·lada a Perpinyà, amb una tercera companya de lluites, sempre, diu, al servei d’un fet: “Pensar en un món ideal, sense tractar de construir-lo, no té sentit”.

 

Un dels dibuixos amb què Comotto acompanya la biografia que ha fet d’Octavio Alberola.
Un dels dibuixos amb què Comotto acompanya la biografia que ha fet d’Octavio Alberola.
S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >