Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Dràcula a la Residencia

'Olalla' evoca videojocs on l’avatar avança il·luminant àrees d’un mapa en ombres.

El videojoc 'Olalla'.
El videojoc 'Olalla'.

Olalla és una nouvelle de Robert Louis Stevenson (Edimburg, 1850-Samoa, 1894) que pertany a un estil de narració propi de finals del segle XIX, que es caracteritza pel desvetllament d’una intriga que afecta tant els personatges com l’espai on es mouen. Abans de començar la lectura, l’espai i els personatges queden coberts per una boirina o una tenebra. Al lector contemporani aquest estil de narració potser li recorda els videojocs de scroll horitzontal, on l’avatar del jugador avança il·luminant àrees d’un mapa en ombres. L’exemple més notable és El cor de les tenebres de Joseph Conrad, on el protagonista il·lumina el món que envolta el riu a mesura que el remunta, disposat a conèixer l’atrocitat que l’espera cap al final del camí, que coincideix amb el desenllaç de la nouvelle.

Dràcula a la Residencia

OLALLA

Robert Louis Stevenson

Traducció de

Xavier Zambrano

Viena

104 pàg. / 13 euros

Olalla respon al mateix esquema constructiu. Un soldat anglès ferit en una batalla s’ha de recuperar en la mansió d’una família espanyola en decadència, que accepta amb una condició: que el soldat no es relacioni amb ells. La narració avança a mesura que el soldat va penetrant en les cambres de la Residencia i coneix els diversos membres de la família (passant pantalles, si es vol preservar el símil), i el lector no dubta que en algun lloc de les tenebres pacientment esvaïdes pel nostre heroi (a la pàgina 78?, a la 96?) ens espera l’Olalla que dona nom a la narració.

El terror de la nouvelle de Stevenson és menys abstracte que en la de Conrad: tenim endarreriment espanyol (un sintagma esgarrifador per a un anglès), un clima espantós, l’amenaça de la idiotesa, portes que grinyolen, insinuacions de bastardia, udols, tortura d’animals, indicis de vampirisme... però la medul·la de la por a Olalla també és relliscosa: es tracta de l’aprensió del llinatge, perquè ¿com surten uns éssers humans d’uns altres? Què compartim amb els nostres avantpassats? A qui pertany aquest tret, aquest gest? D’on venen aquestes idees? Hi ha alguna cosa que sigui veritablement nostra, individual, que no pertanyi a la sang? No revelem al lector la resolució d’aquestes preguntes, però en formular-se en una casa on les facultats de la família propietària s’han anat asfixiant progressivament en l’endogàmia, se n’intensifica prou l’interès i es tornen gairebé urgents.

Com sap qualsevol que hagi llegit L’illa del tresor o el seu famosíssim relat sobre el doble, Stevenson és un professional. Dosifica la intriga com ningú, és un mestre en la construcció de mites i en l’exposició del tremolós tempteig de les nostres recerques morals... Ningú pot discutir-li el seu talent per a la descripció, que va aplicar a paisatges tan diversos com les mars del sud, els freds del nord de la Gran Bretanya o els erms que dominen Olalla. Però si reconeixem Stevenson com un artista és pel caprici amb què de vegades (fins i tot dins de l’estricte marc d’una nouvelle d’intriga) es posa a escriure pel pur gust d’escriure.

Si el lector en vol un exemple, es pot aturar en el magnètic passatge de la pàgina 47 dedicat al llinatge, o en el cor literari del llibre, amb la conversa entre el narrador i Olalla (que arrenca a la pàgina 81), on Stevenson prescindeix de les rèmores de la versemblança, l’adequació al personatge i la pertinència per a la trama (crosses per a escriptors novells), amb el propòsit d’oferir-nos un plaer més elevat: el de la intel·ligència i el talent conjurats per segregar tanta substància literària com sigui possible.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >