El geni de Puixkin

Aleksandr Sergueievitx Puixkin —puix quin rus no té dos noms de fonts?—, nascut l’any 1799 en el si d’una família benestant, home vinculat des de molt jove als cercles literaris liberals de Moscou, confinat per la policia tsarista al sud de l’Imperi, escriptor infatigable i vocacional com demostra la seva obra, vastíssima per haver mort en un duel només als trenta-set anys, és reconegut per tots els historiadors de les bones lletres com el pare de la literatura en llengua russa contemporània.

Pels anys de la seva escassa vida, allò que s’hauria pogut esperar d’ell, com va ser el cas de molts dels seus coetanis, és que s’afegís adés a unes modes neoclàssiques que estaven en boga als medis literaris de Rússia a causa de la influència de les literatures anglesa i francesa, adés a les expansions romàntiques que eren moda en idèntica mesura, també per culpa d’autors com Byron, Richardson o Rousseau, fins i tot d’Andrea Chénier, que Puixkin lloava per la seva perfecció en l’art de la mètrica i del vers.

Hi havia, al temps que Puixkin va formar-se literàriament, clàssics com Derjavin —que es va quedar clavat en els preceptes de la poètica de Boileau—, preromàntics com Karamzin, que va llegir massa poemes de Cowper i de Klopstock, i una bona colla de romàntics en el sentit més usual del mot, com ara Batiuxkov, Jukovski i Viazemski, tots tres admiradors de Thomas Gray i de Lord Byron, també de Goethe i Schiller.

Però de sobte va emergir el geni de Puixkin, que deixa en l’ombra tots els que hem esmentat, i que, malgrat la seva delera pel Childe Harold i el Don Joan, de Byron, i malgrat, també, la seva admiració per les novel·les carregoses de Richardson, pels seus Lovelace i Grandison —tot això surt al llibre de què hem de parlar avui, i encara no n’hem dit el nom— i, per damunt de tot, malgrat la seva admiració per una mètrica perfecta, que és més aviat un precepte de qualsevol classicisme, va capgirar a partir de 1823, quan va començar la seva obra de més fondària, el panorama sencer, i futur, de la literatura russa.

Ara el lector tindrà l’oportunitat d’adonar-se de tot això que hem dit bo i proveint-se d’una traducció absolutament extraordinària d’aquest llibre: Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin (per què no Ievgueni Onyièguin, o cosa semblant?), traducció d’Arnau Barios (Barcelona, Club Editor, 2019). Ja teníem, en català, una versió en prosa rellevant a càrrec de Xavier Roca-Ferrer, feta a partir de la versió anglesa fixada i comentada per Vladimir Nabokov, i em sembla que cap més. Hom ha repassat les seves marginalia inscrites a les pàgines de l’edició francesa d’Oneguin de L’Age d’Homme, de la castellana de Mijail Chílikov i, naturalment, de la traducció de Nabokov; hom ha llegit i rellegit en veu alta les versions francesa, espanyola i anglesa que ha dit, i ha de confessar que no hi ha trobat, com ha trobat en la versió de Barios, aquest ressò de llengua entre culta i planera, aquesta cantarella que, sens dubte, només es troba a vessar en la llengua original —que hom arriba a llegir, i prou—, i, en suma, aquesta grandesa que primer de tot és sonora i només secundàriament té a veure amb el contingut d’aquesta novel·la escrita en vers. No és pel contingut que Eugeni Oneguinés considerada una obra mestra, i Puixkin degué ser-ne irònicament conscient: la història d’una camperola, Tatiana, enamorada d’un Eugeni amb mitjans, dandi, fals moralista i frívol, que la rebutja amb un sermó; la germana de Tatiana enamorada d’un poeta més aviat fosc; el duel entre Eugeni i aquest poeta a causa d’una vacil·lació d’Eugeni amb la germana de Tatiana, i la trobada, al cap dels anys, entre Eugeni i Tatiana, ella ja casada amb un militar de rang, per intentar, ell, tornar a seduir-la, endebades. Un argument de quasi res.

Si de cas, allò important del llibre són les consideracions de Puixkin sobre les falsies d’una alta burgesia i una baixa aristocràcia dels ambients que va conèixer; la crítica explícita al sentimentalisme dels poetes ploraners; la idea, després pròpia dels poetes simbolistes, que la comesa més important d’un poeta és escriure bé; trobar, com Pascal, que “le moi est haïssable”, i, per damunt de tot, inventar aquesta estrofa dita justament Oneguin pels teòrics, amb unes rimes endimoniades, que Arnau Barios ha vessat a un català igualment planer, sense ínfules, carnerià sovint (aquella mestressa “amb sentiments a doll” de 2.35!), mantenint tothora el sentit i la polida forma de l’original —aquest sempre en vers octosil·làbic, que Barios, per força major, ha combinat amb decasíl·labs, sempre de peus iàmbics. Adrià Targa i Pau Sabaté hi han posat grans d’ajuda, i Barios ha rebut amb justícia el premi Ciutat de Barcelona de Traducció: un ofici que ennobleix i oxigena la nostra literatura, i qualsevol.