Any Carner
La iniciativa de la ILC és del tot lloable i serà un homenatge a qui ha estat el millor escriptor de la nostra literatura
La Generalitat de Catalunya, a instàncies del Departament de Cultura i de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), ha declarat l’Any Carner, amb motiu del cinquantè aniversari de la mort del poeta, i el pròxim dia 21 celebrarà el Dia Mundial de la Poesia, dedicat també a Carner. La iniciativa de la ILC és del tot lloable i serà un homenatge a qui ha estat el millor escriptor de la nostra literatura. Ho ha estat, malgrat que encara hi ha gent incapaç de veure’n la grandesa per raons que costen d’entendre, però que, de fet, es basen en una incapacitat lectora governada per la mandra, o perquè no s’han molestat a llegir cap dels nombrosos assaigs competents sobre la qualitat de Carner (signats per gent com Gabriel Ferrater, Joan Ferrater, Jaume Coll, Jordi Cornudella, i un llarg etcètera).
Per això, doncs, la iniciativa és del tot lloable, perquè, a part de posar en ridícul els que no saben llegir, és la primera vegada que la ILC trenca amb la tradició de triar un poeta viu per homenatjar-lo el dia mundial de la poesia, i també perquè representa un contrapès a un tort que ara mateix explicaré (o recordaré als que ja ho saben).
L’abril de l’any 1970, Carner va tornar a Catalunya, a desgrat seu, perquè no volia tornar mentre Franco fos viu. Però, aprofitant un moment que havia perdut la lucidesa, la seva esposa i uns amics el van portar a Barcelona. Hi havia el bon desig de procurar que li donessin el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I és curiós: les llumeneres que formaven el jurat del premi l’hi van negar. Van ser els següents: Antoni Maria Badia i Margarit, Jordi Carbonell, Josep Maria Castellet, Miquel Coll Alentorn, Antoni de Moragas i Joan Sardà, juntament amb l’inefable secretari Joan Triadú, que ja havia demostrat a l’execrable pròleg de la seva antologia de l’any 1950 que Carner no li queia bé. Aquestes llumeneres van donar el premi a Joan Oliver, el qual, quan li ho van comunicar, va exclamar: “Que s’ha mort Carner?”. No s’havia mort; simplement va ser víctima d’un jurat incompetent. Oliver, diguem-ho de passada, l’hauria d’haver rebutjat, però van pesar més els diners del premi. Afortunadament Carner era només una ombra del que havia estat i no es va adonar de la injustícia que va rebre. Una injustícia que va menysprear tot el que ell havia fet per la llengua i la literatura catalanes, i que ni va tenir en compte el sofriment que expressa al darrer apartat de Poesia com a conseqüència del seu enyorament de Catalunya.
És de justícia, doncs, agrair a la ILC, al seu director, Oriol Ponsatí-Murla i a la consellera de Cultura haver-se recordat de Josep Carner, que, si bé no va rebre el Premi d’Honor, és i serà sempre el Poeta d’Honor de les Lletres Catalanes.
