Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA

Ara s’ha de dir Sabadel

La RAE converteix en normativa una pronúncia que contravé la dels mateixos sabadellencs

Un cartell de Sabadell.
Un cartell de Sabadell.

Quina una que ha armat la Real Academia Española a través del seu compte de Twitter @RAEinforma, quan, en una resposta d’un usuari de la xarxa social, ha donat per pràcticament normativa la pronúncia de Sabadel per a Sabadell. José F. Martín del Pozo preguntava a la RAE com calia pronunciar els noms catalans acabats en -ll, tot plantejant ell mateix el cas del topònim Sabadell, i l’Academia va tirar de manual per donar per bona, i per tant normativa —és el paper que li toca fer, tant si ho vol com si no—, la pronúncia amb ela final: “En español, no existe el fonema /ll/ a final de palabra, por lo que, en la pronunciación espontánea, el dígrafo «ll» en esa posición (propio del catalán) se pronuncia /l/: «Sabadell», pron. [sabadél]”. No va trigar gaire Màrius Serra a demanar per la pronunciació del catalanisme acceptat per la RAE al detall, amb el silenci per resposta.

Val a dir que l’explicació que aporta la RAE, amb un enllaç en el mateix tuit que menava a l’ortografia normativa, és perfectament lògica, i per tant vàlida en el terreny de la descripció. El castellà està mancat del fonema /ll/ (adopto la seva mateixa anotació, disculpin els experts en fonètica) a final de paraula; és més, en espanyol estàndard és més comuna la pronúncia yeísta a inici i enmig de mot (‘castiyo’, ‘yave’), de manera que no suposa cap anomalia que el so de Valls els sigui pràcticament impronunciable. Als catalanoparlants ens passa el mateix amb les consonants oclusives sonores, també a final de mot; les ensordim totes, i això fa que, en una elocució espontània, la pronúncia de Madrid tendeixi a Madrit. Però una cosa és que el nostre sistema fonològic sigui així i ves què hi farem, i una altra és que l’Institut d’Estudis Catalans prescrivís que en català, efectivament, n’hem de dir Madrit.

Convé recordar que no es tracta, aquí, del tractament dels exònims. Un exònim és un topònim en la llengua pròpia que es refereix a un lloc de fora del domini lingüístic, com ara en català Nova York o Londres. Per tant, no es dona el cas que el castellà tingui com a exònims hipotètics coses com Sabadel, Ripol o Martorel; si es tractés d’això, la mateixa RAE hauria de promoure l’adaptació ortogràfica dels termes, tal com prescriu a la seva ortografia que s’ha de fer amb els manlleus (de bulldozer a buldócer, de krill a kril), però tampoc s’ha atrevit a fer aquest pas. I, si el fes, encara tindria un problema: per molt que convertís tot de topònims catalans en exònims acabats en ela, encara quedaria la pronúncia dels noms propis: Fordadell, Rull, Turull, per exemple.

Dins del marasme de reaccions que ha generat l’infaust tuit de la RAE, destaca el fil de la hispanista Silvia Senz, que, més enllà d’atribuir la pronúncia en ela a la impossibilitat d’articular un determinat so, busca en el tarannà dels acadèmics una explicació menys tècnica: “La RAE mesetaria de siempre: incluso ahora que declara que la norma es policéntrica, considera que el sistema fonológico del castellano es el de un monolingüe del centro de España”. I més endavant afegeix com a rebló que, en no tenir en compte les habilitats fonològiques dels parlants influïts per les llengües vernacles, la RAE conserva intacta la capacitat per espanyolitzar tot el que se li posi per davant, siguin manlleus o onomàstica. I d’això es tractaria. Si es té present només un sistema fonològic central, aleshores resulten lògiques les adaptacions carné, cederrón o debú, i s’assimila Sabadell a Sabadel abans de promoure una pronúncia alternativa, sigui amb la doble ela catalana, sigui a la manera yeísta, que no estaria malament si es tracta d’un problema d’articulació. Potser així resoldríem aquest absurd de pronunciar ‘Yul’ el cognom del jugador de bàsquet o del filòsof Llull.

En català tenim una certa tendència a difondre els topònims d’acord amb la pronúncia del lloc, i d’aquí que es promogui Berga amb e tancada, o bé Matadepera, també amb e tancada, quan la inèrcia ens faria fer-les obertes. Potser convindria que a la RAE escoltessin com diuen Sabadell els sabadellencs, no ja els catalanoparlants —potser seria demanar massa—, sinó directament els que parlen castellà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >