Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Surrealisme i disseny, desordenadament

És encantador veure a l'exposició del CaixaForum els interiors de les cases de Dalí a Portlligat, la del col·leccionista Edward James a Anglaterra, i la de Carlos de Bestegui, projectada per Le Corbusier

'Bust de dona retrospectiu', de Salvador Dalí, a l'exposició del CaixaForum.
'Bust de dona retrospectiu', de Salvador Dalí, a l'exposició del CaixaForum.

“Des dels seus inicis, el surrealisme es va inspirar en el disseny i en els objectes quotidians. Malgrat tot, l’impacte que va tenir sobre el disseny aquest moviment artístic, especialment després de la Segona Guerra Mundial, és poc conegut”. Així és com es ven o s’explica el contingut de l’exposició titulada Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020, però la primera frase és un error massa important per obviar-se. Quan va sorgir el surrealisme als anys vint i en el seu apogeu als anys trenta, el surrealisme no es podia inspirar en el disseny, per diverses raons. La primera és que la seva font d’inspiració eren els somnis, l’inconscient, el més meravellós en la vida quotidiana i, efectivament, també els objectes però no el disseny, que en aquella època estava naixent amb la Bauhaus i el constructivisme rus. Aquests moviments aspiraven que la forma seguís la funció, i en el seu desig d’anar en contra de tota ornamentació artificiosa, van resultar extremadament racionals, just el contrari de l’ideari surrealista. Una altra cosa és que, sota el surrealisme, els artistes reinventessin i manipulessin objectes industrialment fabricats, tals com taules, cadires, barrets o vestits i, de tot plegat, en recull una bona mostra aquesta exposició.

Dit això, la mostra és molt recomanable, en especial per les seves tres primeres sales. El dadaisme ja havia jugat amb les associacions impensables o heteròclites, i Marcel Duchamp havia inventat el ready-made. Ara podem veure la famosa planxa amb pues de Man Ray (titulada Regal, 1921), un objecte d’ús impossible i un obvi regal enverinat; la Taula amb peus d’ocell, de Meret Oppenheim, o el famós Bust de dona retrospectiu, de Dalí (1976), així com la fotografia de la Cullera-sabata, trobada per André Breton al Marché aux Puces i construïda , segons el poeta, “més enllà de la seva imatge somiada”, o l’extraordinària màscara que va trobar Giacometti el mateix dia al mateix lloc.

Hi ha una part documental molt àmplia i ben seleccionada, tot i que les fotografies són una mica petites i els rètols, seguint una incomprensible moda actual, són molt lluny de les obres, cosa que dificulta que es puguin llegir i identificar. Però es poden veure moltes imatges de les exposicions surrealistes, que van desplegar una enorme imaginació en els muntatges. Vam contemplar molts dels models de l’Exposició internacional del Surrealisme del 1938: del sostre –ideat per Duchamp penjaven centenars de sacs plens de carbó (que en realitat no contenien carbó), i que al costat de les parets pintades de negre, un estanc amb plantes i un fornet on es torrava cafè, aconseguia crear una atmosfera misteriosa i torbadora alhora. També veiem imatges de l’exposició de Londres el 1936 (on Dalí es va vestir de bussejador i gairebé mor asfixiat) i de la famosa First Papers of Surrealism de Nova York el 1942, on Duchamp va travessar tot l’espai expositiu amb cordells. I els muntatges i mobles que Peggy Guggenheim va encarregar a Friedrick Kiesler, que amb el temps s’han revelat d’un surrealisme francament superficial.

És encantador veure els interiors de les cases de Dalí a Portlligat, la del col·leccionista Edward James a Anglaterra, i la de Carlos de Bestegui, projectada per Le Corbusier (que mai va ser surrealista i que mai “va recol·lectar objectes”, com es llegeix en una paret de la mostra), tot i que el seu propietari la va atapeir de mobles barrocs i rococós.

La secció Surrealisme i erotisme és especialment rica, amb fotografies de Lee Miller, de Man Ray (una esplèndida Kiki de Montparnasse), de Dora Maar, de Claude Cahun i on apareixen Peggy Guggenheim amb les seves famoses arracades (una de Calder i una altra de Tanguy), l’excèntrica Leonor Fini i Gala amb el barret-sabata ideat per Elsa Schiaparelli. I sí, els surrealistes “van dissenyar” objectes quotidians, poc pràctics però meravellosament inquietants, com els guants amb venes pintades de vermell, o la polsera de pell de Meret Oppenheim. I el moviment, efectivament, va influir en certs dissenyadors posteriors a la Segona Guerra Mundial. Potser els objectes més coneguts són la taula amb rodes de bicicleta de Gae Aulenti, o el llum fet amb plats trencats d’Ingo Maurer, però també hi ha curiositats com una sorprenent tetera amb la forma d’un crani de porc, obra de l’estudi Wieki Somers (2003).

És una pena, per concloure, que la Fundació La Caixa, que en les èpoques de María Corral i de Luis Monreal ens havia ofert exposicions estel·lars, hagi rebaixat el nivell d’exigència, no només perquè disposa de possibilitats econòmiques, sinó perquè Barcelona s’ho mereix i ho demana des de fa anys.

Victoria Combalía és escriptora i crítica d'art.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ