Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Lluís Racionero, pioner de la contracultura a Espanya

L’escriptor i assagista, autor de ‘Del paro al ocio’, es definia com “un liberal psicodèlic”

Luis Racionero, escriptor i economista.
Luis Racionero, escriptor i economista.

La contracultura s’alimenta del pensament d’esperit individualista (majoritàriament de tall anarquista), de filosofies orientalistes i de la psicodèlia. Dels tres brolladors va beure (i va escriure) l’assagista i novel·lista Lluís Racionero, principalment des d’una cruïlla molt pròpia, amb un punt de genet solitari; però d’aquesta contracultura va ser un pioner, un ariet sorprenent i enlluernador a Espanya, fins i tot per a la Barcelona de finals dels anys seixanta que ja presumia de moderna amb la Gauche Divine. En aquest camí particular va anar fent vida i obra Racionero fins ahir, quan va morir amb 80 anys.

Tot es va engegar a la Universitat de Berkeley, el 1968. Cultíssim, llicenciat en Enginyeria i doctor en Ciències Econòmiques, va marxar als Estats Units amb una beca a estudiar un urbanisme que a Espanya no hi era com a carrera universitària. El va enxampar allà la revolta de la contracultura i el sexe lliure i els primers senyals de filosofia oriental. I va tractar pensadors d’esquerra com Herbert Marcuse i Angela Davis i el poeta Allen Ginsberg.

I també va connectar amb el hippisme i la droga: l’LSD. “Ho va provar amb mi; però com un ritual, res sistemàtic, dues vegades i punt: l’àcid entès com una manera d’aprendre a obrir el cap; després, ja obert, no el necessites més... Ningú a Ajoblanco no va quedar enganxat”, recordava ahir Pepe Ribas, un dels seus còmplices i director-fundador el 1974 de la sísmica capçalera. “Buscava per a la revista María José Ragué, autora de California Trip, la gran guia contracultural d’Espanya, i vaig trucar a Salvador Pániker [l’havia editat el 1971 a Kairós], però em va dir que amb qui havia de contactar era amb el seu marit, Racionero; vaig anar al seu despatx i la conversa va durar fins a la setmana passada”, evoca Ribas.

Assegura el seu amic que Racionero, “home leonardesc” per la seva variada cultura (“el seu ofici era ser lector, de tot, subratllava els llibres d’una biblioteca que superava els 25.000 volums”) va aportar “llibertat en un país dominat per l’autoritarisme de dretes i d’esquerres” i també “qualitat, perquè tot el que explicava ho havia viscut”.

Participant actiu i indispensable d’aquesta primera Ajoblanco, sense proposar-s’ho es va anar convertint en un dels líders intel·lectuals dels nous moviments, que coneixia bé després del seu pas per Berkeley, però també per l’Índia. O pel transitar de les obres del filòsof britànic Alan Watts, gran impulsor de les filosofies orientalistes. “En aquesta Espanya grisa, ho era tot i ho difonia sense vanitat i generosament”.

Ho va fer des de l’articulisme, però també des de llibres com Filosofías del underground (1977) o des de Del paro al ocio (1983), amb el qual va obtenir el premi Anagrama d’assaig, particular pont entre la Barcelona gauchedivinesca d’editorials com aquesta i Tusquets, amb personatges com Onliyú, Montesol, Quim Monzó, Pau Maragall, Pau Riba...

En aquest llibre, o en posteriors, com La Mediterrània i els bàrbars del Nord (1985), destil·la la seva visió hedonista de la vida a partir de reclamar poder divertir-se més en allò quotidià de la prosperitat material. La cultura mai disputada amb la cosa humana, unes tesis que el deixaven en una solitària equidistància entre el capitalisme salvatge i el marxisme productivista. Materialisme i misticisme.

“Sempre es va mostrar molt individualista; a més, amb el temps, es va anar decebent amb el món: es va cansar de defensar valors solidaris i menys competitius quan tothom es llançava en braços de la fama, el poder, el consumisme... i es va embolicar”, emmarca Ribas. Això destil·la en part el seu llibre El progreso decadente (2000).

La decepció es va traduir també en una curiosa evolució política que el va portar del particular radicalisme anarquitzant nord-americà a formar part de les llistes d’ERC per a les eleccions generals de 1982, passant a relacionar-se amb l’entorn del PP, acostament que li va permetre ser nomenat director de la Biblioteca Nacional d’Espanya (2001-2004), després d’haver-ho estat durant quatre anys del Col·legi d’Espanya a París.

Faceta hedonista

Sobre aquesta trajectòria, es va autodefinir: “Soc un liberal psicodèlic”, concepte amb què va titular el 2011 el llibre amb què va guanyar el premi Gaziel: Memorias de un liberal psicodélico. A tot això no era aliè el seu origen familiar: era fill de militar arribat a Catalunya i d’una propietària d’un hotel a La Seu d’Urgell, on ell va néixer el 1940.

Aquest punt hedonista va repuntar tant la seva vida intel·lectual com humana, com destil·len els records que va plasmar a Sobrevivir a un gran amor, seis veces (2009), sobre les seves intenses i nombroses relacions. Va ser un dels llibres més celebrats de la quarantena de títols que va escriure, en català i castellà. Entre els quals van proliferar les novel·les de tall històric, en especial Cercamón (1981), premi Prudenci Bertrana aplaudit pel nacionalisme en narrar la destrucció de la prometedora civilització provençal i catalana ofegada per França i el Papa. En la recreació medieval es va emmarcar també L’últim càtar, premi Carlemany, 2000. Després va reconstruir, a partir de biografies novel·lades, a Gaudí o al seu mirall Leonardo da Vinci. El seu últim llibre, Manual de la buena vida (2018), reflectia amb les coses quotidianes (gastronomia, art, viatges...) allò que sempre va buscar i va predicar: espiritualitat no exempta d’hedonisme. Alternatives. Contracultura.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >