Selecciona Edició
Connecta’t

Els mitjons de Miquel Creus

El lector d’'Òpera àcid' és com l’antiga amiga del protagonista, que el visita a casa seva i l’acompanya a buscar la dosi que necessita la nena

Imatge d'arxiu de Miquel Creus.
Imatge d'arxiu de Miquel Creus.

D’una banda, hi ha la novel·la escrita, publicada per primera vegada el 1989 i recuperada ara per Males Herbes, Òpera àcid, de Miquel Creus (Vic, 1954-Berlín, 2019), un text cru, d’atmosfera sufocant i que teixeix una xarxa d’angúnia. El protagonista habita en un estat vegetatiu enmig d’un laberint de tortuositats, té al seu càrrec una nena de deu anys, addicta a l’heroïna, filla d’una amiga que ha mort recentment, i la proveïdora de la droga té un germà que s’ha suïcidat fa poc ingerint pastilles. El lector d’Òpera àcid és com l’antiga amiga del protagonista, que el visita a casa seva i l’acompanya a buscar la dosi que necessita la nena, i contempla des de fora un infern on la possibilitat d’entreveure-hi una mínima espurna de cel li està vedada. I, de la mateixa manera que l’amiga del protagonista queda desconcertada davant de tanta duresa, decadència i misèria, el lector també queda desconcertat per la manera que Creus sap tractar-les literàriament: l’afany morbós no apareix enlloc, no cau en la temptació de la crònica d’una realitat social, no hi ha cap mena de didactisme ni la reivindicació ni la defensa de res, i el dolor i el patiment, que ho impregnen tot, són tan sols la música de fons d’una novel·la que a vegades sembla que s’aguanta gràcies a un miracle, i que, com tot miracle, és racionalment incomprensible. Potser hi té bastant a veure que Creus practiqui una escriptura fragmentària, objectual i neutra que no està renyida amb la manifestació d’una tendresa gebrada que acaba fent pànic. A Òpera àcid no hi molesta ni l’ús abusiu, i tot sovint gramaticalment incorrecte, dels gerundis. No se sap, però potser les novel·les escrites en estat de gràcia fins i tot admeten els fiascos estilístics.

Més enllà de la novel·la escrita, i dels lectors que sàpiguen entendre el que s’hi esdevé i que expliquin què hi passa i quin sentit té, hi ha la novel·la que encara s’ha d’escriure, i que tindria com a protagonista un escriptor anomenat Miquel Creus, que després de publicar Òpera àcid va desaparèixer de la societat literària i del qual no s’ha sabut res més fins que Ramon Mas i Males Herbes es van entossudir a reeditar un text que els havia marcat a la joventut.

En un article sobre el periodisme cultural, Gabriel Zaid citava Ezra Pound i deia que la notícia estava en el poema, en el que passava en el poema, en la sonata que un pianista interpretava, posava com a exemples; i concloïa que, com que no tothom estava capacitat per explicar-ho de manera convenient, es tendia a informar sobre els mitjons que duia el pianista. Ara que Òpera àcid ha vingut per quedar-se de la manera que es mereix en la història de la literatura catalana, més d’un lector agrairia que se l’informés narrativament sobre la novel·la vital de Miquel Creus. 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >