Veus de la Ciutat de la Justícia

Als jutjats no s’hi va per gust, tret que es treballi allà, i de vegades tampoc en aquest cas. S’hi va perquè hi ha algun problema. I s’hi va també, agradi o no, a parlar: la jutgessa amb l’acusat, el funcionari amb la procuradora, l’advocat amb el seu client. La Ciutat de la Justícia és l’escenari diari de converses creuades. Els retalls incomplets d’aquests diàlegs, caçats al vol, revelen les angoixes, esperances i vivències de centenars de persones.

Dijous de març. 10.30. Poca gent a les portes dels jutjats: tard per entrar a treballar, aviat per sortir a esmorzar. Una funcionària, amb la targeta identificativa al coll, parla amb una altra: “Vaig cap a dalt, que he dit que baixava a fer un piti cinc minuts i porto una bona estona”.

Passat l’arc de seguretat, davant del jutjat de guàrdia. Asseguda, una dona mira d’entendre la seva amiga: “I s’emportarà els nens per venjança? Em sembla molt rebuscada, la història”.

El vestíbul, diàfan i gris, com un tanatori modern, connecta els edificis amb finestres com si fossin ruscos: fiscalia, jutjats, sales de vistes. La barra negra del bar és la kaba on tots conflueixen. Un home a l’altre: “Si a ella li toca el cul, soc la figura legal, però el tema és que ella està incapacitada”. Una dona, al cambrer mentre mira el mòbil: “Un suc de taronja i... ara per ara això”.

Edifici I: jutjats d’instrucció. On s’investiga. Com a França, hi ha armilles grogues: són condemnats que donen informació. I que s’avorreixen i parlen: “Surto fins a les dues i bec, però no em parlis de discoteques”.

Els ascensors per pujar a les plantes: es marca el número i una pantalla mostra la lletra de l’ascensor que ha d’agafar, de la A a la H. Els nous no saben com va, i als jutjats de vegades només s’hi va una vegada a la vida. Un immigrant pregunta què han de fer. Es tanquen les portes i una funcionària es queixa: “Qui és l’il·luminat que posa aquest sistema quan això és ple de gent que ni parla espanyol?”

Planta 8. Problemes davant del taulell. Una noia jove, amb ulleres: “M’han dit que no em poden donar un advocat, com vols que em calmi? No veus que tinc un cas fumut?”. “Però si és un furt... Per un delicte lleu no és necessària la presència del lletrat”, diu una funcionària d’instrucció 21. La noia dona un cop al taulell: “Què vols, que torni a fer cua? Vinc de Girona. Estic en cerca, t’ho juro per la meva mare. Ho sabràs tu millor que la policia que m’ha detingut?”. “Són les seves coses, no les nostres”, conclou l’empleada.

Una planta més avall. “Hassan? Passi. A veure...” La dona treu una carpeta. Es llegeix “causa amb pres” sobre un fons vermell. “Però vostè no estava pres?” “Sí, però estic de permís”, respon el Hassan somrient. “Ah, no entenia res”. En un altre taulell, un home lamenta la seva mala fortuna. “Que em condemnin i prou. Tenia un projecte a l’Antàrtida, però amb això em posen antecedents i ja no hi puc anar. M’ho fa el meu germà per buscar-me la ruïna”. Al costat, una mare a la seva filla, sobre la seva neta en cotxet: “Treu-li l’abric, que aquí fa calor”.

De tornada al vestíbul, per les escales, conversa amb l'oient indiscret. Un funcionari té novetats. “Avui cesso i torno al meu poble a Àvila, que tinc plaça allà. Estic content”.

Al costat de les sales de vistes, on es fan els judicis. Un jove amb xandall vermell puja corrents les escales mecàniques: “Mecàgum la seva puta mare!”. Tres vigilants li van al darrere. Un s’ajusta el guant: “S’han acabat les ximpleries”. Parlen amb ell. El noi surt del passadís sanglotant. A prop, una advocada xerra amb una col·lega: “Per les lesions? Estan presos? Me n’alegro, que es fotin”. Passen al costat d’elles dues dones: “Tu no has mentit”. “No, no he mentit”. Acaba la declaració d’un home a la primera planta. L’espera un advocat: “Has fet una bona obra. Recorda el karma”. L'oient és interpel·lat de nou: “Perdona, això judici per penal?”, diu ella, i mostra un paper: “Sala 321”. “Més amunt”.

Des de més amunt, panorama general del vestíbul. La gent anant amunt i avall. Les converses d’uns i altres (les seves vides) confoses en un únic i sonor murmuri, ara ja inintel·ligible.