Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La CUP i els dicasteris vaticans

Hi ha partits que semblen entestats a copiar actituds d'opacitat. Sorprèn que els anticapitalistes que es declaren feministes, es guiïn per pautes més pròpies del Vaticà en casos com el d'Argentona

Eudald Calvo en una imatge d'arxiu.
Eudald Calvo en una imatge d'arxiu. pau barrena

Hi ha organitzacions que s'autoproclamen societats perfectes. El cardenal Roberto Belarmino va ser qui va introduir aquest concepte en l'eclesiologia. Sant, jesuïta, inquisidor de Giordano Bruno i martell de la reforma protestant, Belarmino era un autèntic apparàtxik de l'Església catòlica. Amb els anys, la jerarquia eclesial va contraposar l'expressió societat perfecta a la de societat civil o secular. Era la seva manera de voler demostrar la superioritat moral del que és sagrat a la laical i pecadora societat humana. Com més incomprensibles resultaven els camins que adoptava l'Església catòlica, més s'apel·lava al caràcter de societat perfecta que, a efectes pràctics, es va revelar com una tapadora per emparar tota mena de delictes i abusos punibles des de qualsevol codi penal democràtic.

Encara que el concili Vaticà II va voler enterrar el concepte, el neoconservadorisme eclesial sempre li va insuflar vida. En la història recent, Joan Pau II va ser un dels papes que més va apostar per la idea de societat perfecta. Era la coartada perfecta per no donar explicacions d'actuacions autoritàries: relegar a un paper secundari i subsidiari la dona, castigar teòlegs innovadors, condemnar l'homosexualitat i el divorci i encobrir agressors sexuals. En aquells temps gloriosos, congregacions com els Legionaris de Crist figuraven en el quadre d'honor dels patrocinadors d'aquesta lluita sense treva contra el virus del laïcisme. El seu fundador, Marcial Maciel, era declarat per Joan Pau II “guia predilecte de la joventut” quan ja es coneixien perfectament les seves aventures delictives. Però era un gran aportador net a les arques del Vaticà. Coses de les societats perfectes, molt semblants a les autoritàries.

Doncs bé, en ple segle XXI hi ha partits que semblen entestats a copiar actituds d'opacitat. Resulta francament sorprenent que una formació que es declara feminista, com la CUP, es guiï per pautes més pròpies d'un tronat dicasteri vaticà, que és com s'anomenen els departaments en què s'organitza la cúria romana. No hi ha cap altra manera d'explicar-se el cas de l'alcalde d'Argentona i exmilitant del partit anticapitalista, Eudald Calvo, acusat per una dona d'abús sexual i per dues més d'atacs masclistes. Han hagut de passar tres mesos des que la CUP suspengués Calvo de militància per un d'aquests dos últims casos perquè presentés la seva dimissió com a alcalde de la localitat del Maresme aquesta mateixa setmana.

L'excusa que ha donat la CUP per a aquesta tardança és rocambolesca o molt vaticana, segons les preferències. Pel que sembla aquestes “coses” es materialitzen a l'interior del partit sense arribar a la justícia secular. La primera reacció oficial de l'aparell va ser dir que el protocol no preveu la difusió d'aquests fets i que per això ho han de pactar amb la víctima. Però també és veritat que el protocol assegura que en determinats casos, amb el consentiment de la víctima, i per impacte mediàtic es pot explicitar. La comissió nacional feminista de la formació investigava el ja exalcalde des de l'estiu de l'any passat però –vet aquí un altre tret de transparència– no se sap per quin dels tres casos. En no dimitir després del veredicte per fets desconeguts, al desembre se’l va expulsar del partit, encara que ha continuat tres mesos més al capdavant del municipi d'Argentona.

Fa un any l'exdiputada de la formació anticapitalista Mireia Boya va denunciar assetjament psicològic per part d'un company exassessor del grup parlamentari. El cas es va concloure amb els mateixos criteris vaticans: sense conèixer la identitat de l'acusat, que no va ser suspès de militància, però sí que va acceptar les desconegudes mesures disciplinàries imposades per la CUP. La gestió del cas Boya va portar tres membres de la direcció del partit a dimitir.

Salvant totes les distàncies –l'Església té molta experiència acumulada en 2.000 anys d'història–, hi ha mètodes amb gust de ranci, amb tuf d’encens, que són impropis del segle XXI, i més per a un partit que es defineix feminista. L'Església, amb una història mil·lenària, pot atrevir-se a encobrir personatges com el cap dels Legionaris de Crist, Marcial Maciel, de qui se’n coneixia la trajectòria delictiva des del 1943. El pedigrí vaticà fa suportable la fotografia felliniana d'un Joan Pau II i un Angelo Sodano, secretari d'Estat de la Santa Seu, assistint a la festa dels 60 anys de sacerdoci de Maciel, el 2004. Moltes dignitats eclesiàstiques acompanyant un pederasta addicte a la morfina, com si fos un personatge canònic de Dashiell Hammett.

Grans depredadors sexuals s'han escapat de la justícia secular gràcies a la misericòrdia d'una societat perfecta com l'Església. Cal prendre'n nota i aprendre de les derrotes de la humanitat, encara que l'agressor sigui un aprenent dels grans mestres de la delinqüència, sobretot si pertany a un partit que afirma que és feminista i que lluita contra el patriarcat. De vegades, quan els objectius són molt ambiciosos, es perd de vista que les societats democràtiques, per imperfectes que siguin, disposen de mecanismes més eficaços i transparents que un comitè disciplinari de partit. O un dicasteri vaticà.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ