Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les desavinences de l’esquerra i l’estabilitat

El que ha passat és una advertència perquè un govern en què uns tenen por d’irritar els que manen i els altres de frustrar els que abans protestaven amb ells. Aprendran la lliçó?

Pedro Sánchez, Carmen Calvo y Pablo Iglesias en el Congreso.
Pedro Sánchez, Carmen Calvo y Pablo Iglesias en el Congreso.

Espanya assaja govern de coalició. Dos partits governen junts, cosa que significa que el principi de lleialtat governamental conviu amb la fidelitat al grup o a la família ideològica. Es tracta, a més, de dues sigles que es disputen una franja electoral comuna des de posicions i tradicions molt diferents.

El PSOE, en el règim del 78, ha estat sempre un partit de poder. Li pot la consciència dels límits, que l’ha portat, sovint, a acomodar-se tant que ha posat en risc els seus traços diferencials, viu en la pal·lidesa ideològica que ha estat caracteritzant la socialdemocràcia des de fa tres dècades, i té, això sí, experiència provada en la utilització dels mecanismes institucionals. Unides Podem és una allau d’organitzacions i moviments de signe divers. Ni tan sols és un partit. Ara està intentant adaptar-se a aquesta forma a correcuita. Va irrompre des de les mobilitzacions al carrer, amb molta càrrega ideològica, i per tant amb estira-i-arronses doctrinaris constants, i ha fet el pas a la moderació institucional a una velocitat vertiginosa. No té, per descomptat, experiència en el poder. No s’hi ha adaptat malament on l’ha tocat, per exemple a l’Ajuntament de Barcelona, però l’Estat és una altra escala, amb l’agreujant que queda lluny del carrer i no té la proximitat del poder local.

La coalición tiene morbo y todo el mundo está atento a cualquier signo que indique el cumplimiento de la profecía

Després de moltes desavinences, l’enemic comú, la dreta en via de radicalització, incapaç de donar un cop de mà al PSOE, va fer possible que l’esquerra tanqués una coalició de conveniència, quan les últimes topades encara fumejaven. Conscients de la dificultat de l'empresa, han intentat blindar la seva aliança amb protocols de relació. No és estrany que hi hagi discrepàncies entre grups que sorgeixen de cultures tan diverses. Els socialistes i el seu veïnat d’esquerres sempre han estat a matadegolla. La democràcia es lliura en el terreny de la paraula. No hauria de ser motiu d’escàndol que hi hagi diferències i desacords, sempre que es tingui la cintura necessària per encarrilar-los. Però la coalició té morbo i tothom està atent a qualsevol signe que indiqui el compliment de la profecia: “No trigaran a barallar-se”. Per descomptat, una dreta en hores baixes, amb pocs motius per sentir-se cofoia, està disposada a retratar-se fent un bon enrenou amb cada baralla intergovernamental.

El poder és piramidal. La ciutadania mira a dalt de tot i hi busca una sola cara (la projecció de la teologia en la política és allargada) i si la veu desfigurada o si percep més d’un rostre es desconcerta. Les diferències dins d’un govern no tenen premi, perquè s’interpreten com un senyal d’ineficiència i de bloqueig. En la societat de la comunicació, en què tot es condiciona en el moment del missatge, els riscos es multipliquen. De manera que l’obsessió comunicativa (era una exigència aprovar una llei de llibertat sexual abans de les mobilitzacions del 8 de març) i la inexperiència tècnica (una llei es mou en complicats marcs referencials) han fet que el primer conflicte entre el PSOE i Unides Podem hagi estat en un territori en el qual semblava que es podien trobar fàcilment. I deixa el procediment parlamentari d’aprovació de la llei ple de sospites i suspicàcies. Què era el més important: fer una bona llei o que el Consell de Ministres l’aprovés abans de diumenge? El sentit de l’oportunitat –captar el moment adequat, que és la virtut del bon polític, sovint es confon amb el principi de frivolitat de prioritzar l’impacte mediàtic.

Hay hartazgo de la confrontación. La ciudadanía quiere calma y soluciones políticas

Diuen que la desavinença deixa ferides personals al Consell de Ministres, mala cosa perquè acostumen a portar la càrrega del rancor i el ressentiment. El que ha passat és una advertència perquè un govern en què uns tenen por d’irritar els que manen i els altres de frustrar els que abans protestaven amb ells. Aprendran la lliçó? Vivim en unes circumstàncies en què estem tips de la confrontació. La ciutadania vol calma i solucions polítiques. I el principal capital que té aquest govern és haver volgut demostrar que gent diversa es pugui entendre i sumar-se a treballar perquè les coses vagin millor. Preservar aquesta imatge és fonamental per a l’estabilitat que necessita el govern i desitgi bona part del país, en un moment en què la dreta viu instal·lada en la baralla, el conflicte català requereix ambició i el coronavirus continua escampant el pànic.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >