Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

És nacionalisme, estúpid

L'exhibició de força a Perpinyà té a veure amb la propera cita electoral a Catalunya, en què l'objectiu de Puigdemont és derrotar les reticències d'una part del PDeCAT i superar ERC

Carles Puigdemont en la seva intervenció a Perpinyà, dissabte passat.
Carles Puigdemont en la seva intervenció a Perpinyà, dissabte passat.

Encara ressonen les inflamades consignes de l’acte massiu que es va fer a Perpinyà el cap de setmana: l’atac a la línia de flotació del diàleg entre l’Executiu de la Generalitat i el Govern central, assajat (i, sobretot, escenificat) la setmana passada ha estat contundent –encara que Carles Puigdemont no hi hagi participat de manera explícita, retingueu la dada– i amb l’objectiu molt clar d’atemorir la implicació que ERC ha tingut i té en la governació d’Espanya, així com el seu possible bon resultat en les futures eleccions catalanes, que encara no sap quan es convocaran.

Cal preguntar-se els perquès de la decisió de JxCat de flirtejar amb unes línies polítiques, unes narratives i unes formes que a qualsevol lloc del món es catalogarien com a nacionalpopulistes. L’exaltació d’un líder, una sobrecàrrega de banderes i tot un ritual col·lectiu lligat a trepitjar, després de tant de temps, el que es considera “terra pàtria”. Hi ha motius lligats al context internacional, al més proper i a les relacions de forces existents, però també tendències que venen de lluny.

És evident que la narrativa sobre la nació s’ha acabat consolidant com a catalitzador de la polarització política

En l’àmbit del context internacional és evident l'auge de les propostes de replegament nacional: en un món desconcertat per la globalització –i amb la ressaca de la seva cara més dura, la de la crisi del 2008– i els vertiginosos canvis socials i econòmics que s’han produït i que es produiran, la nació ha tornat a emergir com a aparent salvavides per a uns sectors de població que –per raons comprovables o simplement percebudes– senten el perill de quedar-se despenjats, exclosos de la nova realitat. En aquest sentit, els mecanismes que semblen operar van en dos sentits: d’una banda, l’automatisme de creure que si els recursos poden arribar a ser escassos és possible prioritzar en funció de la pertinença nacional i, de l’altra, el miratge d’una sobirania pròpia dels Estats nació, sobre la qual, teòricament, la ciutadania tindria més capacitat d’incidir.

En el context més proper (tant del conjunt d’Espanya com pròpiament de Catalunya), és evident que la narrativa sobre la nació (o, més concretament, sobre les nacions) s'ha acabat consolidant com a catalitzador de la polarització política. Amb més o menys intensitat, s’ha demostrat rendible en termes electorals. Queda per veure si el govern de coalició progressista –que ha fet bandera de voler deixar de banda la confrontació identitària– serà capaç de deconstruir la insistència obsessiva dels molts que, a una i altra banda, s’han lucrat del conflicte territorial. Així mateix, l’exhibició de força que es va fer a Perpinyà i la duresa amb la qual els ponents i el públic han rebutjat intentar rebaixar el conflicte tenen a veure amb la propera cita electoral a Catalunya, en la qual l’objectiu últim de Puigdemont és derrotar com sigui les reticències d’una part del PDeCAT i, sobretot, superar ERC.

La manera d’operar de Puigdemont respon a un patró clàssic del nacionalisme conservador català

En aquest sentit, la manera d’operar de Puigdemont –des de l’exaltació del seu lideratge simbòlic fins a la seva calculada ambigüitat en voler deixar a d'altres (en aquest cas, Clara Ponsatí) la missió de pronunciar les frases més dures sobre la taula de diàleg–, responen a un patró molt clàssic del nacionalisme conservador català. En absència de qualsevol projecte –a l’independentisme (i especialment la unilateralitat) li manca avui dia una estratègia–, Puigdemont vol desplaçar explícitament la competició sobre la “representació autèntica” de la nació. En el passat, fer aquesta operació –en la qual Pujol va ser tot un mestre– potser resultava menys dramàtic. En un context de reconstrucció democràtica del conjunt d’Espanya, de construcció i consolidació de les institucions de l’autogovern, d’inferior conflictivitat institucional inserida en un marc general de més certeses, era possible fer-ho amb menys estrèpits i, sobretot, amb més marge per a la transacció política i simbòlica. Però el mecanisme era exactament el mateix. Gràcies a una llei electoral que premia en escreix la Catalunya no urbana, en la qual el projecte nacionalitzador convergent ha estat històricament hegemònic, es tracta d’activar per sobre de tot un pretès patriotisme autèntic per garantir-se un nombre d’escons suficient per continuar manant a la Generalitat. I si calgués (és raonable pensar que Puigdemont vagi mirant com evoluciona el debat, per això s’inhibeix en les crítiques més dures a la taula de diàleg), el nacionalisme conservador ho farà adoptant narratives escorades cap a un identitarisme pujat de to. Aquest és el marc que vol instal·lar l’experiència col·lectiva de Perpinyà. I tots els actors n’haurien de prendre bona nota.

Paola Lo Cascio és historiadora i politòloga.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >