Selecciona Edició
Connecta’t

Perich, deu vides d’un gat

Una mostra al Born homenatja Perich, el gran ninotaire 25 anys després de la seva mort. Raquel Perich i el dibuixant Kap donen claus de la seva obra a partir d’una desena de vinyetes

Raquel Perich, amb Jaume Capdevila, Kap, a l'exposició del Born CCM.
Raquel Perich, amb Jaume Capdevila, Kap, a l'exposició del Born CCM.

“Señores, voy a resumir la situación: caca”, diu el mudat orador davant el faristol; “Con lo bien que estaríamos aquí si no fuera por los vecinos de enfrente”, apunta el text entremig d’un cartell que anuncia que som a la plaça de Sant Jaume; als vidres d’una carnisseria, dos rètols, “Facilidades de pago” i “Plazos”... i, de fons, canta José Luis Perales. “No era un personatge fàcil, no es tirava per terra a jugar, i sovint et deia: ‘Tinc feina, tanca la porta per fora’; era molt culte i exigia que fossis com ell; altres dies, quan parlava, et recomanava molts llibres i música: de La Trinca a Elvis o Brel, però mai Perales”, diu Raquel Perich recordant el seu pare abans d’inaugurar Perich 1941-1995. Humor amb ulls de gat, exposició al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, plena de picades d’ullet com la musical, i que mostra la vigència d’un dels ninotaires més lúcids, brillants i rebels que ha donat Catalunya, mort prematurament ara fa 25 anys.

“És una experiència agredolça: cada frase, cada dibuix, rellegit avui, causa el mateix impacte demolidor que quan va ser escrit”, diu el dibuixant i col·lega Jaume Capdevila, Kap, comissari d’una mostra que, oberta fins al 16 d’agost, es perfila com la més completa feta mai fins ara a Jaume Perich: 250 dibuixos originals (molts d’inèdits), una cinquantena de reproduccions i mig centenar de cartes, tot sorgit del fons que la família va donar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que ara conté uns 13.000 dibuixos.

“No anava, com fem massa ara, a la notícia política o econòmica estricta, sinó que tenia una visió global i nuclear dels problemes”, reflexiona José Luis Martín, al costat d’un dels mítics aforismes de Perich (“El símbolo de la libertad es la antorcha. Por lo fácil que es apagarla”) i de la frase “Coneix el conte d’Ali Babà i les 40 immobiliàries? que reprodueixen les parets de la mostra.

El pare del personatge Quico el Progre va ser un dels 13 col·legues presents ahir a la inauguració de la mostra de qui és un referent per a l’ofici. I que l’estudià al mil·límetre, fins a l’extrem de fer una secció a El Correo Catalán on analitzava ninotaires nacionals i internacionals. “Era una finestra impagable, una masterclass de l’humor possible”, va dir Joma, influència reconeguda també per Toni Batllori, que va admetre que “avui estem fent un humor que fa una mica de pena”. Ho deia recollint la pulla d’Ivà, que troba a faltar el “gen de la mala llet” que havia tingut el sector i que mantingué Perich. Perquè “l’humor també ha de fer que ens indignem, no només que riguem, i ell ho aconseguia”, reivindica Raquel Gu, que accedí a Perich a través dels llibres que hi havia a casa els pares. “Perich irrita però no alegra, provoca més que diverteix”, digué el seu amic Manuel Vázquez Montalbán, amb qui va crear Por Favor.

Ninotaire és un terme que fa curt per a ell; tenia una dimensió diferent”, creu Miquel Ferreres, que recorda que les garrotades als dibuixants “a vegades venen del teu mateix diari; Perich ho podria explicar bé”. Ja ho fa l’exposició, quan es recorda el seu salt a La Vanguardia facilitat per l’èxit espaterrant del seu llibre Autopista (1970), nascut de les descarnades sàtires que caractetizaven la seva secció aforística Perich Mactch a El Correo Catalán. Cansat de la censura, saltaria a Diario de Barcelona, Mundo Diario i, després, a El Periódico.

La mostra no es deixa res. Comença amb un Perich que s’explica mitjançant l’autobiografia —dibuixada o escrita—, salpebrada amb fotos personals, còmics i llibres (dels 10.000 de la seva biblioteca), amb ampolla i got de whisky inclosos. Una segona sala mostra originals dels grans il·lustradors catalans d’abans de la Guerra Civil (Junceda, Opisso, Apa...), que dialoguen amb els coetanis de Perich: de Cesc a Forges, de Máximo a Òscar Nebreda... Sí, Perich n’és una baula, però calidoscòpica: passats uns quants —bastants— gats, entre les joies hi ha el mecanoscrit d’Un baturro en Nueva York, guió de cine inèdit signat per ell, Francesc Bellmunt i José Luis Guarner, o un boig guió per a Filiprim, on demana un efecte especial perquè se’l pugui veure entre una noia en biquini per davant i la mateixa noia per darrere...

És una vida curta i una obra llarga, però totes dues intenses. I potser es poden intentar resumir en 10 dels seus dibuixos, els que segueixen, triats pel comissari de l’exposició i la seva filla Raquel.

Perich, deu vides d’un gat

Humor negre, per començar

1. “Realment, no prometia gaire...”, jutjava anys després un càustic Perich el seu propi debut, al número 7 de la revista PepeCola (gener 1960). “Aquest punt d’humor negre seria sempre molt seu”, diu Kap, que hi veu la influència del francès Chaval (1915-1968): cap pelat, nas gros, mala llet... “Tenia els humoristes molt estudiats, amb una gran biblioteca”. “Cada habitació de casa era plena de llibres fins al sostre, i a l’estudi igual, amb els seus i els dels humoristes”, recorda la seva filla Raquel. La signatura, diabòlica: la P és la cua del dimoni.

Perich, deu vides d’un gat

A la premsa, pel falangisme

2. Perich debutant en premsa al falangista Solidaridad Nacional? “Hi havia pocs llocs i el diari arribava a les altres redaccions”, creu Kap. Amb Turnes i Oliván, amics de Bruguera, on hi era des de 1962, proposa una secció. Debuta el 23 d’abril de 1966. L’endemà ja és secció i portada. El collageel patien a casa: “Obries les revistes i... Tenia un arxivador d’acordió ple d’imatges així”, diu Raquel.

Perich, deu vides d’un gat

Millor la Via Laietana que els ultres

3. “Ho he sentit dir sempre a casa: que acabés aquella nit a la temible comissaria de Via Laietana tranquil·litzà la mare i col·legues com Fer, perquè temien que caigués en mans d’un grup ultra i que li trenquessin la cara”, diu Raquel recordant quan un acudit del pare, el 6 de febrer de 1970 a El Correo Catalán (hi entrà el 1967), provocà la seva detenció i el segrest del diari. “Quan el 23-F, deia: ‘Correran llistes negres i ja veuràs; sort que vivim a Premià i podrem marxar rectes a França’”. Perich sempre va guardar els anònims que rebia.

Perich, deu vides d’un gat

L’influx (i estudi) del món del còmic

4. A Bruguera, Perich va traduir molt còmic francobelga (Astèrix, Blueberry, Achilles Talon...) i va tenir accés a l’humor gràfic nacional i internacional. De la passió de disseccionar-lo tant i tan bé en va fer una secció a El Correo Catalán: El Humor Otro (1968-1970). Aquesta vinyeta a Tele/eXpres (entre 1972 i 1973) és, creu Kap, “una mostra de l’influx del còmic sobre ell; i també s’hi autoretrata i autocritica: ‘Tu ets igual que els teus personatges, el que dibuixes s’assemblen a tu’”. I respon com respon...

Perich, deu vides d’un gat

Un ‘Telediario’ paròdic nascut de la irritació

5. “Em va sorgir davant la irritació total que em produïa la informació de TVE quan la mort de Franco: vaig decidir que parodiaria el Telediario”, recordà Perich. Era a Por Favor i allà va néixer Noticias del 5º canal, que consolidaria a Interviú (finals dels vuitanta). Potser perquè “odiava la tele, només veia pel·lis”, segons Raquel, seria una de les seves sèries emblemàtiques (cinc llibres) i la fantàstica mutació d’una altra: els aforismes de la secció Perich Match d’El Correo Catalán. La frase del dibuix “la feia servir com a running gap, de frase que no vol dir res”.

Perich, deu vides d’un gat

L’home que es va convertir en gat

6. “No li feia ni fu ni fa: no li agradaven els animals, com tampoc els nens; però acabarien tenint una connexió especial; ell li posà el nom de Mao. Com que estaven sols a casa, van fer certa relació: l’acariciava el mínim i l’altre se li asseia als dibuixos”, diu Raquel, a qui els pares van comprar el siamès el 1975. Deixà petja: “Al dibuix, hi posa una punta fosca en orelles i cua, com Mao”, marca Kap. Els primers gats són dels vuitanta a El Jueves i “passaran de complement a alter ego”: li afegirà el cigarret i el whisky. La família acabaria “anant a buscar bon pinso a França” per a Mao.

Perich, deu vides d’un gat

El ‘mal dibuixant’ amb pistoles de balins

7. Pèrit industrial de formació, deficient delineant a la Renfe de ben jove, es diu de Perich que no sabia dibuixar, però que sovint feia, segons Kap, “tres i quatre esbossos tot buscant el traç més simple”, i sempre estava experimentant amb els estils, com mostren aquests dos esbossos inèdits. “El de la pistola és ell: tenia esperit aventurer, però només com a lector de Coyoteo com a cinèfil, mai a la pràctica”, diu Raquel, que recorda, però, que tenia “algun matxet i pistoles de balins; de sobte, senties trets: disparava al menjador a una diana; el vidre de la taula estava tot senyalat”. Per a Kap no es descartable que aquest pseudoarsenal el tingués també “per espantar algun ultra”.

Perich, deu vides d’un gat

Un tímid majúscul que sortia a ‘Filiprim

8. Perich era “molt tímid” i detestava que el reconeguessin pel carrer, inevitable des que sortí al Filiprimde TV3, al consultori del “Doctor Perich”(1986-1989). “Anava a comprar i tothom, sobretot els nens, li deien coses”, rememora Raquel, que rescata aquest dibuix inèdit que el pare tenia penjat al suro del despatx i que ara ella té emmarcat a casa. “Et deixava notes amb dibuixos a portes i tauletes...”. Si bé afirmà que “la tele ha ajudat a rebaixar la qualitat de l’humor”, diu Kap que hi entrà sota la tesi que “ja que és tonta i atonta, busquem instruments des de la mateixa tele per trencar això”.

Perich, deu vides d’un gat

Un nivell molt alt cada dia... fins al final

9. Ho té tot: la marca ideològica, el valor polític i social, la reflexió profunda, la vigència immarcescible... Seria la seva darrera vinyeta: la que aparegué el 2 de febrer de 1995, l’endemà de la seva inopinada mort, a El Periódico de Catalunya, on hi era des del primer dia, el 1978. “No el va treballar especialment, per dir-ho així, cosa que significa que el seu nivell quotidià era molt alt”, exposa Kap. “Havia deixat de fumar i beure, però sovint tenia la panxa dura amb dolors que el feien rebolcar-se; havia anat al metge poc abans, però ens va dir que li havien dit que eren nervis”, comenta Raquel.

Perich, deu vides d’un gat

La infantesa difícil vista al final de la vida

10. Perich mor amb 53 anys, “però ja en feia uns quants que havia començat a fer introspecció, un balanç vital, la necessitat d’explicar-se”, coincideixen Kap i Raquel, aportant l’existència de vuit llibretes que duien per títol Diario de abordo del capitán: notes breus on apunta preocupacions (“l’obsessionava que plogués poc”), comentaris sobre amics i familiars (“amb un punt crític”) i idees diverses. La darrera entrada és del 29 de gener de 1995. Quinze dies abans constatava que Raquel li havia dit que estava embarassada del primer fill, Jan; després vindria la Júlia. “Parece que seré un abuelo auténtico, me compraré un bastón”. En aquesta línia de repàs vital s’emmarca Un abric verd penicil·lina, inèdita autobiografia infantil ara editada (Angle / Ajuntament de Barcelona) i trobada en el llegat de la família a la ciutat. Perich la dibuixà entre 1993 i 1994. “Hi veiem algú que no va tenir una infantesa fàcil ni agradable”, diu Kap. L’origen, al final de tot.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >