Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Wordsworth, romanticisme anglès

Buscà que el sublim emergís no només de la natura, sinó també de la vida diària, dels afers socials i la política

William Wordsworth, literalment, “el valor de la paraula”.
William Wordsworth, literalment, “el valor de la paraula”.

En una d’aquelles comeses que honoren uns quants dels nostres editors, Edicions de 1984 publica la primera traducció catalana mai vista de The Prelude, de William Wordsworth (literalment, “el valor de la paraula”): El preludi, traducció de Jaume C. Pons Alorda (Barcelona, 2020).

El llibre, que Wordsworth va elaborar durant bona part de la seva vida a partir de 1799, editat parcialment en diverses ocasions, sempre fet i refet, i publicat sencer, a títol pòstum, pocs mesos després de la mort de l’autor el 1850, havia de ser el preludi —literalment, “abans que comenci el joc”— a un llibre que s’hauria anomenat The Recluse, del qual només ens n’ha pervingut una colla de versos amb el títol The Excursion. Wordsworth havia escrit, juntament amb el seu amic Samuel Taylor Coleridge, les notables Lyrical Ballads (1798), en què tot lector que sàpiga què correspon a cadascun d’ells veurà que allà on Coleridge tendia a les visions ultraterrenals i fantàstiques, Wordsworth tendia a la poetització de la vida quotidiana i de les coses que presenta la realitat, sempre elevades per l’acció de l’agudesa intel·lectual.

Això és el que caracteritza també aquest Prelude de què parlem avui, que està dedicat a recórrer en versos la biografia de si mateix: la infància, l’escola, un celebrat passeig amb barca (“One summer evening, led by her, I found...”), els anys passats a Cambridge, la primera visita a França i els Alps, i l’estada en terra francesa durant la revolució —sense que l’autor ens digui res de la seva relació adúltera amb Annette Vallon—, el tot encunyat en una mena de monòleg que és, en realitat, una adreça a l’amic Coleridge, de cap a cap.

Com escau a tota la poesia romàntica, Wordsworth exposa tot aquest itinerari autobiogràfic des del punt de vista d’un admirador de la naturalesa, sempre amb el convenciment que la natura és allò més sublim que el Creador ha donat als homes per al seu goig i, en última o primera instància, per a lloa de la Seva persona. Això, en el cas dels poetes de la seva generació, tant a la Gran Bretanya com a Alemanya o a França, solia procedir de la lectura de l’Emili, de Rousseau, un dels llibres més perniciosos de la història de la pedagogia, segons el qual l’estat de natura és allò consubstancial a l’ésser humà. Wordsworth no cau en aquest lirisme pueril. Afegim-hi el pes de la revolució de 1789 per entendre que tota la poesia romàntica —amb l’excepció de Schiller i Heine, i no gaires poetes més— està quallada en el menyspreu de la Il·lustració i dels seus autors, i forjada en el canemàs de la imaginació com a aletheia, desclosa o acte de desvelar alguna cosa que sembla oculta als mortals, però que és tanmateix presència amagada i veritat. D’això Joyce en va dir “epifanies”, paraula pròxima a la veu grega que hem esmentat. Per ser clars, d’aquest procediment Shelley, un altre dels grans, però menys que Keats, en va dir “el despertar d’una mena de pensament amagat en allò sensible”. Això és el que fa i refà Wordsworth a través de tots i cada un dels seus llibres del Preludi, que no és cap invitació a la irracionalitat, sinó a una mena de confiança racional en la natura i a la concessió d’importància metafísica als temes més trivials.

L’autor, ara considerat el més gran de la poesia romàntica en llengua anglesa, no va caure, com gairebé tots, en allò que també Keats va anomenar “el sublim egoístic”, sinó que, més aviat de la mà de Milton, que estimava, va advocar perquè el sublim emergís no solament de la natura sinó també de la vida de cada dia, dels afers de la societat i fins i tot de la política. No arriba a ser un romàntic realista, una enorme contradicció, sinó un romàntic amic de l’ascens intel·lectual des de la realitat —homes, societat i natura— a l’àmbit del sublim, si es pot dir així. En això, Wordsworth abraçava una llarga tradició puritana anglesa que reclamava la indefugible unió entre el jo i la comunitat.

Només faltava una baula més en aquesta llarga tradició romàntica perquè Hölderlin, igualment reguardós quant als guanys morals de la revolució de 1789, escrivís una obra madura en què aquesta comunitat, gràcies al cant elevat (das Gesang), havia de percebre que el progrés de la humanitat i la llibertat dels homes no depenen dels avatars de la història, sinó de la comunió dels membres d’una societat amb els senyals revelats per un llenguatge poètic situat a mig camí entre els déus i els homes: una art i una potència del llenguatge que Heidegger va tornar a posar sobre la taula, però que a hores d’ara roman més enterrat que mai, de difícil accés, d’impossible revelació. Ja no vivim en el llenguatge ni el diàleg; vivim amarrats a l’smartphone.

La traducció és molt bona, anisosil·làbica per raons d’humilitat i d’amor als continguts del poema. Serà difícil que un altre ho faci més bé. Només caldrà, això sí, que una nova edició ometi adjectius possessius i pronoms personals que en anglès són normatius, però que en català són més aviat balders. I que Pons Alorda no oblidi mai que del day after en català se’n diu l’endemà, no el dia després (Llibre V, pàg. 89). Minúcies marginals. L’enhorabona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >