Selecciona Edició
Connecta’t

L’home de porcellana

'Utz' és ben capaç de comprimir les línies generals de la història centreeuropea del segle XX

Utz va ser l’última de les sorpreses en la carrera breu, però inquietíssima, de Bruce Chatwin.
Utz va ser l’última de les sorpreses en la carrera breu, però inquietíssima, de Bruce Chatwin.

Feliçment per als seus seguidors, les escapades literàries de Bruce Chatwin (Anglaterra, 1940-1989) sempre van arribar a la impensada. Un cop rere l’altre, el seu nomadisme va desconcertar els lectors, que, acceptem-ho, som una gent més aviat assentada. Amb la bona recepció d’A la Patagònia (1977), Chatwin s’havia guanyat la fama de periodista-reciclat-en-escriptor-viatger, però va venir El virrei d’Ouidah (1980), que el va assimilar a un novel·lista exòtic. L’etiqueta va quedar refutada amb la pastoral gal·lesa d’Al turó negre (1987). De seguida va sortir The Songlines(1987), que podia passar per una fidel memòria de viatge, tot i que festejava amb la ficció mentre aventurava una hipòtesi sobre el naixement del llenguatge i es resistia a pintar el paisatge australià amb els colors típics del gènere.

Utz (1988) va ser l’última de les sorpreses d’una carrera breu, inquietíssima. També trenca amb el format d’obres prèvies: plantejada com una novel·la curta, Utz és ben capaç de comprimir les línies generals de la història centreeuropea del segle XX.

L’home de porcellana

UTZ
Bruce Chatwin
Traducció de Dolors Udina
Quid Pro Quo
166 pàg. 17 euros

El narrador hi reconstrueix la biografia de Kaspar Joachim Utz, aristòcrata bohemi mig jueu, a qui ha conegut malvivint en la grisor de la Praga soviètica; malviu, és clar, com només els nobles decadentistes saben fer-ho. Miri on miri, Utz veu els parracs de l’esplendor austrohongaresa i la invasió d’un món nou, industrial, lleig. Essent un connaisseur li ha tocat sofrir un país de filisteus.

A Utz reconeixem l’obstinació quixotesca de qui, refugiat en les delícies de l’art, vol restar al marge de la polarització del Teló d’Acer... Si ha sobreviscut a l’ocupació nazi (val a dir que col·laborant amb Goering, una altra ànima esteta), per què no hauria de fer la seva, com si res, sota el règim comunista? No hi ha ètica sense estètica, i la veritable raó d’Utz per no exiliar-se és que no es pot endur el seu gran amor: una col·lecció de ceràmiques de Meissen. Les autoritats, de fet, toleren Utz a condició que en morir llegui les peces al museu de la ciutat. Firmarà un testament així? Les deixarà en mans ignorants? Les porcellanes, inspirades en la commedia dell’arte, li fan companyia, són eloqüents: la de la diva Faustina Bordone s’acompanya d’una guineu entre les cames; la història oficial no registra que, tot i estar casada amb el compositor de la cort, la cantant s’entenia amb un tal Fuchs (guineu, en alemany).

Amb l’excusa dels tresors d’Utz podem atendre una lliçó d’història sobre l’art, gairebé alquímic, de coure la porcellana ideal o reviure la llegenda del Gòlem; Praga no només n’és excusa, també és la il·lusió que les estàtues són més vives que els paisans d’Utz. Pot sonar frívol —el relat d’un obsés de la porcellana!—, però permet apuntar la qüestió de la propietat privada, el col·leccionisme patològic, la idolatria, la vida secreta dels objectes o la (també) patologia museística.

Quin plaer que Chatwin opti per un estil precís, sense barroquismes, mentre la sorna de fons és d’òpera bufa. Ens divertim amb el pobre Utz, ric i excèntric. Al capdavall és un Arlecchino. L’adaptació a un medi advers l’ha fet un cínic. Quan toca burlar-se de l’adversitat totalitària, Chatwin es val d’una comicitat afí a la de Serguei Doblàtov. Per apropar-se a Utz, en canvi, reserva l’humor amable de qui vol acceptar els contrasentits extravagants dels altres.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >