Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Supercarrers

Sembla que molesti el que és regular, molesta perquè no ho observem bé i tots els carrers ens semblen iguals, i volem que el nostre sigui diferent, sense veure que ja ho és

Una família en un dels parcs de la superilla.
Una família en un dels parcs de la superilla.

La veritat és que no m’ha acabat mai de resultar convincent la idea de les anomenades superilles de Barcelona, tot i la bona intenció d’aquest eslògan urbà al qual s’han anat afegint d’altres, com el de la pacificació del trànsit o els eixos verds. La principal objecció a la idea de les superilles és que si l’Eixample de Barcelona té una qualitat, és la de la seva regularitat i homogeneïtat, una malla isotròpica des del punt de vista de la seva configuració física, amb uns nusos especialíssims. Fins ara s’han activat dues d’aquestes propostes de reforma urbana, la del Poblenou, la primera, i més recentment la de l’entorn del mercat de Sant Antoni. Probablement l'ús del terme superilla no és malintencionat, sinó només un reflex del subconscient, però inquieten els equívocs que comporta. Aquesta figura urbana es basa òbviament en l’illa, allò que sembla més substantiu i més concret, fins i tot s’utilitza de manera recurrent com l’element visual més rellevant de la ciutat, que impregna la publicitat i la difusió. El quadrat de cantonades aixamfranades, amb un estampat que fins i tot és a la tapisseria dels seients dels autobusos. L’atribut més clar i venerat de l’Eixample, que ja s’ha exportat, mitjançant les superilles, a altres barris de la ciutat, com Gràcia o Sants.

Però, encara que es parli d’illes, es tracta, de fet, de carrers i cantonades, de carrers i cruïlles, els espais amb xamfrà que són un signe d’identitat de Barcelona. Tot el que s’ha publicitat sobre aquesta invenció urbana té relació amb el que passa al carrer i tota l’exagerada parafernàlia desplegada per donar visibilitat a les superilles. L’equívoc, entre si es tractava d’una nova organització de l'espai edificat o d’una proposta sobre l’espai públic, es podia valorar en els dos primers casos esmentats, però quan es publicita la reforma del carrer Girona i el seu entorn, no hi ha dubte que es tracta de supercarrers. El nou supercarrer és un carrer que uneix Gràcia i el nucli antic i que inclou els trams dels seus carrers transversals compresos entre Bruc i Bailèn. No hi ha cap proposta relativa a les illes en si, al terreny ja edificat, cap opinió sobre la seva tipologia edificatòria, sobre els terrats, fins i tot sobre una revisió els interiors d’illa, i això que transcorreguts ja alguns anys seria bo reflexionar-hi. Es tracta de carrers, no d’illes. En el context del Pla Cerdà, es podia entendre una entitat que agrupés quatre unitats, com les superilles, o com en el seu moment va ser la unitat de 400 x 400 de Le Corbusier per al Pla Macià. En tots dos casos es tractava d’interpretacions amb matisos de regularitat de la trama. Però tot el que les illes com a unitats semblen avalar en referir-nos a regularitat, els carrers no ho fan. La creació de carrers “especials” dins d’una trama regular que s’ha matisat sobradament mentre s’han seguit les mateixes regles de joc desbaratarà aquest equilibri. En realitat, ja ho ha començat a fer. L’anunci de la bateria de noves normes que regularan el futur d’aquest supercarrer ja és en si mateix la contestació que no n’hi ha prou amb les normes en funcionament fins ara. El supercarrer és desequilibri. Ningú posa en dubte les incomptables millores que suposa la reducció del trànsit rodat i els seus beneficis mediambientals, però no estem parlant d’això. Està en joc el futur d’una ciutat exemplar i de saber com millorar-la acceptant-ne la regularitat sense fer experiments, com la reforma dels xamfrans davant d’algunes escoles i instituts, per exemple.

Sembla que molesti el que és regular, molesta perquè no ho observem bé i tots els carrers ens semblen iguals, i volem que el nostre sigui diferent, sense veure que ja ho és. Pensem les coses de manera particular per a cada cas, convertim en “diferents” coses que abans ens igualaven. El pla municipal: “Omplim de vida els carrers. La implantació del model de superilles a Barcelona”, convida a fer que “…veïnat i col·lectius de cada barri intervinguin en les anàlisis i el disseny de cada superilla, i adaptin el model a les característiques de la zona i a les necessitats concretes de cada cas. Amb tot el respecte, això pot acabar sent una equivocació monumental, de la qual trauran profit d'altres, i ja en tenim prou exemples. Hi ha coses que pertanyen a la ciutat en el seu conjunt i no a les necessitats de "cada cas". "Cada cas" no existeix.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >