Selecciona Edició
Connecta’t

Joan Josep Omella, un cardenal amb poder a Catalunya

El nou president de la Conferència Episcopal Espanyola va arribar a Barcelona amb polèmica

El cardenal Joan Josep Omella en roda de premsa després de ser escollit president de la COnferència Episcopal Esapnyola.
El cardenal Joan Josep Omella en roda de premsa després de ser escollit president de la COnferència Episcopal Esapnyola. EFE

Els bisbes han apostat per un prelat amb càrrec a Catalunya com a nou president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). És la primera vegada que passa. Ja es veuran els resultats. El cardenal Joan Josep Omella (Cretes, Terol, 1948) va arribar a Barcelona amb polèmica i hi té una tasca sense concloure, fins i tot en la gestió de la Conferència Episcopal Tarraconense, en la qual els bisbes independentistes o “neutrals davant del procés” (així els agrada que se'ls vegi) el consideren un obstacle, fins i tot un adversari. Tampoc té la unanimitat entre la resta dels bisbes. Són molts els que, en la línia del cardenal de València, Antonio Cañizares, o de l'arquebisbe d'Oviedo, Jesús Sanz, han demanat que es resi per la unitat de la nació, que veuen en greu perill, i també oracions en previsió de les accions del nou Govern de coalició, que aprecien clarament com un enemic a combatre.

Omella és dialogant, amb modals suaus (encara que enèrgic actuant) i partidari d'implicar-se en els conflictes amb la intenció de suavitzar-los. No canviarà. Ho va dir fa tres anys al Vaticà, amb prou feines 24 hores abans de rebre del papa Francesc la birreta cardenalícia i conscient d'haver arribat on no esperava. “Als 71 anys l'arbret està fet, i no canviaré. Continuo portant la cartera, surto amb la bossa de plàstic d'El Corte Inglés. No entenc el cardenalat com un ascens de categoria. Jo volia ser missioner a l'Àfrica, i ho vaig ser un any, o capellà de poble, i ho vaig ser 20 anys. Ser bisbe ni ho vaig buscar ni ho vaig demanar”. També va reiterar llavors el seu programa (diguem-ne) polític: “Cal avançar pel camí del diàleg. El diàleg és fonamental en una família, en la societat i en la política. Evitem els enfrontaments i busquem el bé comú”.

En el seu ascens a Barcelona s'hi havien implicat el Govern central, la Generalitat de Catalunya i els diferents sectors eclesiàstics. A la polèmica ja clàssica del “Volem bisbes catalans”, s'hi afegia llavors la disputa sobre si el candidat a substituir el cardenal Lluís Martínez Sistach, que feia quatre anys que esperava el relleu, havia de ser favorable, contrari o neutral davant del debat independentista suscitat en tota la província eclesiàstica catalana, que funciona com a conferència episcopal sense ser-ho formalment.

En tot just dos anys, Omella havia saltat des d'un senzill pontificat a la diòcesi de Calahorra i La Calzada-Logronyo, on va ser bisbe durant més d'una dècada, a convertir-se en príncep de l'Església i cardenal arquebisbe d'una de les grans arxidiòcesis del catolicisme europeu. Abans va passar tres anys com a auxiliar a Saragossa de l'arquebisbe Elías Yanes, llavors president de la CEE, i tres més com a prelat de Barbastre-Montsó, actuant també com a administrador apostòlic d'Osca i Jaca. S'ha dit que va ser el febrer del 2014, durant una visita al Papa de tots els bisbes espanyols (conegudes com a visita ad limina) on Omella va enlluernar Francesc. D'aquelles converses, el Pontífex argentí va treure'n el convenciment que havia de promocionar-lo a càrrecs més alts, i va pensar el mateix del llavors arquebisbe de València, Carlos Osoro, que va ascendir poc més tard a la seu de Madrid i al cardenalat.

En el cas d'Omella, el seu salt a Barcelona va ser amb sobresalts. Els recels del Govern de Mariano Rajoy davant d'alguns dels candidats del Papa per a aquest càrrec, rebutjats per l'Executiu amb un sigil·li no dissimulat, va convertir de sobte en alternativa el bisbe de Calahorra. El que es va dir llavors semblava una broma: l'aragonès Omella parlava català.

Han passat cinc anys i encara hi ha recels. La veritat és que Omella va intervenir entre Rajoy i Carles Puigdemont, reunint-se per separat amb els dos, i que va sortir escaldat de les dues gestions. “Vaig fer el que podia, vaig parlar amb uns i altres en aquells moments de tensió”. Hi havia ferides sense cicatritzar. El president de la Generalitat l'havia “esbroncat” (va ser el verb precís que van fer servir llavors els mitjans independentistes radicals) perquè, segons l'ara fugit a Waterloo, Omella l'havia tractat amb menyspreu quan només s'hi va referir com a “autoritat autonòmica” i sense citar-lo pel nom, en la missa celebrada a la Sagrada Família en memòria de les víctimes dels atemptats terroristes a la Rambla i Cambrils, en presència de les principals autoritats d'Espanya. També li va retreure haver pronunciat l'homilia “en l'idioma espanyol”. Efectivament, l'arquebisbe s'havia cenyit a l'estricte protocol: va saludar primer el Rei, després el president del Govern espanyol, finalment un genèric “autoritats autonòmiques i locals”. Va irritar també l'independentisme que no fes “cap esment als Mossos d'Esquadra en el capítol d'agraïments”, i sí a un genèric “Forces de Seguretat de l'Estat”.

Des de llavors, els catòlics que han abraçat la religió de la independència per sobre del cristianisme consideren el seu cardenal un pastor aliè “per la seva falta de sensibilitat cap a la realitat catalana". Així ho creu el col·lectiu Església Plural, molt actiu, escrit en un solemne comunicat. La frase “la unió ens fa fortes mentre que la divisió ens corroeix i ens destrueix” li va semblar llavors “paraules tretes de qualsevol discurs de Rajoy”. I pitjor encara: quan un altre grup dels seus fidels, Cristians per la Independència, li va exigir que cedís locals de l'Església catòlica per votar en el referèndum il·legal, Omella va guardar silenci però va contemplar, també en silenci, com ho feien molts dels seus rectors i alguns dels bisbes de la Tarraconense.

Tampoc havien entusiasmat a l'altra banda alguns posicionaments del nou líder de l'episcopat. Per exemple, a Omella li va semblar excessiva la presó preventiva dels líders independentistes, condemnats ara en ferm per sedició. Va dir: “El millor seria fer el judici amb la màxima celeritat o que, com a mínim, fossin tan a prop de Catalunya o a casa seva esperant aquesta fase processal”.

Amb estudis al seminari de Saragossa amb els Pares Blancs a Lovaina (Bèlgica) i Jerusalem, Omella és sacerdot des del 1970 i va ser molts anys rector rural. A la CEE va presidir alguns anys la comissió de Pastoral Social.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >