Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Les aparences enganyen

Esquerra i Junts per Catalunya han coincidit en múltiples ocasions, saben que no poden anar dividits perquè l’independentisme en conjunt perdria força

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament, el 2017.
Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, al Parlament, el 2017.

Des de la formació de l’actual Govern Sánchez, la política dels nacionalistes catalans ha començat a sortir de l’immobilisme que la segrestava. Aparentment es pot creure que hi ha dues vies: la de Puigdemont (entenent com a tal el món independentista procedent de l’antiga CDC, tot i que ja sabem que dins d’aquest món hi ha diversos corrents) i la d’ERC, dirigida a una distància relativa per Junqueras i executada amb habilitat per Aragonès.

La primera via segueix el sinuós camí del ja tradicional processisme, i la segona sembla que s’encamini cap al que podríem anomenar dialoguisme: una, la confrontació directa fins a la victòria final; l’altra, el pacte i el diàleg al voltant d’una taula. Aquestes dues vies, aparentment diferents, tenen la mateixa finalitat: separar-se d’Espanya i constituir un Estat propi, tot i que mitjançant estratègies, tàctiques i ritmes diferents. No obstant això, no estic tan segur que això sigui així, la identitat de finalitats provocarà, a curt o a llarg termini, que totes dues conflueixin, tal com ha passat altres vegades en els últims 20 anys. Recordem la primera, molt significativa.

L’any 2000, després que Pasqual Maragall perdés per la mínima les eleccions autonòmiques l’any abans davant de Jordi Pujol (va guanyar en vots però no en escons, com ara), el PSC va constatar que no n’hi havia prou amb el suport d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), sinó que necessitava obtenir l’ajuda d’ERC. L’argument era que el partit de Pujol era de dretes i ERC, d’esquerres. Per tant, el més natural era que a Catalunya es formessin dos blocs clàssics: dreta i esquerra. El PSC encara segueix en aquest afany que ha demostrat que és tan equivocat, no s’ha adonat que, malgrat tot el que ha passat a Catalunya aquests darrers anys, els dos blocs polítics són, realment, nacionalistes i constitucionalistes (o unionistes, o federalistes, com els vulgueu anomenar). Aquesta és la divisió real i primera, només aclarint-la podrem abordar l’altra.

Doncs bé, en tot cas, els socialistes catalans van buscar durant tres anys un acord amb ERC per derrotar CiU, la seva assignatura pendent. Per això els van fer dues propostes llamineres: formar junts grup parlamentari propi al Senat i aprovar una reforma de l’Estatut. La primera no era poca cosa, i no era fàcil, perquè suposava que els socialistes catalans se separaven del grup parlamentari del PSOE. Però així es va fer: Zapatero, que llavors acabava d’accedir a la secretaria general, va acceptar amb ingènua confiança la decisió del PSC. Allà es va forjar la primera entesa entre ERC, llavors dirigida per Carod Rovira, i el socialisme català.

Però el que va tenir més transcendència posterior va ser l’acord per començar a elaborar una reforma de l’Estatut del 1979, llavors vigent. Allà va començar el primer acte del drama actual, el preludi havien estat els 20 anys de la construcció nacional de Pujol. ERC, d'una manera molt intel·ligent, va acceptar el repte i el 2003, després d’unes noves eleccions en què el PSC va deixar a la cuneta 200.000 vots –en les autonòmiques dels anys següents fins ara en perdria molts més– va acceptar formar govern amb els socialistes i ICV, el famós Govern tripartit que va obrir pas a l’actual procés: va ser llavors quan, després de múltiples avatars, es va aprovar l’Estatut del 2006.

Però cal tenir en compte que la reforma de l’Estatut va ser total, és a dir, va ser un nou estatut, no per voluntat d’ERC, ni del PSC, sinó de CiU, ja encapçalada llavors per Artur Mas, que va tenir com a objectiu arrabassar el nacionalisme a ERC, que fins llavors es conformava amb una simple reforma. A més, com a colofó, Esquerra va votar en contra en el referèndum per ratificar l’Estatut, al·legant com a excusa que no incloïa la competència en aeroports, una cosa menor i que òbviament requeria una reforma constitucional. La disputa per demostrar qui és més nacionalista va començar aquells anys, en torn de la revisió de l’Estatut, i amb el PSC de testimoni.

Ara bé, després d’aquestes diferències de criteri, els dos partits nacionalistes han coincidit en múltiples ocasions, saben que no poden anar dividits perquè l’independentisme en conjunt perdria força i, en els moments decisius, com la tardor del 2017, tots dos perdrien la força que necessiten per al seu objectiu últim.

Així crec que passarà també ara. És ERC més moderat que el grup de Puigdemont? Ho sembla, de debò: diàleg sona millor que no pas procés, però, en el fons, són dues formes de la mateixa cosa. Com sabem, les aparences enganyen.

Francesc de Carreras és catedràtic de dret constitucional.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >