Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Espanya com a problema, Catalunya com a solució

Artur Mas fa en el seu llibre ‘Cap fred, cor calent’ un exercici de manca de memòria i d'autocomplaença impropi de qui ha estat el principal responsable de la dècada perduda de Catalunya

Artur Mas, en l'acte de presentació del seu llibre.
Artur Mas, en l'acte de presentació del seu llibre.

No és fàcil l'originalitat. Aconseguir-la pot portar a vegades a l'extravagància. Això és el que li passa a Artur Mas, en el seu llibre ‘Cap fred, cor calent’, uneixes memòries on l'expresident de la Generalitat fa més aviat un exercici de desmemòria i d'autocomplaença, impropi de qui ha estat el principal responsable de la dècada perduda de Catalunya. Adornat, això sí, per una aportació ben personal a la història catalana, un punt pretensiosa, consistent en convertir Catalunya en la solució al problema d'Espanya. I no en una solució qualsevol, sinó en la solució existencial i definitiva, en la qual rau l'autèntica dificultat d'una plenitud mancada.

Llegim-ho en les seves paraules: “Espanya només podrà ser una nació plena si Catalunya en deixa de formar part”. Mas no ens diu quina és la seva idea de la nació plena, però la podem intuir, atenent l'aire dels temps i els tòpics usuals del nacionalisme. Es tractaria, cal suposar, d'una nació homogènia en llengües, identitats i sentiments de pertinença. De manera que, segons aquesta visió essencialista de les nacions, eliminada la diferència, cadascú pot ser el que realment és i ser-ho de forma exclusiva: Espanya plenament espanyola i Catalunya plenament catalana.

La dificultat detectada per Mas, doncs, és que els espanyols han d'entendre el favor immens que els farà l'independentisme català en aconseguir la secessió, perquè serà, ja no a fi de bé, sinó pel seu bé, perquè puguin tenir la nació plena que no tenen ara. I encara més: de les seves paraules és dedueix que no és l'independentisme el problema, sinó el catalanisme, ara gairebé superat, d'aquells catalans que volen seguir mantenint la seva identitat, però dins d'Espanya: “El que impedeix la plenitud nacional d'Espanya és sobretot la tossuda i persistent voluntat del nostre país de voler ser nació i de comportar-es com a tal”.

En síntesi: la nació inacabada que és Espanya és manté com a tal gràcies a la persistència dins seu d'uns catalans que volen mantenir la seva identitat diferenciada, de manera que el dia que els catalans marxin, arribarà la plenitud per a tots, pels espanyols de la nació única i pels catalans també de l'única nació. Segons Mas, això val també per a Euskadi, encara que no s'està d'afegir, sempre amb el to de superioritat i de condescendència que el caracteritza, que “el que fa realment nosa a la unitat espanyola és Catalunya”.

L'anàlisi de Mas significa una ruptura amb el gruix del pensament catalanista de tot un segle i la recuperació burgesa del pensament secessionista antiespanyol més clàssic, que fins fa una dècada era marginal i ultra minoritari. La sinergia entre democràcia espanyola i autogovern català, a la qual encara caldria afegir l'europeisme, situada en els fonaments de tot el que ha aconseguit el catalanisme fins ara, queda definitivament superada i fins i tot desautoritzada.

Més democràcia només pot significar el dret a l'autodeterminació i la independència, segons una nova equació que necessàriament destrueix Espanya i ho fa per dues bandes: per la segregació d'una part del territori tan notable pel seu pes demogràfic i econòmic i per la proposta d'una Catalunya exclusivament catalana que se'n dedueix. L'independentisme d'Artur Mas proposa així a Espanya que s'autodestrueixi per tal de poder ser democràtica i li nega la possibilitat de ser autènticament democràtica si no es destrueix, voluntàriament, ella mateixa.

La idea de Mas inclou una visió històrica, contradictòria amb el millor de la historiografia catalana i, per tant, extravagant, però és també la formulació d'una voluntat política que caldrà tenir en compte. “El gran fracàs d'Espanya com a nació i com a projecte és que hi hagi més de dos milions de votants independentistes a Catalunya”, escriu. Si és difícil compartir que Espanya hagi fracassat com a nació i com a projecte, encara ho és més pensar que aquest fracàs rau en unes majories obtingudes en la darrera dècada, després de la crisi econòmica i financera més important des de 1929 i en un moment de canvi d'època en què s'han esquerdat molts sistemes polítics i ha avançat arreu el nacional populisme.

Vendre internacionalment el dret a l'autodeterminació per a la regió espanyola més pròspera ha estat complicat, però encara ho és més intentar col·locar la idea que Espanya és un Estat fallit, tal com insinua clarament l'expresident Mas. Encaixa perfectament amb l'estratègia de persistir amb la continuació conflictiva del procés, en lloc d'entrar en una nova etapa d'entesa i de concentració en l'autogovern, perquè és l'única forma de mantenir viu l'objectiu de la independència.

Aquesta actitud hauria de portar a la reflexió les forces conservadors espanyoles, tan hostils a la pluralitat nacional dins d'Espanya i gens disposades a contribuir a una nova entesa. És notable i alarmant la seva coincidència de fons amb els conceptes nacionals d'Artur Mas, com ho és la seva culpabilització del catalanisme dialogant i aliè a la independència, que és realment el que ha construït la Catalunya real que tenim.

Les dues dretes, l'espanyola i la catalana, demostren una complementarietat preocupant, no tan sols en els seus conceptes nacionals, sinó en el rendiment que en treuen a les urnes. Artur Mas, sota l'aparença moderada i centrista, demostra amb el seu llibre la radicalitat d'un nacionalista ben digne de l'època turbulent que estem vivint. I patint.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >