Interiors infinits

L'any 2004 hi va haver un desembarcament d’artistes barcelonins a Porto, comissariat per Gerard Altaió sota el títol Barcelona, T’ho Porto. Van ser unes jornades d’autèntic transvasament cultural: exposicions, concerts, recitals... L’ambient de casa s’havia traslladat a l’altra banda de la península i als artistes convidats ens van concentrar en un indret meravellós anomenat Maus Hábitos, espai d’intervenció cultural. El local tenia aquest nom tan peculiar perquè estava situat al pis més alt d’un pàrquing, un àtic immens que havia estat consagrat, antigament, als serveis de prostitució, i on la gent feia visita aprofitant l’excusa d’aparcar el cotxe. Mals hàbits. Els conductors podien adduir dificultats a l’hora de trobar forat (vil metàfora) o al·legar la immensitat perdedissa del garatge (interiors infinits).

Jo vaig fer aquell viatge amb el candor eixelebrat dels vint i pocs. Em feia tanta il·lusió banyar-me a les aigües de l’Atlàntic que m’havia comprat, expressament per a l’ocasió, una tovallola de platja ben kitsch, amb dos dofins riallers desmesurats, element cabdal del meu equipatge. Era tan esbojarrat formar part d’un Porto que era una Barcelona condensada...

El Maus Hábitos, encara avui, és un local de referència a Porto, una barreja de galeria d’art, sala de concerts, bar de nit i restaurant interessant, i està preparat per acollir moltes i diverses funcions. Tantes, de fet, que quan hi vam fer el desembarcament català va servir de quarter general en general i tant s’hi exposava, s’hi cantava o recitava com s’hi cuinava, s’hi menjava o s’hi dormia: hi estàvem allotjats en una pensió completa completa.

Hi havia, fins i tot, una sala tota agençada amb matalassos perquè els artistes hi féssim nit. Però quan jo hi vaig arribar ja era plena i, feliç i resolut, vaig agafar un matalàs sobrer i la meva bossa i em vaig posar a buscar un lloc on dormir tot passejant entre les peces d’Albert Gusi, de l’enyorat Manuel de Val, de Matilde Grau o de Miquel García. Finalment, vaig decidir de gitar-me enmig d’una obra de Jesús Galdón, Interiors infinits, que enfrontava un llenç fet de mirall i un llenç d’esquena on, per comptes del revers de la tela, s’hi veia una petitíssima retícula de cordons umbilicals (fotografies retocades).

M’hi vaig instal·lar amb el cap al mirall, per reflectir-me a la lluna en mirar amunt, i els peus al bastidor de cordons umbilicals, per lligar-me amb les entranyes internes en mirar avall, i, com que no tenia llençols, em vaig arraulir sota l’empara formidable dels dofins de la tovallola, mítics rescatadors dels éssers humans, i vaig somiar que cavalcava per un oceà cristal·lí escortat per les nereides.