Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La pesta i l’horror al buit

Tot és tan irracional que, mentre el pànic al covid-19 conquereix el món, milers de ciutadans moriran aquest any pel virus de la grip, sense que això causi cap senyal d’angoixa col·lectiva. Tot plegat confirma que l’ésser humà assumeix amb tota naturalitat el que s’ha convertit en habitual

Una persona amb mascareta, a l'exterior del Clínic.
Una persona amb mascareta, a l'exterior del Clínic.

Era Albert Camus qui deia que la millor manera de mantenir unida la gent és, encara, enviar-li una pesta. És indubtable que la por és un instrument eficaç per garantir la servitud voluntària. I el pas de la por a l’angoixa és molt curt, amb efectes exponencials en la construcció de dipòsits col·lectius d’irracionalitat. Quan en un horitzó llunyà apareix un virus desconegut, el pànic s’escampa i s’esgoten les mascaretes i els líquids protectors. Se suspenen viatges i trobades. I l’altre –qui passa a prop es converteix automàticament en un perill, cosa que contribueix a augmentar encara més la distància física entre les persones, en uns temps en què les pantalles operen com poderosos murs transparents: junts però guardant les distàncies.

Tot és tan irracional que, mentre el pànic model covid-19 conquereix el món, milers de ciutadans –més de 6.000 segons els experts– moriran aquest any, com els anteriors, per un altre virus, el de la grip de temporada, sense que això causi cap senyal d’angoixa col·lectiva. Tot plegat confirma que l’ésser humà assumeix amb tota naturalitat el que s’ha convertit en habitual. La grip forma part del paisatge i els seus morts tenen la consideració de figurants d’un entorn conegut, de manera que el seu destí s’assumeix amb una resignada naturalitat. L’home rarament qüestiona el que s’ha fet tota la vida o el que ha passat sempre. És l’amenaça nova la que genera desconcert i provoca reaccions insòlites en persones perfectament racionals en altres molts àmbits de la seva vida. En les converses privades, són majoria els que diuen que cal frenar l’alarma, però molts ja han passat per la farmàcia perquè la raó estadística no ha estat mai prou per calmar la insensatesa. Tot és estrany: la por d'una amenaça remota (vestida en aquest cas amb les fantasies que acompanyen tot el que ve d’aquest territori misteriós que és l’Orient Llunyà) i la indiferència davant de milers de persones –la majoria gent gran– que moren cada any de grip, assumida com un ritual de la nostra precarietat.

És indubtable que la por és un instrument eficaç per garantir la servitud voluntària. I el pas de la por a l’angoixa és molt curt

Però precisament perquè hi ha consciència del desajust entre l’amenaça i les reaccions, perquè molta gent espantada encara és capaç d’interrogar-se sobre el seu propi pànic, perquè se sent incòmoda davant de conductes que en el fons sap que són desproporcionades, cal trobar la manera de justificar-les. I automàticament es desplega un dels recursos preferits de la condició humana: les teories conspiradores, que en les nostres terres han trobat històricament aliment en la perfídia de Satanàs. Un recurs inventat per explicar l’inexplicable: que un Déu bondadós permetés les atrocitats que habiten l’experiència humana. De manera que la pregunta immediata és qui hi ha al darrere, qui són els diabòlics personatges que ens han llançat la pesta a sobre i què pretenen.

Una de les últimes teories que he sentit és que és una operació per reduir la població anciana i, per tant, els costos de la sanitat. Qualsevol conte serveix per buscar un culpable com a manera de tranquil·litzar-nos. Borges ho va explicar d'una manera esplèndida: el que ens espanta és que el centre del laberint estigui buit, preferim que el Minotaure l’habiti perquè així tenim un responsable de la nostra sort. Veure poderoses forces ocultes darrere del coronavirus en el fons ens tranquil·litza. I al mateix temps afebleix la resposta: en comptes de plantar cara al pànic, ens deixem gronxar en les teories conspiradores, a la recerca del malvat universal.

Si realment es creu que encara té sentit el discurs emancipador, el que pretén armar l’home perquè progressi en el control de la seva precària aventura sobre la terra, avui tocaria militar contra la por del coronavirus. I aquí la inseguretat de l’espècie es fa visible no només al carrer, sinó a dalt de tot de la piràmide: en els poders polítics, econòmics i mediàtics. Per què es contribueix a generar la por? Segur que Camus té raó: la por serveix el poder per dominar el personal. Però els que manen són de la mateixa pasta que els altres: éssers precaris i porucs que participen de l’horror al buit que té la majoria. I gesticulen no tant per tranquil·litzar la ciutadania com per tranquil·litzar-se a ells mateixos, per por que les coses empitjorin i les desgràcies s’atribueixin a la seva impotència.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >