Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Quan fou Catalunya?

Biografiar una persona és un assumpte complex. Biografiar un territori encara més. Biografiar-ne un que una part substancial de la seva població concep com a nació és feina per a valents

L'estàtua de Colom.
L'estàtua de Colom.

“Els Balcans produeixen més història de la que poden consumir”. La citació, atribuïda a Churchill, en vista de les jornades històriques que hem viscut durant l’última dècada i de les que s’intueix que ens queden per viure, serveix també per a Catalunya. Encara que el seu autor, fos o no en Winston, confonia Història (el coneixement crític) amb Memòria (la construcció del propi passat) i volia referir-se, sobretot, a la barreja i manipulació de totes dues per controlar i mobilitzar la societat.

A Catalunya, tot i que no som excepció i al contrari del que pot semblar, no estem especialment interessats en el consum de la Història, sinó en la Memòria i, sobretot, en el producte de la fusió i distorsió de totes dues. Qualsevol editorial que publica assaig històric ho pot palesar.

Desxifrar el passat és, sovint, difícil. Biografiar una persona és un assumpte complex. Biografiar un territori encara més. Biografiar-ne un que una part substancial de la seva població concep com a nació és feina per a valents. El primer problema a l’hora d’emprendre aquesta tasca és, precisament, que els cors i les ments del seu propi públic ja han rebut la visita dels fabricants de passat –que sempre són més nombrosos, més ràpids i tenen més altaveus.

Aquests han recorregut prèviament el camí, han desfullat la margarida, han elegit uns episodis i n'han ignorat d’altres, els han aïllat, sobretot, d’esdeveniments de territoris contigus i han obtingut una peça d’orfebreria única, que quan hom més la mira, més es convenç que no pot tenir una altra forma.

El 2002 el professor emèrit d’Història dels Balcans de la Universitat de Southampton, Stevan K. Pavlowitch, va publicar un assaig brillant i accessible, Serbia. The History behind the Name (Hurst & co.). En el pròleg expressava que no sabia com definir Sèrbia al llarg dels segles perquè no havia existit un contínuum polític i territorial amb aquest nom. També que li era impossible escriure una història del país aïllada del seu context balcànic sense caure en el reduccionisme nacional propi o el dels observadors externs. No és habitual topar amb assajos similars.

Aquest mes els historiadors de les èpoques medieval i moderna Vicent Baydal i Cristian Palomo, vinculats a la Universitat Jaume I de Castelló, publiquen un volum coral, Pseudohistoria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo editorial), en què alguns assajos recorden la mirada de Pavlowitch.

El seu objectiu primer no és altre que posar fi a les tergiversacions i falsedats de diferents temes de la història de Catalunya. El més emblemàtic és, sens dubte, el de l’origen català de Cristòfor Colom, assimilat a Joan Colom Bertran. En aquesta ocasió Palomo, al costat de Stefano M. Cingolani i Guillem Fornés, reblen tant el clau que, acabat el capítol, el lector té ganes de córrer a abraçar els descobridors de la suposada ocultació per consolar-los i aconsellar-los que es dediquin a una altra cosa.

Palomo (1989) signa tres assajos –sobre l’origen de Catalunya, la seva situació a la Corona d’Aragó i la seva conceptualització com a estat en l’època dels Àustria– que transcendeixen el mer combat pugilístic contra els inventors de mites i mantenen el lector clavat a la butaca. És així perquè forma part d’una fornada d’historiadors, al costat de Baydal (1979), que creix als marges de la universitat i és cada vegada més conscient que, més enllà del consum corporatiu en revistes especialitzades i escassament llegides, és tan important aportar coneixement en profunditat com saber-lo transmetre. En tenen bons exemples en les obres del mateix Cingolani.

Però aleshores, quan va ser Catalunya? No va ser quan, com encara avui solem repetir equivocadament, Borrell II, comte de Barcelona i d’Urgell, va trencar el vassallatge amb el rei franc cap a l’any 988. Tal fet simplement no es va produir, malgrat que fa 30 anys vam celebrar el mil·lenari de Catalunya. Però tampoc fou tan tard com quan es va signar el Tractat de Corbeil el 1258 –si fos així, el canvi climàtic ja no ens permetria de celebrar-ho de nou–, sinó que va aparèixer en un contínuum en els segles XII i XIII.

Ho deia a aquest diari dies enrere una lleonesa queixosa dels greuges de Castella respecte a Lleó –que va camí de produir més història de la que podrà consumir–: “Vam ser un regne i ja no som ni vassalls”. Quan aparquem els llibres i tanquem els ulls és fàcil imaginar com n'érem, de feliços, al jardí de l’Edèn.

Joan Esculies és escriptor i historiador.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >