Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Falsos jardins

Una mitgera metàl·lica n’ha ‘naturalitzat’ una de pedra amb heura al palauet del Marquès d’Alella del carrer Muntaner

Mitgera metàl·lica del palauet del marquès d'Alella a Barcelona.
Mitgera metàl·lica del palauet del marquès d'Alella a Barcelona.

Els jardins del palauet del Marquès d’Alella del carrer Muntaner, de Jean-Claude Nicolas Forestier (1916), reformats per Joan Mirambell als anys cinquanta per encàrrec del nou propietari, Muñoz Ramonet, es van obrir al públic ja fa un temps mentre la finca es remodela. Des del jardí, i també des de Muntaner, era visible la mitgera de l’edifici, que els propietaris van fer construir cap al 1929, coberta per una heura formidable. Potser es va considerar que la planta patia alguna malaltia, o la mitgera en si alguna patologia. El cas és que l’heura va desaparèixer no fa gaire i al seu lloc va aparèixer una estructura d’acer galvanitzat que motiva aquestes línies. Segons el cartell de les obres, la mitgera s’està naturalitzant. Una estructura metàl·lica la duplica amb elements principals i secundaris que reprodueixen línies d’imposta (els principals) i muntants semblants als d’una fusteria metàl·lica (els secundaris), i que serveixen de bastidors a una tela metàl·lica on imaginem que volen que s’enfilin noves plantes. Tot plegat seguint un estil que ja hem vist en alguns edificis municipals de nova creació, centres cívics i poliesportius, folrats amb estructures metàl·liques i raquítiques plantes enfiladisses que han acabat per donar fisonomia a l’estètica verda de l’Ajuntament de Barcelona.

L’estructura podria haver estat més ben concebuda si, ja que replicava alguna cosa construïda, hagués estat regular i deixés veure la lògica de llums i crugies de l’edifici que pretén tapar. Hi ha una norma, potser no escrita, que l’arquitectura moderna actual no ha après, que aconsella que quan una cosa és un suport, aquest sigui regular i repetitiu, proporcionat i bàsic, com les línies d’una llibreta de cal·ligrafia, ja que les plantes faran la resta perquè són les que es mouen. És un error que l’estructura de suport tingui moviment; així se solen expressar alguns col·legues. Aquí tot això pren un sentit més acusat en tractar-se d’un element de la restauració d’un jardí urbà de petites dimensions com aquest, on la incorporació adequada d’aquesta mitgera vegetal —com era fins fa poc— resultava cabdal. Era la representació de l’ordre superposat que trobem als jardins petits. La superposició de l’heura, els arbres del davant (ja n’han tallat dos) i les plantes en primer terme desdibuixava els límits, difuminava contorns i afegia fondària a l’escena.

El més inquietant és que el cartell parli de naturalització de la mitgera per batejar una operació tan artificiosa que ha suposat suprimir arbres i enfiladisses. Es poden fer dues observacions. Una és la utilització de la paraula natural o naturalització. Les paraules es podrien emprar més bé; el vocabulari de la política —tan banal i tan ple de tòpics, tan tècnic— al capdavall representa les nostres institucions, i si les emprem demagògicament, les paraules acaben sent falses i, en conseqüència, la institució ho pot acabar semblant. Arrabassar una mitgera folrada amb una vella heura per suplantar-la per una estructura metàl·lica artificial no és naturalitzar la mitgera. Si utilitzem la paraula natural i la volem associar a la vegetació, hauríem de fer-ho conseqüentment; al contrari és un missatge pèssim. La segona observació és sobre el jardí. Llegint Jorn de Précy a El jardín perdido, trobem afirmacions que resulten una anticipació del que defensa el paisatgista Gilles Clément (francès que defensa el jardí anglès), que fa poc va donar una conferència a l’Hospitalet. Si hi ha dues paraules que haurien d’estar proscrites en un jardí, diu, són “netejar i endreçar”: tornem a la qüestió de la naturalitat. L’arquitectura moderna té un deute brutal amb la jardineria que potser ha oblidat amb el culte al “paisatge”, que massa sovint ha donat lloc a parcs i jardins que deuen més a l’estètica del viver que a la del jardí. El jardí representa uns ideals de vida, bellesa, ordre i sensibilitat que l’arquitectura moderna no ha sabut assimilar i li infligeix càstigs innobles com aquesta mitgera de ferreteria que ens ocupa. És això passar d’un jardí privat a un jardí públic?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >