Selecciona Edició
Connecta’t

El macrofestival de cultura que Barcelona va perdre

Unes cartes inèdites entre Varèse i Miró revelen com la tensió política de 1933 i 1934 va evitar que la ciutat es convertís en una de les capitals mundials de l’avantguarda

Fotomuntatge de la documentació de l’Adlan conservada al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya sobre el mecanoscrit del projecte Primera Internacional d’Artistes Creadors.
Fotomuntatge de la documentació de l’Adlan conservada al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya sobre el mecanoscrit del projecte Primera Internacional d’Artistes Creadors.

Un petit àlbum que va romandre ocult 69 anys conté l’arxiu Adlan, l’associació que l’octubre de 1932, animats pel poeta Carles Sindreu, van crear un grup d’arquitectes, artistes, fotògrafs, poetes, crítics d’art, galeristes, músics i burgesos il·lustrats (Sert, Miró, Prats, Gomis, Gerhard, Torres Clavé…) que va tenir la seva seu en els locals del GATPAC del passeig de Gràcia 99, i branques a Madrid (Ángel Ferrant) i Tenerife (Eduardo Westerdahl) per promoure la modernització de la cultura contra els defensors de l’art antic. L’àlbum formarà part de l’exposició que prepara la Fundació Miró de Barcelona per a la primavera del 2021, comissariada per Joan M. Minguet Batllori,

L’arxiu, salvat per Sixte Illescas de la crema de documents per falangistes comandats per un joveníssim José Antonio Coderch el 1939, va ser donat el 2008 al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (CoAC) pel fill de l’arquitecte Illescas. El material, excepte l’exposició Picasso que Adlan va promoure el 1936 a la sala Esteve i el treball de Júlia Talarn, ha estat poc estudiat, i, malgrat la seva importància, una campanya de crowfounding per finançar-ne la digitilització va fracassar davant el desinterès general.

“Els governs espanyol i català no estan prou estabilitzats”, admet Miró a Varèse

Entre altres elements (exposicions de Man Ray, Calder, Giacometti, Arp…), l’àlbum ofereix detalls d’una iniciativa que podria haver situat Barcelona en el centre mundial de la cultura més innovadora i que mostra que l’actual rellevància de la ciutat com una de les capitals internacionals de la música electrònica, gràcies al Sónar, té unes arrels que es remunten als anys trenta.

En 1932 Miró va conèixer Edgar Varèse, el pioner de la música electrònica, a la casa de Calder de París, on l’artista català passava uns dies amb motiu de la seva exposició a la galeria Pierre Colle. El compositor, president llavors de la Pan-American Association of Composer, tenia al cap la celebració d’un macrofestival internacional de la cultura d’avantguarda, obert a totes les branques de la creació i el pensament. Amb la creació recent d’Adlan, Miró va veure una oportunitat perquè se celebrés a Barcelona. Varèse, entusiasmat, va dictar el 8 de desembre de 1932 a l’artista català una primera proposta perquè fos presentada a la directiva d’Adlan i per la qual, si es duia a terme, “Barcelona —segons Varèse— adquirirà una significança mundial”. Varèse l’havia batejat amb el nom d’IV Internationale des Arts, però la seva ressonància comunista va fer aconsellable variar la denominació per la Primera Internacional d’Artistes Creadors (PIAC). La primera llista incloïa, a més dels creadors catalans, Ribemont-Dessaignes, Varèse, Artaud, Le Corbusier, Webern, Lorca, Prampolini, Huidobro, Arp, Torres García (encara a Espanya), Alberti, Schönberg…

El text, inèdit, transcrit per Miró és el següent:

“Olimpíada Internacional de la Creació

Organitzar una mena d’Olimpíada Internacional, una setmana de manifestacions de creacions vives per primera vegada a Espanya; és a dir, una exposició d’art plàstic, pintura, escultura i de dramatúrgia combinada amb recitals poètics en el marc de l’exposició. Paral·lelament, tres manifestacions musicals, un concert per a gran orquestra a la sala més gran de Barcelona, un concert d’orquestra de cambra en una sala de proporcions més reduïdes i un concert de música de cambra. Els programes composts d’obres dels compositors més magnífics de la nostra època, europea i americana. Els dos primers concerts sota la direcció de Nicola Slominsky, que és l’intèrpret ideal de tota música d’avantguarda. Per a l’organització pràctica, així com els executants d’orquestra, hauran de pertànyer i estar conformes amb els estatuts del Sindicat. La qüestió a estudiar és si una subvenció de l’Ajuntament o del Govern català pot ser obtinguda a títol de garantia, perquè no hi ha cap raó perquè els dos primers concerts, per la curiositat, la novetat i l’interès i la qualitat del programa puguin recaptar prou per a cobrir les despeses. Una propaganda i una publicitat establerta, psicològicament pensada, ha d’arribar a crear una demanda per a assegurar l’èxit material de tal empresa. Barcelona és internacionalment coneguda tant a Europa com a Amèrica com per a representar un factor molt favorable per a semblant manifestació. Un comitè d’honor seria creat, fora del comitè executiu, comprenent en totes les branques a les personalitats més representatives de la nostra època. Un grup d’artistes i pensadors sorgits en l’esperit d’avui i ja en contacte aquí a París, desitjosos de tot cor, fora de tota preocupació de tendències, de capelles , i en un esperit de col·laboració internacional desinteressada per a la posada en acció de tal mitjà d’aproximació, perquè per primera vegada tindria lloc en un país de vella tradició en trànsit d’obrir-se a tota la possibilitat que ofereix el futur.

El tercer concert de música, organitzat pels artistes barcelonins.

Per al segon concert de cambra, com les despeses no són grans i les obres significatives nombroses, hi serem sempre a temps d’organitzar un de suplementari.”

Les cartes se succeeixen al llarg del 1933. L’arxiu de la Paul Sacher Foundation a Suïssa conserva les cartes de Miró, Prats i Ventura Gassol, que Quadern revela per primera vegada. El 31 de gener, Joan Miró escriu a Varèse, en resposta a una carta anterior.

“Benvolgut amic; La seva carta em va donar molt de plaer i puc constatar que vostè persisteix amb entusiasme en les idees de dur a terme amb tota la seva envergadura l’empresa tan bella i fascinant que em va proposar. - Li vaig remetre una còpia del manifest que vostè em va dictar a casa de Calder al president d’Adlan (Associació de l’art nou) perquè ell la comenti al comitè. - Tots estan molt entusiasmats amb els seus projectes, però cal estudiar molt lentament, sense pressa i sense deixar res a l’atzar el pla a seguir per a aconseguir un resultat brillant.

Sorgeix un problema molt delicat: des del moment en què l’ajuda del govern català és essencial per a tal empresa, hem d’actuar de tal manera que aquest últim no se li ho apropiï i que Adlan mantingui costi el que costi el control i la direcció i que els senyors del govern que apareixeran en el comitè d’honor es conformin a exercir el paper de comparses i figures decoratives i que només ens brindin ajuda material i moral. - És per això que hem d’actuar de manera molt intel·ligent, sense dir res abans que tot estigui planejat i no es descuri el més mínim detall, establint-ne un pla d’acció molt clar i precís. - Em sembla que tenim moltes probabilitats d’aconseguir-ho. Li mantindré estrictament informat del resultat de tots els procediments.

Com li va el treball?

Jo treballo més que mai. En un moment de tant descoratjament i covardia és necessari moure’s costi el que costi.”

Varèse (arxiu Adlan) li respon el 3 de febrer: “Estic encantat per l’acolliment que el meu projecte sembla haver trobat i vull agrair-li que hagi fet d’advocat eloqüent i persuasiu”. El compositor té clar que “cal evitar i eliminar els aprofitats, els especuladors trompettatore della gloria altivi, com els anomena Leonardo da Vinci), aquests neoclàssics que ofereixen el seu cadàver en rodanxes acomodades al gust de dia i sobretot deslliurar-nos de parisianisme que sotmet i contamina tota la producció actual”. També li anuncia que a la primavera creu que acabarà una gran obra musical. Podria tractar-se, segons el biògraf de Varèse, Felix Meyer, de la inacabada The One-All Alone (o L’Astronome), una fantasia multimèdia amb guió d’Artaud que transcorria l’any 2000 i que volia presentar a Barcelona.

El manifest parla de convocar a Barcelona, amb el suport de l’Oficina de Turisme, la cambra sindical i empresarial, els hotelers, les indústries del luxe i la societat civil catalana, els principals artistes creadors del món, sense tenir en compte les escoles i els ismes i com a reacció “contra el funest neoclassicisme en totes les arts, que ha rebaixat la creació artística, pura i lliure en essència al nivell d’objectes d’art; i en general, contra tot l’art figuratiu, suma dels anhels artístics de tota una època de decadència burgesa, avui afortunadament superada. S’exigirà als artistes un mínim de sinceritat i de vibració humana en les seves obres i, com a regla general, seran preferides la puresa a la novetat amb pretensions d’extravagància, la brutalitat en l’expressió a la gràcia morbosa i refinada”. Per què Barcelona com a seu? Segons Felix Meyer, director de la Paul Sacher Foundation i biògraf de Varèse, “per les connexions personals de Varèse amb Miró i per un sentiment general que Catalunya estava experimentant una transformació política radical, amb les tendències antisistema, antiautoritàries, anticlericals i comunistes, creant espai per a un ordre de coses completament nou. Ha d’haver estat una visió alliberadora, no gaire diferent a l’operada en els primers anys de la Rússia soviètica, encara que els iniciadors més intel·ligents de la Internacional ja estaven en el procés de perdre les seves il·lusions sobre la Unió Soviètica en aquell moment”.

El programa incloïa, a més, exposicions d’arquitectura i urbanisme, conferències, concerts, teatre, dansa, recitals poètics, edició de llibres, revistes i discos, cinema no comercial, fotografia i una complexa estructura organitzada en comitès d’artistes i d’entitats col·laboradores, amb un comitè d’honor presidit pel president Macià.

Els impulsors del festival no troben prou ressò polític perquè ja havia crescut la confrontació política i social contra les reformes del Govern Azaña i també les tibantors en els partits catalans (ERC era acusada de fer de bomber d’Azaña en perjudici de l’autonomia). El 15 març 1933 Miró respon a Varèse:

“Benvolgut amic; Aquesta vegada haig d’escriure-li en termes menys optimistes sobre la realització del seu bell projecte per a nosaltres, alguns amics i jo, tan estimat.

He parlat moltes vegades amb els dirigents d’ADLAN; Tots opinen que és massa aviat per a arriscar-se a organitzar alguna cosa a Catalunya o Espanya de tal magnitud i tan enormement transcendent. Per a aconseguir-ho, seria necessari comptar i estar absolutament segurs de l’èxit més enlluernador, per contra, si es falla, seria fatal i difícil reparar aquest error o precipitació durant molt de temps.

Hem de pensar que ni el govern català, d’una banda, ni el govern espanyol, per l’altre, estan prou estabilitzats perquè puguem comptar-hi amb ells. - Dur a terme això sense la seva ajuda seria un esforç irrealitzable de moment, i fins i tot quan puguem comptar amb el govern, devem, costi el que costi, com li vaig dir, mantenir el timó en tot moment.

Així que permeti’ns passar un temps per a veure si la situació actual s’estabilitza i després començarem amb tota fe i optimisme la tasca tan apassionant que tan hàbilment va proposar.

Vostè pot estar convençut, el meu estimat Varèse, que comparteixo plenament els seus punts de vista i només desitjo veure’ls complerts al més aviat possible i de la manera més brillant.

Els meus amics d’A.D.L.A.N. també em demanen que li digui quant valoren els seus projectes i que desitgen unir-se a vostè per a emprendre’ls amb tot entusiasme.

De moment, per desgràcia, encara hem d’esperar.

Vostè treballa? Jo treballo a tota marxa i espero tenir el plaer de veure-li a París en algun moment.

Calder ja se’n va anar a Itàlia fa molt temps.”

Varèse, “lamentant-ho profundament”, es resigna a esperar i dona la raó a Miró en una carta del 25 de març (“l’experiència m’ha ensenyat el que hi ha de bo en el quart d’hora japonès”), al mateix temps que demana si, mentrestant, Adlan pot organitzar a Barcelona un o dos concerts de la seva mà dreta, Slominsky. També li comenta que si al juny no troba una sortida als seus plans, s’establirà a Amèrica i abans intentarà una gira per l’URSS.

El compositor critica l’ambient cultural de París, que s’ha tornat conservador a partir del crac del 29. Miró coincideix amb ell, mentre li demana que tingui paciència amb el projecte Barcelona.

“Disculpi si he trigat tant de temps a respondre a la seva última carta, però estic en ple període de treball.

De seguida que vaig rebre la seva carta, la hi vaig passar als meus amics de A.D.L.A.N. els quals la van rebre amb l’entusiasme més vehement. - Estic absolutament segur que, a la llarga, arribarem al final dels nostres emocionants projectes. - Espero que li hagin escrit sobre aquest tema.

Estic molt feliç de conèixer els seus plans de viatge i li desitjo tot cor els resultats més brillants i l’èxit. - Comparteixo completament les seves idees sobre el dinamisme de la vida. Ignori a les femelles que s’assenten en el quietisme de les seves petites idees.

Quan marxa vostè? - Potser el veig abans de la seva partida, perquè planejo tornar a París a finals de maig o principis de juny. - De totes maneres, no deixi d’escriure’m i mantingui’m informat de les seves activitats, però el meu benvolgut amic, em permeto demanar-vos que escrigui les seves cartes a màquina, a penes puc desxifrar la seva escriptura!

També estic d’acord amb vostè i crec que l’ambient de París és fatal per als artistes, la crema d’Issigny acaba endolcint la medul·la dels teus ossos, vostè n’ha d’escapar, costi el que costi.”

Varèse prepara un viatge a Catalunya i Madrid el 3 d’agost, abans d’emprendre el retorn per vaixell des de Vigo als Estats Units, on esperava trobar finançament (Bell Telephone) per desenvolupar instruments elèctrics adequats per a la seva música. Nascut massa jove en un món massa vell, el dynaphone, el teremine o les ones Martenot eren molt rudimentaris per dur a terme amb èxit les seves idees.

L’exdadaista Ribemoint-Dessaignes era l’encarregat d’organitzar el comitè francès (Artaud, Léger, Le Flem, Le Corbusier i Lipchizt). Per part d’Adlan són Prats i Miró els qui porten el pes de les negociacions amb Varèse. El grup barceloní és l’encarregat de convèncer Ventura Gassol, conseller de Cultura, per aconseguir suport logístic i financer. A la fi del mes d’agost, Varèse es reuneix amb el polític català. Prats diu que Gassol li ha demanat màxim secretisme i així li ho transmet Varèse, en carta escrita des de la Pensión Mayoral (25 d’agost) al seu deixeble André Jolivet, davant el seu imminent viatge a Madrid: “Ni una sola paraula durant la seva estada a Madrid —i altres indrets d’Espanya— amb relació a la IV Internacional, per petició urgent del ministre [conseller] degut a la situació causada per les transferències”. Catalunya estrenava autonomia (abril de 1932) i hi havia fortes tensions amb el govern de Madrid per l’endarreriment dels traspassos competencials.

“Vaig tenir —escriu Varèse el 27 d’agost— llargues i fructíferes converses amb el conseller de Cultura (com anomenen a Catalunya al Ministre d’Instrucció Pública i Belles arts). Estava molt interessat en les meves idees, però la seva realització ha d’esperar algun temps perquè actualment existeix una reorganització administrativa total, necessària per a l’autonomia catalana, i que absorbeix tota l’atenció del govern. No obstant això, el conseller de Cultura està decidit a actuar enèrgicament per a les arts, especialment la música, el més aviat possible. S’adona de la importància dels factors espirituals en la nova societat cap a la qual ens encaminem. Els plans que he presentat estan sota consideració, i em demanen que vagi aquest hivern per a col·laborar en la seva realització”.

Varèse, abans de marxar a Madrid, visita Miró a Mont-roig, i amb Prats i Roberto Gerhard, Pau Casals, que, segons carta a Louise Varèse, no va congeniar amb el compositor francès, que el va jutjar (“Pau Casals: un virtuós”) com un conservador, enemic de la música nova. Més èxit va tenir el promotor del festival a Madrid amb el músic Pedro Sanjuan i amb Alberti i Torres-García. “Rafael Alberti —escriu a Prats el 9 de setembre en carta dictada a Hilda Jolivet—, molt entusiasmat, vol formar part del comitè. Podria ser de gran ajuda amb Rússia, sobretot després del nomenament a Madrid de l’ambaixador Lunachersky”.

Varèse embarca a Vigo cap als Estats Units el 14 de setembre. A l’octubre escriu a Prats “sorprès i sobretot inquiet per les meves cartes sense resposta”, mentre demana que es faci públic ja el manifest que llançarà el macrofestival. Prats li tira una galleda d’aigua freda al novembre: “La situació política ha retardat l’organització d’aquest assumpte que espero estarà en marxa en pocs dies”.

En les seves primeres cartes des de Nova York, Varèse es mostra encara optimista sobre el festival que volia celebrar a Barcelona de novembre de 1934 a gener de 1935, però Miró li explica, en carta del 29 de novembre, que la situació a Espanya ha fet un tomb a les eleccions a les Corts de novembre amb el triomf de les dretes, que marca l’inici del bienni negre.

“Vaig tenir el plaer de rebre les seves dues targetes i les hi agraeixo sincerament. - Estic molt content amb les seves bones notícies i no afluixi la corda!

Vaig veure a Prats que em va dir que ja li havia escrit. - La situació política a Espanya, per desgràcia, s’ha tornat vergonyosament cap a l’extrema dreta, encara que és d’esperar que un dia o un altre acabarà per fracassar de cop. - Tot això ha dificultat la discussió del pla que vostè ha ideat tan bé i del qual tots estem entusiasmats aquí i desitgem de tot cor veure complerts - No és sinó fins al 19 que es van celebrar les eleccions per a un nou parlament. Comprendrà que durant aquest període electoral era impossible intentar alguna cosa que estigués fora de la política; Ara que ja està decidit, espero que puguem començar de nou a parlar sobre els mitjans més efectius per a aconseguir el que ens és tan volgut. - Encara que estem en una situació menys avantatjosa que quan estava a Barcelona, no hi ha absolutament que desesperar i cal tenir confiança. En fi, Prats li mantindrà informat. - No ha de culpar-ho per no haver-li respost, perquè esperava poder donar-li notícies més categòriques.

Fa poc vaig fer una gran exposició a París, de la qual s’ha parlat molt i que espero que tingui impacte. Cap a finals de gener o principis de febrer haig de fer una exposició a Nova York, en Pierre Matisse. - Tan aviat com sàpiga la data exacta, li ho escriuré i m’alegrarà que vagi a veure-la, i també li demanaré que porti persones interessants allí. - A més, una gran galeria a Nova York em va demanar que fes una exposició molt important de la meva obra, la faré en un any o any i mig, quan tingui noves pintures. - En aquest moment certament hi aniré a Amèrica, tal vegada el vegi.

També treballo molt, gens desmoralitzat per la pudor i la covardia que respirem a tot arreu.”

Varèse comença a desesperar-se davant el silenci de Prats (cinc cartes sense contestar), la mort el 25 de desembre de Macià (que havia de presidir el comitè d’honor) i la pèrdua d’influència de Gassol. Escriu a Miró demanant-li ajuda. El 12 de febrer de 1934, Prats li prega que li faciliti les adreces dels participants, perquè les seves “cartes ens donarien una gran força i ens ajudarien a demostrar l’atmosfera veritablement internacional que ens anima a tots. Som molt optimistes, especialment el Sr. Gassol està molt animat i espera amb la seva ajuda d’arribar fàcilment al final d’aquesta magnífica realització”. Fins i tot arriba a dir-li que el viratge d’Espanya a la dreta pot afavorir la inversió d’empresaris en l’organització del festival, però Varèse, el 5 de juny, li respon: “Els meus amics i jo considerem imprudent abordar prematurament els diferents grups d’artistes i convidar-los a unir-se a nosaltres, abans que ens organitzem oficialment i legalment. Actualment, això només depèn de Barcelona i del Comitè A. Una idea com la de la nostra IV Internacional d’Art és capaç d’estimular l’ambició especulativa de certes persones i certs cercles, que veurien en ella una font de guanys, sigui publicitària o sigui material. Les possibilitats d’acció que existeixen en aquest país milita al nostre favor, però la falta d’escrúpol i l’oportunisme que regna allí creen un estat de perill contra el qual és necessari protegir-nos.”

A l’arxiu de la Sacher Foundation ja no hi ha més cartes, excepte un escarit telegrama de Ventura Gassol. La detenció del govern català i la supressió de l’autonomia pels Fets del Sis d’Octubre van donar el cop de gràcia al festival.

El viatge a Andalusia i la visita a Companys empresonat a Madrid

Lluís Companys, a la presó d'El Puerto de Santa María.
Lluís Companys, a la presó d'El Puerto de Santa María.

El COAC conserva una petita agenda de Torres-Clavé en la qual va anotar les despeses del viatge pel sud d’Espanya organitzat per Adlan per inspeccionar l’arquitectura popular d’Andalusia. Sert va decidir que viatjarien en el luxós Adler de la seva família. Hi va anar amb la seva dona, Moncha; Josep Torres-Clavé i la seva germana Raimona; Joan Miró i Pilar Juncosa, i la secretària d’Adlan, Adelita Lobo. Van sortir de Barcelona cap a València el 14 d’abril. El 15 van dormir a Múrcia. El 16 van visitar les platges d’Almeria i van dormir a Torredelmar (Màlaga). El 17 van dinar a Màlaga, dormint a Tarifa. El 18 van parar a Sevilla. El 19 van fer nit a Còrdova. El 20 van arribar a Granada i el 21 es van fer fotos en l’Alhambra per arribar de vespre a Madrid. Allà van anar als museus, a un music-hall i van visitar el govern català, empresonat a la Modelo, mentre esperaven la celebració del judici sumaríssim. Allà (Sert era simpatitzant d’ERC) van poder parlar amb Lluís Companys i Ventura Gassol. El dia 23 ja van sopar a Saragossa per tornar l’endemà a Barcelona. En total: 3.033 quilòmetres. L’arxiver del COAC, Andreu Carrascal, crida l’atenció sobre el fet que a les fotos, preses per Sert i Torres-Clavé, no apareix, com s’havia donat per fet, la fotògrafa Margaret Michaelis. La confusió podria obeir a que Sert li va demanar que fos ella qui revelés el rodet.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >