Selecciona Edició
Connecta’t
BROU DE LLENGUA OPINIÓ i

Parlar en cristià

Al Nou Testament els que van canviar de llengua van ser els apòstols, no pas la gent

Sant Pere va haver de desmentir que els apòstols estiguessin borratxos.
Sant Pere va haver de desmentir que els apòstols estiguessin borratxos.

Finalment no m’ha quedat clar si canviar de llengua en funció de l’aspecte més o menys català és racista o no. No és gaire diferent de la polèmica sobre l’origen dels cognoms, sobre si ets més d’aquí si et dius Vila que si ets un Pérez, només que en aquest cas el prejudici sobre la teva pertinença en aquest lloc de pas entra directament pels ulls i toca la pell, mai més ben dit. Ara no sé si mantenir-me en el català és supremacista perquè, en racialitzar l’altra persona, dono per fet que no és d’aquí i d’aquesta manera la forço a entendre’m en una llengua de classe superior; o no sé si passar al castellà és supremacista perquè, en racialitzar l’altra persona, dono per feta la seva ignorància i el que he de fer és fer-l’hi fàcil amb tota la condescendència.

El canvi de llengua és un fenomen més vell que l’anar a peu; l’únic que caldria és distingir si es tracta d’una pràctica voluntària o induïda, si volem canviar nosaltres o volem que canviï l’altre, si volem fer-nos entendre o volem obligar que ens entenguin. En tenim el primer vestigi en els Fets dels Apòstols, una part del Nou Testament sovint menystinguda perquè la cinematografia es va aturar en la Passió de Crist, per si mateixa prou dramàtica, i va obviar els prodigis dels Dotze en la tasca evangelitzadora. La pregunta és: si tenien el missatge de Jesús per anunciar la bona nova, com s’ho farien per superar les barreres idiomàtiques, evidents fa dos mil anys malgrat que a les pel·lícules tothom parla el mateix?

Amb els Fets dels Apòstols, el Nou Testament sembla voler corregir el disbarat del Vell. Sabem per la història de la Torre de Babel que la diversitat lingüística és un càstig diví i que els projectes més ambiciosos se’n poden anar a terra perquè, sense traductors, la gent no s’entén. Però l’Evangeli necessita esmenar l’error. Diu Marc, quan Jesús s’apareix als deixebles mentre sopen i els ordena que voltin pel món a fer creients: “Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal” (Mc 16, 17). Si per a Jahvè les llengües són un càstig, per a Jesús són un do miraculós, un prodigi al costat de l’exorcisme, la immunitat al verí i la captura de serps.

Som a Pentecosta i tenim Jerusalem convertida en una mena de Mobile, plena de pelegrins d’arreu (“Parts, medes i elamites, habitants de Mesopotàmia, de Judea i de Capadòcia, del Pont i de l’Àsia, de Frígia i de Pamfília, d’Egipte i de les regions de Líbia tocant a Cirene, i els qui han vingut de Roma”; Ac 2, 9-10) que possiblement coneixien prou l’hebreu per seguir els serveis religiosos però que tenien cadascú la seva llengua pròpia. (Ignorem si una hipotètica alcaldessa de Jerusalem s’hauria limitat a l’ús de l’hebreu com a llengua comuna pensant que així ja l’entendria tota aquella multitud tan cosmopolita.) Davant la gernació, l’Esperit Sant va obrar el miracle i va fer que fossin els apòstols, tot d’una dotats del coneixement d’idiomes, els que canviessin de llengua: “Quan se sentí aquella remor, la gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Sorpresos i meravellats, deien: ‘No són galileus, tots aquests que parlen? Doncs com és que cada un de nosaltres els sentim en la nostra llengua?’” (Ac 2, 6-8). N’hi va haver que se’n burlaven, d’això que els deixebles parlessin idiomes, i es preguntaven si els apòstols anaven torrats, una sospita que el mateix sant Pere va desmentir de seguida: “No és pas que aquests hagin begut massa, com vosaltres sospiteu: tot just són les nou del matí” (Ac 2, 15).

El Nou Testament pretenia fer arribar el missatge a tothom, i per fer-ho es va voler servir de la llengua de cadascú; calia recompondre el desastre de Babel i transmetre la idea que el coneixement de llengües és un do. I a ningú no se li va ocórrer no moure’s de l’arameu, la llengua de Crist, i dir: “Si vols ser cristià, parla en cristià!”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ