Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

‘La Violetera’, vandalitzada

El mural anomenat ‘Balcons de Barcelona’ havia romàs intacte gairebé 30 anys, però fa uns dies ha patit l’envestida de l'esprai d’un grafiter arquetípicament egocèntric

Pintada al mural Balcons de Barcelona.
Pintada al mural Balcons de Barcelona.

El mural anomenat Balcons de Barcelona, a la plaça Pablo Neruda, havia romàs intacte gairebé 30 anys, tot un miracle, 500 metres quadrats de bon art urbà. Però fa uns dies ha patit l’envestida de l'esprai d’un grafiter arquetípicament egocèntric. Una llàstima, ja que l’home s’ha carregat una imatge de la cantant Raquel Méller (1888-1962), la de La Violetera. Aquest mural recobreix una lletja paret mitgera amb una façana pintada en què als balcons imaginaris hi apareixen 26 personatges de la Barcelona d’abans, la majoria dels quals no els reconeixerien ni vostès ni jo. Que potser recorden el desaparegut gimnasta Joaquín Blume (1933-1959)? Probablement no, però el mural és molt gran i Blume resulta difícil de grafitejar, ja que ens saluda des del terrat. També apareix en un altre balcó Carmen Amaya (1913-1963), La Capitana, gitana del Somorrostro i la millor bailaora de flamenc de tots els temps. Jo la vaig arribar a conèixer i vaig veure com tallava l'aire amb les mans. El ball li va donar, literalment, anys de vida, ja que la suor eliminava les toxines que els seus esgotats ronyons no podien netejar. Fins que ja no van poder més. Els aficionats al cinema la poden admirar en una meritòria pel·lícula de Francisco Rovira-Beleta, Los Tarantos (1963), un altre professional.

A ells i a la resta dels 26 personatges, una ciutat agraïda els va retre homenatge en aquest mural ara espraiat. No deixin d’admirar-los, val la pena, tot i l'animadversió del grafiter indòmit que ha imposat la seva pròpia llei, ja no sé quant durarà la resta, ja que quan un traspassa el límit, de seguida en venen d'altres. De fet, els retrats de la planta baixa, com el de Mercè Rodoreda (1908-1983), estan molt exposats a vàndals redemptors, coses de l’art del carrer, més efímer que la nostra memòria i senyaladament en aquest país llegendari per bàrbar.

El que ha passat aquests dies a la plaça Neruda de Barcelona, que algú hagi pintat millor o pitjor sobre el que altres van pintar, és moneda corrent en aquesta ciutat i en moltes altres. Qualsevol grafiter digne del seu nom arremet contra la llei i l’ordre. El món dels grafitis es porta malament amb el dels muralistes urbans, a qui considera representants de l’art oficial, sicaris del poder establert, embellidors de les misèries de la ciutat. Muralistes i grafiters són, per descomptat, tipus d’artistes molt diferents, fins i tot en els mitjans que fan servir, ja que el muralista desplega dotzenes de tècniques i instruments, mentre que el grafiter acostuma a cenyir-se a l'esprai.

L’alcalde Pasqual Maragall havia comissionat a una cooperativa d’artistes de Lió perquè pintessin la mitgera

Balcons de Barcelona es va inaugurar el 1992. Impulsat per l’Ajuntament d’una ciutat optimista i il·lusionada, l’alcalde de llavors, Pasqual Maragall, havia comissionat a una cooperativa d’artistes de Lió perquè pintessin la mitgera. S’hi van esmerçar. Avui són famosos a tot el món i han pintat murals a dotzenes de ciutats: CitéCréation, es diuen. Però, naturalment, encarnen tot allò que un grafiter detesta per jurament sacramental: l’encàrrec formal del poder opressor, l’art oficial i establert, la bellesa enganyosa per pintada en un trompe-l'oeil admirable. Fora, doncs, els murals. Bé, almenys fora la Méller cupletista de La Violetera a la ciutat que li va posar el seu nom a una plaça, al costat del Paral·lel, on va triomfar, fins i tot Charles Chaplin va arribar a fer servir aquella música a Luces de la ciudad (1931). Fora!

No és per enfadar-se, ja que la iconoclàstia taca la història de l’art. Al nostre país moltes estàtues duren menys que a d'altres i els noms dels carrers i places canvien amb una freqüència inquietant (la plaça Pablo Neruda de Barcelona es deia abans “de la Hispanitat”, que vindria a ser el mateix), tot i que imaginin com seria la nostra experiència estètica si cada vegada que volguéssim arreglar el món no arremetéssim contra les obres que els nostres pares i avis van concebre com a belles.

I com arreglem el mural maculat? No proposo restaurar-lo, el mal ja està fet, Méller ha estat velada, deixem-la, que en el fons tots som també una mica desconsiderats. No fem ara com el grafiter impàvid, sinó que intentem deixar una empremta fidel dels actes de tots. Hi ha maneres de recordar Raquel Méller, CitéCréation i el nostre grafiter d’ara, tots tres, i que la Història vagi situant cadascú al seu lloc.

N’hi hauria prou amb encarregar a una jove artista que pintés a mà un ram de flors sobre una part menor (menys de la meitat) de la pintada del nostre obcecat grafiter, un ram humil. De violetes.

Pablo Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ