Selecciona Edició
Connecta’t
ULL DE PEIX

Illes humils, sense dolç i ous

La gent que va néixer pels volts del 1900 va habitar un món sense electricitat i va estar privada de moltes comoditats i plaers que es tenen per comuns

Un pagès mallorquí sembra la terra.
Un pagès mallorquí sembra la terra.

Les illes de l’ahir ja no són profundes, austeres i humils, rurals i en calma tòpica, pel pes i el ressò de moltes penúries i jous existencials. La majoria de gent que les habitava subsistia entre mancances rotundes d’exquisideses sensorials i alimentàries avui comunes. Entre les referències d’absències de plaers i aliments que semblen obvis, els testimonis citen el dolç –el seu gust i sabor–, els ous, la carn, l’oli d’oliva, el peix fresc.

El dibuix de la humilitat extrema, a la Mallorca –i Eivissa i Formentera– més primitives, de l’interior, és evident en les seves gents fotografiades profusament al segle XX. Les estampes i protagonistes componen amb una imatge gairebé d’atavismes, premoderna: homes amb peus descalços, dones tapades, rostres d’ancians cremats pel sol, cara arrugada.

Molts de retrats remeten a la cara de pell cuita, gairebé mulata –homes, dones i nins. Els ulls de trau i petits i la cara amb solcs remeten a alguns ancians dels pobles natius americans del nord. Persones com les altres, d’un altre món Després de la imatge folklòrica, vetusta però que no és caricatura, hi ha el ciutadà pagés, pobre i digne, subaltern, forçat a la dura rutina i misèria de jornaler i amitgers, amb una butxaca nodrida segons els esforços de sol a sol en les collites i cicles. El molt difícil accés dels llauradors a la propietat de la terra va quedar en un manifest etern, està dibuixat al mapa de parets, el mapa minifundista de moltes zones agrícoles de Mallorca i Eivissa.

La taula i el rebost escassos, per força monòtons i avorrits, es nodrien de recurs gràcies a la microeconomia de l’intercanvi desigual, una economia de confiança, el comerç sense monedes. Els productes naturals de la casa a canvi de matèries cares, de llunyania o processades.

A la falta de comoditats, rendes, capital i enorme preu d’accés a un patrimoni, s’agregaven les servituds i reverències cap als amos i senyors d’aquelles terres que feien productives, despedregant sempre, rotant cultius. Aquell mateix món rural, de terrenys fragmentats o grans possessions, ara el 2020 torna al seu passat més llunyà, als orígens, abans d’aquella conquesta i cultiu del paisatge.

Fins abans-d’ahir, a principis del segle passat, gent que va néixer pels volts del 1900, posem una fita amb fonts escrites determinades, va habitar un món sense llum i sense moltes de les comoditats i plaers que es tenen per comuns. Era el passat llunyà que va arribar a les portes de la modernitat. Aquells penúltims illencs del món d’ahir van fer i donar vida als àmbits en els quals s’esfondra en part la imatge clàssica de les illes, creades, assentades, dibuixades en l’edat mitjana, 800 anys enrere.

L’extrema austeritat general i històrica provocada per la falta de mitjans, es plasmava a la llar, el consum, el sistema de treball i el transport. L’absència de novetat de la modernitat era gegantina a ulls d’ara: sense corrent, nevera, gas, telèfon, televisió, cotxes, trens ni transport públic, la força motriu mecànica. Això mantenia el personal no urbà al peu de la història medieval, a l’economia de resistència. Sostenible, en dirien.

Un escriptor i religiós de Mallorca, Rafel Ginard (Sant Joan 1899 - Artà 1976), fill d’un pagès que treballava el camp com el 1300: amb arada de fusta dels romans, va narrar als trenta anys com era l’austeritat inevitable a ‘De com era infant’: “No vaig ser criat amb res exquisit”; va ignorar el sabor i l’existència dels dolços fins que va entrar al seminari als 13 anys i va estar entre murs del convent on va tastar els ous, perquè tots els que collien a casa serva i que havia vist, tots, es reservaven per a la venda.

Ginard de nin desconeixia el pa amb oli, que creiem tan comú i essencial arreu. L’oli era car i preuat. Per això no sabia què eren les patates fregides. La carn, per als malalts. I el menú era de llegums de la seva collita: cigrons, mongetes, faves, llenties. Molts de fideus i els diumenges, arròs.

El 1900 els Ginard i molts d’illencs, menjaven al mateix plat i usaven el mateix tassó per beure. Les amanides i el frit, pellucant, amb els dits, sense forquilla. Com els africans. La casa dels Ginard, un gran copiador de glosses i cançons populars, era un matriarcat mallorquí: explica que el seu pare va obrir una sobrassada o un camallot, peces tresor d’un rebost domèstic de totes les èpoques. “Mon pare és un primitiu, deixa parlar la naturalesa i el sentiment”. Fora fumar i cap llepolia, conclou.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >