Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

El ball electritzant d’‘A chorus line’ sacseja el Tívoli

L’impecable muntatge codirigit per Antonio Banderas recrea amb passió l’esperit del millor Broadway

Un moment de l'estrena del musical a Barcelona.rn
Un moment de l'estrena del musical a Barcelona.

Èxit majúscul en la seva estrena barcelonina de l’espectacular muntatge del musical A chorus line codirigit per Antonio Banderas que el novembre passat va inaugurar el Teatre Soho de Màlaga. Arriba ara al Teatre Tívoli –funcions fins al 29 de març– sense el glamur afegit de veure en acció el famós actor malagueny en el paper de Zack, que, després de les funcions a la seva ciutat natal, defensa amb aplom i caràcter l’actor, també malagueny, Pablo Puyol. En tot cas, és l’electritzant ball el que enlluerna el públic en un màgic revival de l’espectacle original estrenat a Broadway el 1975.

Banderas va prometre un Broadway genuí, i ho és, de cap a peus, l’impecable muntatge d’aquest clàssic, amb elegant música de Marvin Hamlisch, bones cançons d’Edward Kleban i eficaç llibret de James Kirkwood i Nicholas Dante. És, de facto, una rèplica exacta de la producció original concebuda, coregrafiada i dirigida per Michael Bennett, que va estar 15 anys a la cartellera.

A chorus line

Llibret de James Kirkwood i Nicholas Dante. Música de Marvin Hamlisch i lletres d’Edward Kleban. Traducció d’Ignacio García May i Roser Batalla. Concepció, direcció i coreografia originals de Michael Bennett. Reposició: Baayork Lee. Coodirecció: Antonio Banderas. Director musical: Arturo Díez-Bocovich. Teatre Tívoli. Barcelona, fins al 29 de març.

La reposició va a càrrec de la ballarina, coreògrafa i directora nord-americana Baayork Lee, que va interpretar en la seva estrena el divertit personatge de Connie Wong, inspirat en ella mateixa; reflecteix la lluita d’una jove baixeta però molt gran en la seva passió per ser ballarina contra vent i marea, paper que encarna amb brillantor la nord-americana Cassandra Hlong, que no parla espanyol, però s’ha après el paper per a aquest muntatge.

L’obra, amb eficaç traducció del llibret i les lletres firmada, respectivament, per Ignacio García May i Roser Batalla, és una celebració de l’esperit de lluita d’uns joves ballarins disposats a deixar-s’hi la pell en els assajos per aconseguir un paper com coristes. Amb un escenari nu, uns miralls i una il·luminació miraculosa en la precisió dels focus, n’hi ha prou per construir un espectacle que ofereix la millor coreografia d’un musical vista a Barcelona.

A la fossa, sota l’apassionada direcció del malagueny Arturo Díez-Boscovich, una potent orquestra de 15 instrumentistes, en rigorós directe, assegura tant el voltatge rítmic com l’encant líric de la partitura. Però és el conjunt de ball el que atorga caràcter i força a aquest clàssic que, després del seu revival a Broadway el 2006, ha ressorgit.

L’arrencada, amb 26 ballarins a la sala d’assajos, és electritzant. L’esperit del ball inunda l’escena amb energia contagiosa en els números de conjunt. El llistó baixa en les escenes parlades, lluny de la precisió, la brillantor i la força dels números musicals. Són esplèndids ballarins, alguns canten bé i són menys els que donen la mateixa talla com a actors, però és que dominar tots els registres del musical sense la tradició que atresoren els teatres de Nova York i Londres és molt difícil.

L’argument va trencar esquemes als setanta per la seva temàtica i l’ús d’un llenguatge directe i urbà, de vegades groller, que reflecteix el masclisme i els prejudicis de l’època. Però així de dures són les audicions per a coristes d’un musical en què el seu director, Zack, demana als il·lusionats aspirants que li expliquin les seves vides per conèixer-los millor abans de procedir a la inevitable tria per assignar només vuit papers.

Avui resulten una mica trillades les històries de superació personal –van arribar al darrere la pel·lícula Fama, d’Alan Parker, i l’emblemàtica sèrie televisiva dels vuitanta–, però la música i el ball funcionen amb la precisió d’un rellotge suís per mostrar el segell de distinció d’A chorus line. Per damunt de l’afany individual, han de deixar la vanitat personal de banda perquè el conjunt de ball tingui vida pròpia. Ho aconsegueixen a One, l’apoteòsic número final, amb la brillantor dels lluentons, que uneix els coristes en un somni comú que ens transporta a les essències més pures de Broadway.

Pablo Puyol defensa bé, amb certa rigidesa, el paper de Zach, el coreògraf sempre present, que dialoga, moltes vegades en la foscor de la platea, amb els aspirants Brillan a l’equip el carisma de la barcelonina Kristina Alonso (Sheila); el magnetisme de la mexicana Estibalitz Ruiz (Diana) –posa alt el llistó com a actriu i és de les que millor canten–; el trepidant sentit del ritme de Daniel Délion; la precisa tècnica de l’alemanya Sarah Schielke en l’emocionant número de Cassie, l’ex de Zach que ha d’oblidar el seu passat com a estrella per adaptar-se al cor; la desimboltura de Beatriz Mur (Val) i Fran del Pino (Al) i la vis còmica d’Albert Bolea (Bobby).

Emocionant epíleg amb Antonio Banderas

Antonio Banderas a l'estrena de 'A Chorus Line' amb Baayork Lee, moments abans de l'estrena.
Antonio Banderas a l'estrena de 'A Chorus Line' amb Baayork Lee, moments abans de l'estrena.

J. P. S.

Quan Banderas va aparèixer a la platea del Tívoli, totes les mirades seguien els seus passos mentre el cèlebre actor, elegant, serè i somrient, saludava amics i col·legues. Mercè Sampietro, Manel Fuentes i Carlos Latre van ser dels primers a fer-li una abraçada fins que va poder seure a la seva butaca, disposat a veure, ara sense actuar, un espectacle en el qual ha deixat empremta amb la seva generosa entrega com a actor i codirector.

Després del sensacional número final, que va entusiasmar el públic, la vetllada va tenir com a epíleg les seves emocionades paraules. “Estimo Barcelona des dels meus inicis, perquè per a mi era l’avantguarda teatral, amb l’esperit innovador d’Els Joglars, Dagoll Dagom i el Teatre Lliure”.

No va actuar –tan sols va esbossar un pas de ball–, però va transmetre en la seva esperada intervenció amor i passió per l’entrega de tants professionals del món de l’espectacle que es mantenen a l’ombra dels divos. “Estic orgullós d’aquesta companyia i soc feliç. És curiós, ara que veig l’espectacle sense actuar, sento que hi continuo formant part, perquè em veig reflectit en la il·lusió i l’esforç d’aquest conjunt de ballarins”, va declarar l’actor malagueny recordant els seus durs inicis. “Per això vam escollir aquest musical per posar en marxa el Soho a Màlaga, perquè A chorus line va fer història a Broadway posant el focus no sobre l’estrelles sinó sobre les emocions i vivències del cor, de la gent que sosté els espectacles des del fons de l’escena”.

També va parlar de Barcelona i Màlaga, d’aquesta “connexió” entre tants artistes que uneix les dues ciutats. “Picasso, per exemple, i Núria Espert, que ara mateix està actuant al Soho amb Lorca, un altre gran artista que va estimar Barcelona”, va dir entre aplaudiments. A la platea no van faltar representants del món teatral, musical i televisiu –Xavier Albertí, director del TNC, Valentí Oviedo, director del Liceu, David Selvas, Abel Folk, Jesús Corbacho, Enric Majó, Lloll Bertran, Cocó Comín i Albert Guinovart, entre d’altres–, però va ser significativa l’absència de polítics, sense representació institucional de la Generalitat i l’Ajuntament.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >