Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Odi i democràcia: l’avís alemany

La por alimenta el territori de l’extrema dreta perquè augmenta la desconfiança cap al règim polític i alimenta la servitud voluntària, és a dir, la claudicació davant de l’autoritarisme

Manifestació a Frankfurt després de l'atemptat a Hanau (Alemanya).
Manifestació a Frankfurt després de l'atemptat a Hanau (Alemanya).

El 1967, en una conferència a Àustria, que Taurus acaba de publicar, Theodor W. Adorno ja advertia del nou radicalisme d’extrema dreta: “Es podria dir que els moviments feixistes són els estigmes, les cicatrius d’una democràcia que fins ara no ha aconseguit entendre del tot i com caldria el seu veritable sentit”. Per les fractures i els desajustos de la democràcia es cola l’extrema dreta per destruir-la. Les dècades passen, els temps canvien, però les amenaces encara hi són perquè “continuen vives les condicions socials que determinen el feixisme”.

Adorno fa referència al “desclassament i la degradació d’unes capes socials que, segons la seva consciència subjectiva de classe, eren totalment burgeses”. El seu llenguatge pot semblar arcaic en un temps en què la terminologia marxista ha estat declarada obsoleta, però les seves paraules serveixen per descobrir què ha passat amb la crisi del 2008 com a culminació d’una enorme fractura en unes classes mitjanes sobre les quals es basava l’estabilitat dels països europeus. És cert que hi havia molt de ficció: una certa unificació dels valors referencials, sobre la base d’una cultura del consum per la qual molta gent va perdre el món de vista confonent el desig amb la pulsió, va fer que sectors econòmicament molt diversos se sentissin part d’una mateixa classe mitjana, tot i les diferències econòmiques que els hàbits i gustos compartits dissimulaven.

La ficció es va esfondrar amb l’explosió de la dècada nihilista, que va fer que entressin en dificultats els sistemes bipartidistes que l’articulaven políticament. Els partits tradicionals van trigar a assabentar-se del que havia passat i van intentar d’allargar les inèrcies en el temps. Per les seves vacil·lacions es va colar a tot Europa l’extrema dreta, buscant capitalitzar la desfeta d’alguns sectors socials i especulant amb la por dels qui temen les conseqüències del desenvolupament tecnològic. I així està revivint el “nacionalisme de pathos”, utilitzant l’expressió d’Adorno, que alimenta l’emocràcia i reapareix la melancolia dels règims del passat (sense miraments a l'hora d'evocar el nazisme a Alemanya o el franquisme a Espanya). I es desplega la cultura de l’odi contra el que és diferent, com bé ha expressat la cancellera Angela Merkel sobre l’atemptat de Hanau: “El racisme és verí. L’odi és verí. I aquest verí es dona a la nostra societat i ja és responsable de massa delictes. Des dels crims de la NSU a les morts de Halle, passant per l’assassinat de Walter Lübcke”.

El que està passant a Alemanya ens interpel·la a tots: cal plantar cara a l’extrema dreta a tot Europa

El llarg final del període Merkel ha fet que a Alemanya emergissin problemes que semblava que estaven controlats. No hi ha un horitzó clar per a la successió de la cancellera. Part de la dreta alemanya també es radicalitza, la socialdemocràcia continua desapareguda, i l’odi i la violència reapareixen. És un avís per a tothom, que confirma que Europa està encallada en un món al qual un dia va pensar que havia donat llum i que ara se li escapa.

“Avui tenim més por que ahir”, diu a aquest diari un ciutadà de Hanau. La por és fèrtil per al territori de l’extrema dreta perquè augmenta la desconfiança cap al règim polític i alimenta la servitud voluntària, és a dir, la claudicació davant de l’autoritarisme. Per això el que està passant a Alemanya ens interpel·la a tots: cal plantar cara a l’extrema dreta a tot Europa. Afrontant els problemes que han portat electors tradicionals de la dreta i de l’esquerra a votar els neofeixistes, però plantant cara ideològicament, sense ambigüitats, i fugint de qualsevol complicitat amb ells. Exactament el contrari del que fa la dreta espanyola. I al mateix temps treballar per la revitalització d’unes democràcies perdudes en la seva impotència.

Adorno parlava de “la conversió de la propaganda en l’essència mateixa de la política” com una de les característiques del discurs de l’extrema dreta. El problema és que tota la política està contaminada avui d’aquest vici. És la propaganda la que articula els discursos, en una dinàmica difícil de parar en la mesura en què es troba en l’eix del model de comunicació digital dominant. Hi ha espai per a la complexitat? Si la política és en blanc i negre els que aposten pel retorn al passat tenen avantatge. O sigui, acabo on he començat: l’amenaça de l’extrema dreta prové en bona part de com de poc i malament els poders públics i privats tenen cura de la democràcia.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >