Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Tropes del III Reich, de maniobres a La Molina

Un grup de recreació històrica patrulla per l'estació d'esquí abillat amb uniformes de soldats alemanys de la Wehrmacht

Membres de l'Associació Catalana de Col·leccionisme d'Uniformes Històrics, durant la seva activitat a La Molina.
Membres de l'Associació Catalana de Col·leccionisme d'Uniformes Històrics, durant la seva activitat a La Molina.

Qualsevol que fos dissabte passat a La Molina –les meves dues germanes i els meus respectius cunyats, sense anar gaire lluny– podria haver tingut una trobada inesperada amb una patrulla de soldats alemanys de la Wehrmacht, com si per un curiós efecte d'alteració de l'espai temps el Pirineu català d'ara mateix s'hagués convertit en el front rus de la II Guerra Mundial. Ja és estrany, cal convenir, que vagis a esquiar a La Molina i et trobis de cop a Stalingrad. M'imagino el meu cunyat Javier insistint-los als alemanys que ell és més de Nietzsche que de Tolstoi i recordant –“escoltin, kameraden"–que a la família vam tenir parents a la División Azul. Vaja, una imatge digna de Louis de Funes a La gran juerga o dels Monty Python. Els militars del III Reich moliners, proveïts amb tot el necessari per batallar en condicions hivernals, marxaven, no obstant, de bon rotllo, segons els testimonis, més en actitud pícnic que pensant a combatre els partisans o atrinxerar-se i lluitar fins a l'últim home en vista d'un atac de l'Exèrcit Roig amb molts tancs T-34 i molts “hurra!”, una cosa sens dubte insòlita a la Pista Llarga.

“Has vist les fotos dels soldats alemanys a La Molina?, fliparàs”, em va avisar Joan Sánchez, que em coneix bé. Efectivament, les fotos (la Wehrmacht a Instagram, on anirem a parar!), són sensacionals. Si fins i tot estic pensant tornar a esquiar. Gairebé en el mateix punt on una vegada, durant una excursió amb raquetes, ens vam deixar caure sobre la neu la Inés, el Santi, la Graziella i jo per engolir una ampolla de Moët i unes crudités portàtils, jeien escampats un grup de soldats que no haurien d'estar allà, alguns amb uniforme de camuflatge, tots amb els seus cascos d'acer i les seves armes, inclosos, vaig reconèixer, granades de pal, metralletes Schmeisser, fusells d'assalt Sturmgewehr StG 44 i un llançacoets Panzerfaust. La conjunció de soldats alemanys i muntanyes nevades, a part que et pot portar a confondre la Masella amb el Berghof, és molt suggeridora: remet a El desafiament de les àguiles i Els herois de Telemark, dues de les meves pel·lícules bèl·liques favorites. Ja m'imaginava al sostre del telecabina del Niu de l’Àliga (el nom, si es pensa bé, és pur Alistair MacLean) agafant-me amb el piolet com Richard Burton i vestit com ell, amb l'uniforme de Gebirgsjäger, les tropes de muntanya l'emblema de les quals era l'edelweiss. O avançant per l'Alabaus perseguit per esquiadors nazis com Kirk Douglas a Noruega.

En fi, què dimonis feien soldats de la Wehrmacht a La Molina? Va resultar que eren membres de l'Associació Catalana de Col·leccionisme d'Uniformes Històrics (ACCUH) en una de les seves sortides habituals. L'ACCUH té per objectiu fomentar l'afició del col·leccionisme relacionat amb la història militar i la seva expressió en l'activitat tan de moda de la reconstrucció històrica, que els anglosaxons denominen historical reenactment i que consisteix a reunir-se per, en comptes d'anar a pescar o al futbol, reproduir escenes bèl·liques.

El grup de reconstrucció històrica, a La Molina.
El grup de reconstrucció històrica, a La Molina.

“Érem nosaltres, sí, va ser una petita part de la secció Alemanya de l'associació”, em confirma un dels responsables i relacions públiques de l'ACCUH, Fernando Vázquez. “Cada any quan hi ha neu s'aprofita per fer una recreació per allà. Per recrear el front rus fa falta neu, i el lloc més proper és La Molina”. Molta gent es preguntarà què és exactament el que fan. En essència, es posen els uniformes al pàrquing, amb molta cura d'anar correctament vestits, per no fallar l'exactitud històrica, inclosa la roba interior, i surten de passeig, en aquest cas una patrulla alemanya, com si fossin en un bosc rus el 1944 (com indiquen els Sturmgewehr). Se solen donar a si mateixos identitats a l'efecte: no et diràs Jordi si ets un granader Panzer de la divisió Grossdeutschland. Pel camí dinen, sempre provant d'ajustar-se a l'època en el tipus d'estris i aliments. L'exèrcit alemany a Rússia vivia molt del que aconseguia sobre el terreny, així que espero que les meves germanes no es deixessin la porta de casa oberta i a la Patricia li hagin pispat la melmelada.

Vázquez explica que la secció Alemanya també recrea l'Afrika Korps, però, és clar, no a La Molina. A la platja? “No, anem als Monegros”. El recreador assegura que proven de ser discrets i passar desapercebuts. És veritat que no porten tancs Tigre, però pot passar desapercebuda una unitat de la Wehrmacht a La Molina?, home, potser a Garmisch-Partenkirchen... “Bé, hi anem poca gent, en aquest cas eren mitja dotzena, nivell escamot, procurem no empipar”. Això sí que és actitud i no envair Polònia. Com reacciona la gent quan els veu?, s'alarmen? –al cap i a la fi són tropes de Hitler–, aixequen els braços? “Normalment no hi ha cap problema, les persones que ens trobem ens pregunten de què va, per descomptat. I nosaltres els informem. Jo sempre porto tríptics de l'associació i els reparteixo. Solem despertar un interès sa”. La veritat, jo em trobo a La Comella un Obergefreiter (cap primer) en uniforme de combat oferint-me un tríptic i penso que m'he donat un cop amb la barra del telecadira. Vázquez comenta que hi ha gent –han de ser els que no han fet la mili ni llegit mai Hazañas Bélicas ni vist Els canons de Navarone– que creuen que són la Guàrdia Civil o l'Exèrcit espanyol de maniobres. Curiosament, els sembla menys alarmant que sigui la Wehrmacht.

Fernando Vázquez em recalca que a l'associació hi ha grups que recreen tota classe d'exèrcits de la II Guerra Mundial (de vegades “per exigències del guió” fan de Waffen SS, “i també de NVKD”, afegeix ràpid, la temuda policia política soviètica). La secció Aliada recrea un grup de Rangers del Dia D i la 101 Airbone (no tota). També són capaços de recrear unitats de la Guerra del Vietnam. De fet, els aficionats solen tenir indumentàries dels diferents bàndols. Vaja, que un dia pots ser tanquista alemany i l'endemà un republicà de la Nou, la cèlebre unitat de la II Divisió de Leclerc. “Tots fem de tot”. Vázquez mateix es posa unes vegades l'uniforme alemany –en té alguns però queda realment espectacular com a oficial de la Kriegsmarine i el port del seu comandant de submarí l’envejaria fins i tot Prien– i d'altres és un militar nord-americà o un aviador britànic. Li comento que per molt menys transvestisme militar a les Ardenes afusellaven els homes de Skorzeny. A ells, els de l'associació, els uniformes i els complements els costen una pasta. Un uniforme alemany complet et pot sortir de 1.500 euros cap amunt (i més si vols portar un bazuca Panzerschreck). Després te'l vas adaptant poc a poc, afegint-hi coses. Utilitzen elements originals o rèpliques de qualitat, ben documentades. Les armes, inutilitzades, compten amb permisos, les que són peces històriques reals, i control de Mossos o Guàrdia Civil. De vegades la gent s'entusiasma i s'ascendeix graus per sobre del versemblant, o es condecoren molt. “Ho cuidem, no hi pot haver una patrulla amb deu generals o una unitat en què tots portin la Creu de Ferro, almenys en les recreacions, després a casa que cadascú faci el que vulgui”.

L'ACCUH no es limita al lleure privat i ha col·laborat en diverses produccions cinematogràfiques i televisives, com El fotógrafo de Mauthausen, The trench o Lágrimas rojas i també en activitats com el Saló del Còmic o programes didàctics a museus i escoles. L'any passat el govern francès els va convidar a participar en els actes amb motiu del 75è aniversari de l'alliberament de París. En aquesta ocasió no anaven d'alemanys (no haurien estat ben rebuts) sinó de republicans espanyols de la Nou.

A Vázquez i altres membres de l'ACCUH els preocupa molt que se'ls jutgi malament per la seva afició. L'associació controla estatutàriament que no es faci cap tipus d'apologia política o ideològica. “Som els primers interessats que no se'ns coli ningú estrany”. De fet, amb mi Vázquez no es va obrir del tot fins a veure que era inofensiu. Li vaig explicar que m'agrada molt disfressar-me, que tinc un casc alemany que em va regalar Romeu i que guardo a l'armari una guerrera (feldbluse) d'oberleutnant (‘tinent’) d'infanteria que vaig apartar del rodatge del remake de Els herois de Telemark el 2014 a Rjukan (Noruega), i que és una de les meves possessions més preuades (espero que el robatori hagi prescrit) perquè amb ella posada em recordo a Marlon Brandon a El ball dels maleïts. També confraternitzem en descobrir que havíem estat en un camp de batalla junts (jo com a periodista), durant el rodatge, el 2011, de la coproducció de TV3 amb semierugues i bombes i tot, a Caldes de Montbui, Tornarem.

Què fa que gent madureta es posi uniforme d'una guerra del passat i surti per aquests mons de Déu?, li vaig preguntar pensant en mi mateix. “És una activitat immersiva i que et permet viatjar molt, així com desenvolupar el teu interès per la història d'una manera pràctica. Si t'agrada la història és el més semblant a viure-la”. Té un punt de joc, bé, almenys de joc dels d'abans, pre-Colau. “És cert, però a qui no li agrada tornar a ser nen?; en realitat és com qualsevol altre hobby, i no dels més estranys, hi ha gent que llança destrals o celebra festes de vampirs al Raval o fa de sirena”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >