Les ciutats i la mort

Fa relativament poc, vaig tenir la sort de passar uns dies a Roma. Allà, un amic em va fer l’observació següent: que Roma, malgrat els esforços, no deixava de ser una ciutat construïda al voltant d’un munt de ruïnes. L’amic es referia sobretot a les incomoditats que l’estructura urbana planteja a algú que ha d’arribar a l’hora als llocs on va, que vol un enllumenat urbà que funcioni, una neteja competent i la mena de cosa que ha acabat formant part del que entenem per “qualitat de vida”. Però la relació entre el funcionament d’una ciutat i la persistència del passat que arrossega és un problema compartit per totes les grans ciutats. La pregunta és, doncs, on situa cada ciutat la mort, i quina relació hi estableix.

Dickens, quan viatjava, s’interessava només per les presons i els orfenats; entenia que una cultura mostra la seva altura humana en la manera com tracta la seva població més vulnerable. La pregunta per la mort és igualment important, quan es tracta d’avaluacions. A Roma, la qüestió es fa evident de seguida: el patrimoni monumental és immens, i inigualable. La ruïna és bellesa, i saber, i una bona raó per fer-hi una visita. Però, si aconsegueixes desfer-te de la pàtina patrimonial contemporània, la ruïna es revela de seguida com un signe necròtic, del temps que ha passat, dels imperis que han caigut, dels homes i dones que hi han mort. Que ara ens hi acostem des de l’admiració patrimonial i l’erudició Lonelyplanetista dilueix una mica aquest impacte, perquè el fossilitza, el torna instagramable. (L’església dels Caputxins, on s’han fet servir els ossos de monjos que s’hi van enterrar, entre 1528 i 1870, per decorar set criptes —sanefes de vèrtebres, o de costelles, piles de cranis que recolzen en tíbies, ales fetes d’omòplats que eleven cranis, rellotges de sorra fets amb dos còccixs invertits— és la imatge paradigmàtica d’aquesta conversió de la mort en ornament). En canvi, durant segles, els romans ho havien encarat d’una altra manera: el que predominava en la gestió de la pila de ruïnes era el reciclatge. Temple pagà? El reconvertim en esglesiota cristiana. Palau subterrani d’un emperador? Fonaments del palau de l’emperador següent.

A Barcelona, a Madrid, a Londres, aquesta persistència de la mort s’hi ordena d’una altra manera: no tenim tanta ruïna, però la sensació és que la mort s’hi fa present en el canvi constant, en la desaparició de l’entramat de locals històrics en favor de l’enèsima franquícia; en l’allau d’un turisme parctematitzat i en aquest esborratge neoliberal de qualsevol mena d’idiosincràsia. La mort hi pren la forma d’una repetició compulsiva del que hi va passar, cosa que fa cada cop més difícil que hi passi res. La diferència és que aquesta és una decadència que s’amaga sota una activitat frenètica; a Roma, com a mínim, les pedres tenen el temps i el lloc d’erosionar-se.