Selecciona Edició
Connecta’t

Qui mana en el món de l’art?

Vuit destacades personalitats del sector reflexionen sobre els mecanismes que mouen el mercat artístic

La celebració d'Arco a Madrid, la fira especialitzada en art contemporani més important d'Espanya, suposa una bona oportunitat per obrir un debat sobre qui té el poder dins d'aquest sector. Prevalen les idees o els diners? Són més rellevants els artistes o els col·leccionistes? Quina és la influència que exerceixen les institucions? 

El poder de la resistència
Daniel García Andújar. Artista

Daniel García Andújar.
Daniel García Andújar.

El món de l'art és un sistema complex amb moltes capes, estructures, xarxes formals i llenguatges. S'ha construït sobre segles de poder de la classe dominant. És una economia simbòlica que opera amb la moneda canviant del prestigi i el capital cultural. Tot i això, ningú en particu­lar té, ara mateix, el poder de control del sistema. Està distribuït sota una forma cada vegada més intangible del postcapitalisme global –­la seva alienació accelerada del món elimina l'art. Fer art és la forma més lliure de treball humà, però té un cost enorme en termes de sacrifici i rendició. Els artistes, sovint, entreguem la nostra autonomia a canvi de l'accés a un costós sistema d'admissió que es basa en l'abandonament sistemàtic d'aquesta innocència. La recerca d'algun significat transcendent en el nostre treball s'enfronta a paradoxes com el fet que la majoria dels artistes professionals es veuen obligats a vigilar el mercat, els agradi o no, o responen a l'obligació tàcita d'haver d'emmarcar el seu treball dins d'un llenguatge crític reconegut institucionalment. La parcel·la particular de poder que correspon a l'artista no es troba en el mercat o en el reconeixement institucional. Es fonamenta en el desenvolupament d'una pràctica artística transformadora i inconformista, veritable mostra de resistència a un model imposat que pretén mantenir-se tossudament en un espai de relacions jerarquitzat, difús, globalitzat i estandarditzat, produint les obres que són interpretades, exhibides o comercialitzades dins d'una estructura discursiva. Aquí és on rau el poder ideològic real.

Els fils dels diners
Àlex Nogueras i Rebeca Blanchard. Galeristes

Àlex Nogueras.
Àlex Nogueras.
Rebeca Blanchard.
Rebeca Blanchard.

Malgrat les persones o entitats que puguin aparèixer a la llista anual Power 100 de la revista ArtReview, el que realment mou els fils del món de l'art són els diners. En una època de capitalisme salvatge, l'art s'està mercantilitzant (de fet, la paraula anglesa s'ajusta millor: commodified). Els diners instantàniament desactiven qualsevol intenció transformadora i radical de l'art, i el mercat literalment absorbeix i subverteix qualsevol intent revolucionari. Sobretot en un moment com l'actual, en què l'obra d'art és comunicada i obté la màxima visibilitat en el moment mateix en què es crea, i perd així la necessària distància per a la reflexió, de manera que no disposa del temps per assumir un discurs. El mercat està controlant els esdeveniments més influents del món de l'art, creant confusió en la manera en què percebem fires, biennals i exposicions als grans museus. L'infrafinançament d'aquests llocs públics ha estat utilitzat per les grans corporacions de l'art per influir en les programacions. Els comissaris afronten el dilema de decidir quins artistes escullen, si prioritzen els que venen amb el finançament garantit o els que de debò els interessen. La captació de fons s'ha convertit en una necessitat per part de les institucions i moltes vegades això pot comprometre el programa. D'altra banda, l'establishment alimenta aquesta conjuntura, i això fa que resulti molt barat crear valor afegit i, per tant, grans guanys. Tots som còmplices d'aquesta estructura amoral i sense regulació legal, i per això la resposta a qui mana en el món de l'art només pot ser una.

És el mercat, estúpids
Rosa Olivares. Crítica d'art i directora del projecte editorial ‘Exit’

Rosa Olivares.
Rosa Olivares.

Com diria Augusto Monterroso, seré breu: en el món de l'art manen els diners. Qui mana en la política? Els diners. Qui mana en l'esport? Els diners. Pensar que en el món de la cultura és diferent no és un tema de romanticisme, sinó de ceguesa o d'ignorància. La qualitat de l'artista, la intel·ligència del comissari o del teòric (compte!, són dues coses molt diferents), l'excel·lència de la galeria…, tot això i molt més no brilla sense els diners. Sense els diners del col·leccionista o de les institucions, cap artista apareixerà a les grans exposicions ni serà adquirit pels museus. Són els diners. “És el mercat, estúpids”. Això no va de sensibilitat, ni d'intel·ligència, ni d'experiència; això va de calés. Per això no hi ha ningú preocupat per la ignorància dels comissaris, ni pel funcionament dels museus, ni per la cura dels artistes, ni per l'ensenyament de l'art, ni per la cultura en general, i molt menys per l'art actual en particular. El suport de l'art, i de la cultura en general, sempre ha vingut des del poder, és a dir, des dels diners: l'Església, la noblesa, les monarquies i les grans cases reials, l'alta burgesia, els rics col·leccionistes individuals que donen pas a les corporacions financeres… Naturalment, aquest altre poder de definir línies artístiques, a més del mercat, el continuen tenint alguns directors de museus, que són pocs i molt influenciats pels mercats i pels interessos personals i privats. Tots els altres som actors d'una comèdia bufa a la qual el públic ja li ha girat l'esquena.

L’honestedat de l’artista
Hans Ulrich Obrich. Comissari i director artístic de la Serpentine Gallery de Londres

Hans Ulrich Obrist.
Hans Ulrich Obrist.

El poder sempre està amb els artistes. Malgrat els pics de protagonisme i influència dels diferents agents del sistema de l'art, els artistes són al centre. En un moment com l'actual, de perill ecològic real, som molts els que busquem en els artistes com caldria donar forma al futur. Penso en l'artista Gustav Metzger, per exemple, que va morir fa uns mesos. Des de la seva pràctica, va fer una crida al món de l'art perquè despertés davant de l'amenaça de la destrucció del planeta. Ens ha inspirat a col·locar l'ecologia al cor de tot el que fem com a professionals del camp de l'art. Com a comissaris, directors de museus, crítics d'art o mediadors, el nostre paper és estendre la influència dels artistes. Qualsevol forma d'art és, sovint, sobre el poder de connectar coses aparentment inconnexes. Les institucions artístiques poden ser una bona eina per fer-ho, per unir geografies, idees i formes de vida. Quan utilitzen el seu poder com a plataformes per al pensament, els problemes més greus del món es poden entendre amb honestedat i esperança. Aquí hi ha una altra idea clau: això no passa sense generositat, que és el mitjà del segle XXI. Més enllà de noms i de llistes, aquest és el poder de debò. Això ha de manar per sobre de totes les coses.

L’eix patriarcal
Manuela Moscoso. Comissària de la Biennal de Liverpool 2020

Manuela Moscoso.
Manuela Moscoso.

El poder d'aquest món es genera a través d'un cúmul d'aliances, mentre que la seva fortalesa ve donada pel poder de legitimació que té el consens col·lectiu a l'hora de definir si una cosa està bé, és excel·lent o val la pena dins del context actual. Aquests consensos es construeixen per efecte de la circulació, difusió i distribució de pràctiques facilitades per una combinació de contactes, feina, diners i, sovint, privilegis associats amb classes socials particulars i consolidats en geopolítiques occidentals. És una qüestió complexa. Afortunadament, el món de l'art també és un sistema no estable i té la capacitat de generar autocrítica i resistir davant dels mandats convencionals que estan associats a les economies del poder. L'art és, al cap i a la fi, experiències, proposicions, posicions estètiques d'estar al món, com a història i com a futur. Conec molts professionals que, des de les seves pròpies pràctiques de treball, exerceixen contrapunts, desafien l'statu quo i promouen contaminants productius i imprevisibles, capaços de fer-nos pensar d'una manera diferent, experimentar formes d'existència que no coneixíem o connectar l'experiència quotidiana amb històries i microhistòries aparentment absurdes. I això és meravellós. Però també cal dir que l'art com a sistema es funda sota un ordre terriblement patriarcal, normatiu i colonial, que avui dia encara sustenta, promou i fa la cort als qui en el moment de treballar i d'operar en el món conserven aquest mateix vell ordre patriarcal, normatiu i colonial.

A la recerca de l’antagonisme
Paul B. Preciado. Filòsof associat al Centre Pompidou de París

Paul B. Preciado.
Paul B. Preciado.

Els malentesos sorgeixen d'una falsa idealització de l'art i del geni artístic com a universos autònoms, separats dels ordres polítics o socials. La producció artística contemporània està inserida dins del règim patriarcocolonial, del mercat capitalista i de l'entramat institucional dels diferents contextos socials i polítics on circula, tant democràtics com clarament autoritaris. Preguntar qui mana en el món de l'art seria una cosa així com preguntar qui mana en el món de l'automòbil: hauríem d'explorar els circuits de producció-distribució-consum-crítica de les indústries culturals, les diferents regulacions governamentals, els públics i les seves pràctiques socials i crítiques. Crec que la qüestió és més aviat com es poden crear processos antagonistes, com es pot despatriarcalitzar i descolonitzar la institució i la narració dominant de la història de l'art, com es pot distribuir agència. El problema amb els moviments de crítica que sorgeixen dins de l'art és que la seva força de transformació és absorbida tant per la narració hegemònica com per la institució i el mercat, i transformada en un “estil” més. Això és el que està passant amb la “moda” de les exposicions feministes, o sobre el “gènere” amb els artistes del “sud global” o amb l'artivisme.

Qüestió de classes
Helena Cabello i Ana Carceller. Artistes

Helena Cabello.
Helena Cabello.
Ana Carceller.
Ana Carceller.

Sembla una pregunta complexa, però per desgràcia no ho és tant. Fonamentalment, en l'art el poder continua sent una qüestió de classe, social i econòmica. Es té a través de grups de pressió integrats per assessors, galeristes, empresaris, gestors i/o artistes que pertanyen, habitualment per llaços familiars, a les elits. En aquests grups sovint també s'involucren altres agents, necessaris per a la renovació conceptual; serveixen per aportar una mica de risc, però sense passar-se. A diferència d'altres manifestacions culturals, la manera en què es comercialitza, gestiona i presenta la producció artística beneficia particularment aquestes elits i el seu entorn. La resta de la societat gairebé no té veu. El més interessant d'aquesta pregunta és que parteix d'un singular. No pregunta tant els qui sinó el qui, perquè, en el fons, qui pregunta possiblement sospita que no són tants els implicats. Seria fàcil donar una resposta fugissera i evadir-se amb abstraccions estructurals, però el que hem vist al llarg d'aquest temps és com aquestes classes dominants, més cohesionades en els seus interessos del que seria desitjable en societats que es diuen democràtiques, anaven imposant el seu criteri en diferents àmbits de la gestió de la memòria artística col·lectiva. La seva presència descompensada en patronats de museus, gestionats majoritàriament amb diners públics, és només la punta de l'iceberg. L'exemple més visible que evidencia com de preocupats estan per convertir els seus interessos particulars en cànon, per suplantar la col·lectivitat.

La pregunta genuïna
Estrella de Diego. Catedràtica i acadèmica de la Real Academia de San Fernando

Estrella de Diego.
Estrella de Diego.

Els warburgians de l'institut londinenc, seguint el rastre del seu inventor –l'autor de l'Atlas mnémosyne, Aby Warburg–, parlaven de “la pregunta genuïna”, aquella única i capaç de contestar el que és rellevant sobre una qüestió concreta. Trobar aquesta “pregunta genuïna”, deien, era tenir una resposta brillant, perquè proposar una bona pregunta és molt més complex que no pas respondre-la. Personalment no estic tan segura que la pregunta “qui mana en el món de l'art” –o què mana– sigui la “genuïna”, la que podria contribuir a desentranyar l'inquietant d'un territori ple de desplaçaments i personatges en aparent trànsit. Malgrat tot, aquesta pregunta retòrica de vegades sobrevola les converses. Els diners en totes les seves accepcions, des de corporacions multinacionals fins a influencers i xarxes a sou indirecte o directe dels diners, passant per comissarixs estrella, directorxs de grans museus, col·leccions importants, jurats de premis internacionals i galeristes benestants que ara regenten galeries-museus acostuma a ser una de les respostes preferides. Era el que es preguntava Martha Rosler en el seu text del 1979 sobre tafaners i compradors: aquests diners en la seva pròpia arena són imbatibles, reflexionava. En tot cas, dir que el que mana al món de l'art són els diners és dir una obvietat, perquè ha estat així des dels Médici i els encàrrecs papals. A més, els diners solen estendre els seus tentacles a l'escena artística des de llocs menys visibles. No sé qui mana en el món de l'art i, sobretot, si serveix d'alguna cosa saber-ho més enllà dels discursos que es generin.

Pràctiques indomables 
Marta Gili. Comissària

Marta Gili.
Marta Gili.

El món de l'art és molt ampli i heterogeni. El tema de manar, és a dir, de governar un grup de subordinats, em sembla que, per definició, no es pot aplicar a la creació artística, un lloc per definició de llibertat de pensament i d'expressió. Una altra cosa és qui pretén controlar o prescriure en aquests espais, que per descomptat es dona molt sovint. Però afortunadament, encara existeixen algunes pràctiques artístiques indomables, des de la literatura fins a les arts visuals, el disseny o l'arquitectura, per exemple, que s'inscriuen en perifèries i interseccions, des de l'àmbit poètic al polític, rarament sotmeses a tendències establertes. El rol de les institucions i dels comissariats seria donar visibilitat i context, efectivament, a aquestes pràctiques artístiques que es troben fora dels circuits del mainstream i que analitzen i investiguen el món per mitjà de dispositius que configuren un sentit de la vida viscuda i que ens permetin experimentar i percebre el nostre entorn d'una altra manera.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >