Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Sense oposició a l’esquerra

La coalició dirigida per Pedro Sánchez ha deixat en suspens la distinció entre una esquerra de govern que proposa reformes i una altra de lluita que preconitza ruptures

Pedro Sánchez, Carmen Calvo y Pablo Iglesias.
Pedro Sánchez, Carmen Calvo y Pablo Iglesias.

Des del 1977, els socialistes han governat en solitari a Espanya durant 23 anys en tres torns d’alternança amb les dretes. El primer, de 14 anys amb Felipe González (1982-1996). El segon, de set anys, amb José Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011). I el tercer, amb Pedro Sánchez (2018-2020). En solitari i sempre amb l’oposició de la dreta, però també amb una altra des de l'esquerra. Una de les diferències més rellevants entre la nova legislatura que Sánchez emprèn i les anteriors protagonitzades pel PSOE és que en aquesta no hi ha oposició d’esquerres. La màxima pas d’ennemi à gauche s’ha complert. Tot i que aquesta vegada ha estat per la via del pacte i la col·laboració amb el rival i no per la del seu esclafament, com en tantes ocasions ha estat objectiu polític d’uns i altres al llarg de la història.

La composició del parlament espanyol ha obligat que la coalició del PSOE amb Podem i les seves confluències, més els acords parlamentaris negociats per a la investidura de Sánchez, englobin en la pràctica totes les forces d’esquerres. Gairebé no ha quedat res fora. Els milions d’electors que des del 1977 han donat fe, legislatura rere legislatura, de l’existència d’una esquerra a l’esquerra del PSOE han entrat simbòlicament al Govern d’Espanya. Els que s’afirmaven en la idea de ser una esquerra de combat diferent, per això mateix, de l’esquerra del Govern, són avui Govern o formen part de la majoria parlamentària. Si no surt bé, els sortirà malament a les dues parts i totes dues ho saben.

Tant si es defineixen a si mateixes com a reformistes o revolucionàries, com a moderades o radicals, com a socialdemòcrates o comunistes, les esquerres es poden dir ara, amb raó, “hi som tots” dins del Govern. Pablo Iglesias, el líder de Podem, el partit sorgit el 2014 amb la declarada pretensió de substituir un PSOE que considerava assimilat pel liberalisme, és vicepresident d’aquest Govern. El cap d’Esquerra Unida (IU) és ministre. A les files de la majoria parlamentària hi ha el secretari general del PCE. A més, partits de les esquerres catalanes, gallegues i basques se sumen cada una a la seva manera a la nova majoria parlamentària. El que queda fora entra en la categoria de l’anecdòtic, o són les dretes.

Aquesta situació és nova, imprevista i fruit de grans canvis culturals i socials a escala local, però també europea, global. La Guerra Freda queda lluny. Demostra que els principals dirigents protagonistes, les cúpules del PSOE i de Podem, tenen una capacitat d’adaptació relativament àgil. N'hi ha molts exemples. Fa poc més d’un any, a Sánchez no el deixava dormir pensar en Iglesias com a soci de govern. De l’altra, la relació de Podem amb el PSOE era una de les claus de l’enfrontament entre Iglesias i Íñigo Errejón. S’ha aplicat la posició d’Errejón, però quan ell ja no és a Podem. Oportunisme? Pot ser que n'hi hagi una mica. Però també hi ha, segur, una capacitat d’aprendre que no és nova. Això d’Iglesias i Errejón recorda una mica allò de Santiago Carrillo i Fernando Claudín i els seus seguidors al PCE del 1964. Després de consumar l’expulsió d’aquests últims per haver defensat una política alternativa a la vigent en aquell moment, Carrillo va passar a aplicar-la. No li va anar malament. Un altre exemple: La implacable oposició de Felipe González als marxistes del PSOE, que el va portar el 1978 a renunciar a la secretaria general del partit, no els va impedir de cap manera a ell i Alfonso Guerra pactar al cap de pocs mesos amb el PCE la formació de majories d’esquerres amb els comunistes en ajuntaments i diputacions de tot Espanya, incloent-hi els principals, arran de la celebració de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura. Li va sortir prou bé.

La capacitat d’adaptació seguirà sent molt necessària també a partir d’ara, i no només per part de les cúpules. Arribaran els problemes, les protestes socials, els fracassos, caldrà tirar endavant i això afectarà la dirigència, però també els afiliats dels partits i els electors. Aleshores, una característica de la nova situació continuarà sent que la coalició governant no tindrà oposició des de l’esquerra. Tota l’oposició es concentra en un front informal de tres partits de la dreta que tenen la temptació d’estripar la baralla. Les dretes temen, i en tenen motius, que el que es pugui consolidar sota la presidència de Sánchez sigui una aliança de l’Espanya progressista amb les perifèries nacionals que, en conjunt, representi una societat molt més oberta, plural i demogràficament més nombrosa i dinàmica que la que representen Pablo Casado, Santiago Abascal i Inés Arrimadas.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

Debido a las excepcionales circunstancias, EL PAÍS está ofreciendo gratuitamente todos sus contenidos digitales. La información relativa al coronavirus seguirá en abierto mientras persista la gravedad de la crisis. Decenas de periodistas trabajan sin descanso para llevarte la cobertura más rigurosa y cumplir con su misión de servicio público

Si quieres apoyar nuestro periodismo puedes hacerlo aquí por 1 euro el primer mes (a partir de junio 10 euros).

Suscríbete a los hechos.

Suscríbete