Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Una polèmica preelectoralista

L'alcaldessa de Vic es va ficar de peus a la galleda d’una manera flagrant

L'alcaldessa de Vic, Anna Erra.
L'alcaldessa de Vic, Anna Erra.

No hi ha cap mena de dubte que Anna Erra, alcaldessa de Vic, va cometre un greu error. Fa una setmana, a l’hemicicle del Parlament de Catalunya, va demanar que es parli en català també a les persones que “pel seu nom o el seu aspecte no semblin catalans”. Evidentment, es va ficar de peus a la galleda d’una manera flagrant, molt més amplificada si darrere de l’escó hi tens un membre del Partit Popular de Catalunya esperant-ho amb candeletes. Abans que l’alcaldessa acabés d’empantanegar-se amb el seu prec, el cap de files d’aquest partit ja es posava les mans al cap. Vaig veure repetida la seqüència. Erra encara no ha acabat el seu discurs i Alejandro Fernández Álvarez ja l’està acusant de xenofòbia i supremacisme. ¿No hauria d’haver esperat, aquest polític experimentat, que l’alcaldessa finalitzés la seva exposició per passar llavors a preguntar-li si ella realment pensava el que acabava d’enunciar? Així li hauria donat l’oportunitat de reconsiderar-ho i tornar a pensar en el que havia dit. I potser fins i tot s’hauria corregit, en adonar-se, gràcies a la interpel·lació del senyor diputat, de la seva gran badada a l’hora de formular la seva idea sobre com s’hauria d’entendre l’ús habitual del català. El missatge de l’alcaldessa era més que obvi, excepte per als qui el van interpretar al peu de la lletra amb finalitats de dubtós componiment ètic. És clar que el significant, en aquest cas, va trair el significat. Acostuma a passar contínuament en qualsevol àmbit de la nostra vida quotidiana. I en política, encara més.

A mi aquesta vegada m’interessa més subratllar la mala fe. I l’oportunisme, més que no pas l’oportunitat per esclarir el malentès. El senyor Alejandro Fernández Álvarez sabia perfectament de què parlava l’alcaldessa de Vic. Com també ho sap el partit de Ciutadans, fins i tot no pocs de l’esquerra de Catalunya. Tots sabem que el que la senyora Erra volia dir és que no hi ha cap raó perquè a la noia llatinoamericana que ens cobra a la sortida del súper del nostre barri li parlem en castellà només perquè sigui llatinoamericana. Quin problema hi hauria si mantinguéssim el català? Doncs que la noia pot ser que fes molt poc temps que fos a Catalunya i no ens entengués. Llavors sí que es justificaria que canviéssim de llengua. També es podria donar la circumstància que la noia ens respongués en castellà i que nosaltres li seguíssim parlant en català. Quin problema hi hauria? Els dos ens entendríem parlant en les nostres respectives llengües sense que ningú hagués de deixar de parlar en la que més li agrada o la que li va millor per comunicar-se o la llengua que li dona la gana.

Ja sé que el que és ortodox és que dos parlants ho facin en la mateixa llengua. Però dins d’aquesta ortodòxia, en el cas de la relació entre català i castellà, la llengua que sempre hi surt perdent és el català. Per això la senyora Erra, amb un criteri que comparteixo, tot i que no en la manera en què ho va fer, va demanar al Parlament l’ús del català sense mirar a qui ens adrecem. Cito unes paraules d’Umberto Eco, gens sospitós de ser independentista, reflexionant sobre el multilingüisme europeu: “Una Europa de poliglots no és una Europa de persones que parlen amb facilitat moltes llengües, sinó, en el millor dels casos, de persones que es puguin trobar parlant cadascú la seva pròpia llengua i entenent la de l’altre”. Doncs això.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >