Oponents o enemics
Hi ha fórmules jurídiques que, sense propugnar la impunitat, estan previstes per a quan la pena sigui notablement excessiva. Tenen grans dificultats polítiques i jurídiques, però cap és impossible
Se sent freqüentment que a Espanya no hi ha presos polítics perquè és un país democràtic. Dir el contrari indigna la majoria de la gent, que creu que això és democràticament inacceptable, ofensiu, injust. No obstant això, cal fer algunes puntualitzacions, perquè també hi ha una altra accepció del concepte de presos polítics. Segons aquesta altra accepció, presos polítics no són únicament els presos de consciència o d'opinió dels països autoritaris o dictatorials, sinó tots els privats de llibertat acusats o condemnats per la comissió d'una conducta de motivació política, penada per la llei i condemnada per un tribunal. Precisem-ho: penada per una llei emanada d'un parlament indubtablement i indiscutiblement democràtic i aplicada per jutges independents sotmesos únicament a l'imperi de la llei.
En el nostre Codi Penal els delictes polítics no estan compresos amb aquesta denominació en cap epígraf de cap títol ni capítol, ni en cap precepte concret. No obstant això, sí que apareix aquesta denominació en l'article 13.3 de la Constitució, que, regulant els drets dels estrangers, estableix que “queden exclosos de l'extradició els delictes polítics”. En el debat constitucional sobre aquest article, Solé Tura i Solé Barberá proposaven l'expressió “delicte de motivació política” per referir-se als delictes exclosos de l'extradició, una fórmula que, com és obvi, no va prosperar. Es pot afirmar que el concepte de delicte polític i, per tant, de pres polític, és un concepte exclusivament criminològic, gairebé sempre vinculat a conductes lesives d'altres béns jurídics tutelats penalment, com per exemple l'autoritat desobeïda, l'ordre públic alterat, les lesions o els danys en persones o béns, etc. Conductes, totes, previstes al nostre Codi Penal de la democràcia, del 1995.
Hi ha cabuda per a la reflexió crítica i democràtica sobre si les penes imposades serveixen per a alguna cosa o són contraproduents
Luis Jiménez de Asúa, jurista històric, indiscutiblement democràtic i republicà, va establir les bases per contradir el criteri que no hi ha presos polítics en un país democràtic: “El delicte polític es perpetra per motius altruistes, amb ànim d'apressar, d'una manera més o menys utòpica, el progrés polític i social”. “Construir el delicte polític sobre la base de concepcions democràtiques i progressives és l'essència mateixa d'una noció correcta de delicte polític”. A partir d'aquest criteri, afirmava que els delictes més genuïnament polítics són la rebel·lió i la sedició. I es basava en Pacheco, autor principal del Codi del 1870, per proposar el seu concepte liberal de delicte polític, basat en el fet que no hi hagi severitat en el seu càstig, perquè són preferents “altres maneres de correcció”, polítiques. Cal recordar aquesta reflexió històrica en els nostres dies.
Juristes actuals, com Llorca Ortega, afirmen que els delictes polítics, en el nostre Codi Penal actual, es concreten fonamentalment en els de rebel·lió i sedició, delictes contra la Corona i contra les Institucions de l'Estat.
En resum: el concepte de delicte polític, i per tant el correlatiu de delinqüent polític i el de pres polític, és un concepte present en la legislació espanyola, tot i que, amb aquesta denominació, no aparegui explícitament en la llei penal aplicable als corresponents fets delictius previstos en diferents preceptes. Amb aquestes precisions, i des d'aquesta perspectiva, és correcte afirmar que avui a Espanya hi ha delictes polítics i presos polítics, alguns condemnats per sentència ferma, irrecurrible, judicialment irreversible. Però, en tot cas, la denominació ara és irrellevant.
Ara ja només hi ha cabuda per a la reflexió crítica i democràtica sobre si les penes imposades són adequades, si serveixen per a alguna cosa o són contraproduents. Aquesta reflexió connecta amb la consideració del delinqüent polític com a oponent o com a enemic. Històricament era un enemic i la pena tendia a eliminar-lo. Encara avui, l'experiència més recent indica que tendeix a l'escarment exacerbat, desproporcionat.
Sembla que va arribant el temps de desjudicialització i de considerar el delinqüent polític com un oponent, no un enemic
Però el que és judicialment irreversible pot no ser irremeiable. Sembla que va arribant el temps del retrobament i la desjudicialització, i de considerar el delinqüent polític com a oponent amb el qual conviure, no com a enemic a erradicar. El seu càstig hauria de ser compatible amb criteris d'utilitat i proporcionalitat, fidels a l'ensenyament dels mestres Pacheco i Jiménez de Asúa. Hi ha fórmules jurídiques que, sense propugnar la impunitat, estan previstes per a quan la pena sigui notablement excessiva. Una seria la reforma del Codi Penal, corregint les perilloses imprecisions del delicte de sedició, que propicien interpretacions rebuscades que donen lloc a condemnes absolutament desmesurades. Una altra fórmula seria l'indult parcial. Són fórmules que no impliquen al Poder Judicial, fórmules de desjudicialització. Tot i que, òbviament, la desjudicialització és difícilment creïble sense un ràpid alliberament. Per tot això, aquestes solucions tenen grans dificultats polítiques, jurídiques i parlamentàries. Però cap és impossible.
