Selecciona Edició
Connecta’t
TELEVISIÓ CRÍTICA i

El passeig de Gràcia de Lluís Permanyer

Amb bon criteri, el cronista ha refet en un 'Sense ficció' de TV3 la peripècia d’aquesta via barcelonina, amb claredat i sense causar gens de fatiga

Lluís Permanyer al passeig de Gràcia, durant el documental.
Lluís Permanyer al passeig de Gràcia, durant el documental.

En un dels seus escrits, Josep Maria Huertas Claveria rescatava aquesta profecia d’Alberto del Castillo l’any 1945: “Els barcelonins van anar al passeig de Gràcia primer a prendre la fresca. Després a divertir-se i a ballar. Més endavant a viure, al teatre i a passejar. Després a residir-hi i a donar voltes a peu o en cotxe. Finalment a mirar aparadors, al cinema, al cafè o a visitar exposicions. Aviat, ningú no hi viurà”. Quan escriu Castillo, s’havien enderrocat els darrers xalets i obert una sèrie de bancs (Vitalicio, Exterior de España, Español de Crédito) i botigues. Al mateix text, Huertas, fent la història del passeig, esmentava que Lluís Permanyer, “amb criteri de bon cronista”, havia observat que la novetat que va aportar inicialment el passeig a la ciutat “fou la seva amplitud i espaiositat, la qual cosa va atreure els cavalls i els carruatges”.

Doncs bé, amb aquest “criteri de bon cronista”, Permanyer ha refet en un Sense ficció de TV3 la peripècia d’aquest passeig. Un programa que s’havia d’emetre setmanes abans, però que l’actualitat, amb els aiguats del temporal Glòria, va obligar a ajornar. I com a cronista que és, Permanyer porta al límit els permisos que dona el gènere. Un reportatge amb incisos personals, des de fotos seves de la infància i comentaris intransferibles (“cada cop m’hi reconec menys”, en un passeig que ha perdut el seu ADN burgès) fins a conceptes com la “guerra incivil”. I confessions (“no puc evitar enyorar el passat”), encara que es nega a sucumbir a un enyor paralitzant i acaba reivindicant que es recuperi l’estàtua republicana de Josep Viladomat que hi havia dalt de la columna del monument del Cinc d’Oros.

El programa sintetitza amb claredat i sense causar gens de fatiga la història del passeig. Des de quan era el camí de Jesús que portava a la Vila de Gràcia, fins a la seva obertura com lloc d’esbarjo, ple d’amenitats, i —amb l’enderrocament de la muralla de la ciutat— l’arribada d’una veïnatge burgès que, a començaments del segle XX, transformarà les cases que havien aixecat mestres d’obra en aparadors de la seva riquesa. Uns edificis encarregats a grans arquitectes, que eren responsables de les façanes singulars i, també, de la decoració del principal, on vivien els propietaris. Unes construccions que creixen emparades per una normativa municipal que es limitava a demanar que les façanes no fossin ni esbojarrades ni ridícules, i on es va ignorar el somni de Cerdà, que volia uns edificis amb jardí davanter. Com comenta Permanyer, “malbaratar espai edificable no agradava als propietaris”. En definitiva, el passeig com el gran escenari d’una burgesia que volia “ser vista”. D’aquí, el títol del programa: “L’escenari burgès”

PASSEIG DE GRÀCIA, L’ESCENARI BURGÈS

Sense ficció
TV3, 11 de febrer

El programa recorda que al passeig hi va haver el Teatro Lírico (1881-1900), on es va fer l’estrena mundial de la Carmen de Bizet, i presenta imatges sorprenents de la quantitat de vianants que en gaudien, amb una densitat increïble. Permanyer i els seus convidats descriuen la decadència de la postguerra, l’entrada funesta dels edificis bancaris, que buida el passeig, la recuperació olímpica, la desaparició dels cinemes i l’actual ocupació per botigues multinacionals. Un dels entrevistats ha estat Ferran Amat, el propietari de la desapareguda Vinçon, a qui ja fa molt anys vaig sentir donar l’alerta sobre aquest darrer fenomen: aquesta mena de comerç fa que tots els grans carrers de les ciutats s’assemblin i les ciutats perdin personalitat. Amat comenta al programa que ara, potser, “on anirien a comprar els meus clients no seria al passeig de Gràcia”.

Un programa d’autor amb una aroma que solament podien donar-li Lluís Permanyer i el seu criteri de bon cronista.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >