Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

Rere el pretext

L’assalt a un banc durant una mascletà a València és l’eix de 'Poder contar-ho', de Ferran Torrent

Una mascletà a València.
Una mascletà a València.

Georges Simenon va crear un món absolutament complet i autònom, amb una mena de respiració pròpia i una pròpia circulació de la substància vital. De Simenon s’ha d’admirar la capacitat que té per fixar amb exactitud els detalls de les coses, el clima, la vida que assoleixen els ambients, els carrers de les ciutats, la poderosa imaginació pel que és essencialment real. Escrivia amb un traç nítid, sempre es té la sensació que no hi falta ni hi sobra res, i sabia retardar el relat, la trama i els fets, amb un ús superb dels temps morts —que no avorreixen mai—, com si digués al lector que el que llegeix és tan real que no passa res.

Rere el pretext

PODER CONTAR-HO

Ferran Torrent
Columna
196 pàg.
21 euros

No és, Simenon, un escriptor que s’interessi pels grans conflictes psicològics o morals, l’escorcoll de la memòria, la nostàlgia o l’oblit, no li interessen, i no realitza tampoc cap treball d’alquímia verbal. Simenon és inqualificable i, a pesar del centenar de novel·les protagonitzades per l’inspector Maigret, a pesar dels assassinats i els delictes que omplen les novel·les anomenades dures, la pitjor manera de llegir-lo és veure’l com un escriptor policíac. El crim, per a Simenon, és un fet que fa que una sèrie de situacions madurin, i el que li interessa saber no és tant qui és l’homicida sinó per què ho és i quines són les forces que el van dur a ser-ho.

Tant Ferran Torrent (Sedaví, 1951) com Màrius Serra (Barcelona, 1963), cadascú a la seva manera, no sembla que hagin descuidat les lliçons de Simenon, i a Poder contar-ho i a Jugar-s’hi la vida, més que els enigmes per resoldre, el que importa és la dimensió oculta rere el pretext.

Amb Poder contar-ho Torrent conclou El Segon Sistema, una trilogia sobre la cara B de la vida, sobre les argúcies i les estratègies dels supervivents que han de superar les crisis econòmiques gràcies al cultiu de la picaresca, les estafes i els robatoris. A l’anterior novel·la de la sèrie, Individus com nosaltres, una de les històries secundàries era la feina d’investigació i documentació que feia el periodista Marc Sendra al voltant de l’atracament històric a una sucursal bancària, comès en ple centre de València a principis dels anys vuitanta, durant els dos minuts que durava una mascletà. Volia convertir l’episodi en una novel·la, que és la que ara el lector té a les mans —Poder contar-ho— i que es complementa sàviament amb un altre robatori, el d’unes obres d’art del cap de la patronal. Torrent narra amb sequedat, prioritza el poder d’uns diàlegs ajustadíssims com a eina per afinar l’avenç de les històries, fa el que vol amb l’ús dels temps morts i aconsegueix, sobretot, les virtuts de la versemblança gràcies a un recurs que no és aliè a Simenon, gràcies al truc de revelar quins són els verdaders recursos econòmics de cada personatge. L’èxit de l’atracament i el robatori és un aspecte que el lector considera tan poc significatiu com conèixer el responsable dels dos cadàvers que apareixen electrocutats en un pis del carrer del Carme, a Barcelona, al començament de Jugar-s’hi la vida, o si es troba a la fi la dona que surt en una fotografia repartint clavells als soldats durant la Revolució portuguesa.

Rere el pretext

JUGAR-S’HI LA VIDA

Màrius Serra
Amsterdam
336 pàg.
18,90 euros

Aquí Serra continua la sèrie que va començar amb La novel·la de Sant Jordi. Hi apareixen un grapat de personatges que el lector ja coneix, des de l’expert en jocs Oriol Comas i Coma fins al comissari Carmany, i l’ombra de l’escriptor de ficció Màrius Serra, mort al llibre anterior, hi plana amb tanta força que no s’està de pronunciar la frase que resumeix el secret de Jugar-s’hi la vida: “El joc viu de l’engany. El Màrius sempre deia que sense enginy ni engany la humanitat encara seria al paleolític”.

Potser les dues trames de la novel·la no encaixen amb plenitud, però el lector viu l’engany del joc trepidant i dinàmic que és Jugar-s’hi la vida —una novel·la, de fet, sobre el clima, els ambients i els carrers de Barcelona, o sobre la contemplació fenomenològica de la gestualitat— sense avorrir-se mai. Al cap i a la fi, Serra juga des del principi amb el que es revela més endavant, una altra de les claus de la substància formal del llibre: “Un compte enrere afecta tothom. És la seva raó de ser, influir sobre les expectatives dels presents i desembocar en un desenllaç, com més explosiu millor. Un compte enrere pauta qualsevol espera”. Com Torrent, com Simenon, Serra també sap que l’important dels arguments és donar solucions imaginatives als temps morts de la narració.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >