Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Millor un coreà que una negra

Una revolució a Hollywood o una tapadora. I la magnífica Hildur Guðnadóttir ha aconseguit el primer Oscar a una compositora en gairebé un segle

Hildur Guðnadóttir amb el seu Oscar a la millor banda sonora.
Hildur Guðnadóttir amb el seu Oscar a la millor banda sonora.

Doncs potser sí, mireu. Potser sí que ha començat la revolució a Hollywood, segons escriu el sempre ponderat i sovint escèptic Quim Casas, que segueixo des de l’inici dels temps. Es refereix, és clar, a les estatuetes de Paràsits, el film del sud-coreà Bong Joon-ho. En un any de molt bona collita de la indústria nord-americana i els seus adlàters, va i resulta que guanya de manera incontestable (els màxims guardons, tota una gesta) un film d’una cultura i un país que aquí i allà anomenem exòtics. En versió original subtitulada, cosa que en les terres de vastos horitzons és l’exotisme màxim. “No s’havia vist mai res d’igual”, argumenta el crític Casas i rebla: “Hollywood ha començat la revolució, ni que sigui per donar resposta als escàndols i convulsions que ha patit els últims temps. En un gir històric cap a la modernitat, ja és capaç d’entendre que a fora també es fa un cine digne de rebre el suport dels seus premis més valuosos”.

Alguna cosa d’això hi ha, suposo, alguna cosa en efecte extraordinària que jo mateixa he experimentat: és la primera vegada en segles que me’n vaig corrent al cine el mateix dia de la grossa cinematogràfica. Ho havia de veure amb els meus propis ulls. I sí.

De l’argument de qui és un dels meus crítics de capçalera retinc aquest matís: revolució “ni que sigui per donar resposta als escàndols i convulsions que han patit en els últims temps”. Els ben sabuts escàndols i les conegudes convulsions derivats del que ja sabem fil per randa a hores d’ara: misogínia, masclisme, racisme, si és que no són la mateixa cosa, que sovint ho és. Pots separar misogínia i masclisme de la tercera paraula, racisme, però no si ets negra, fins i tot negre, i la població negra no és al planeta precisament minoritària.

Millor coreà que negre, es van dir tal vegada els blancs que remenen les cireres. I el sempre a l’aguait negre, molt negre, Spike Lee, elegant etern, així ho va dir a l’equip de Joon-ho a la festa: “El que heu aconseguit és his-tò-ric”.

Això de revolució és un concepte grandiós que, d’acord, pot estar bé com a ganxo periodístic per subratllar l’excepcionalitat del palmarès, però millor no esmentar-la en va. Potser el de l’altra nit és més aviat una tapadora. “Per donar resposta als escàndols i convulsions patides en els últims temps”. S’haurà de veure si és alguna cosa més que una tapadora d’obsolescència programada. L’any passat es va premiar amb tots els honors una mena de pel·li racista amb bones intencions, la del músic negre i el xofer blanc, i pel que sembla Hollywood no pensa superar aquesta frontera. Millor coreà que negre.

Més encara: millor un coreà que una negra. Melina Matsoukas, cineasta que promet generar tant d’enrenou amb el seu cine com el que ha aconseguit amb els seus vídeos per a les dives negres Beyoncé i Rihanna, ni tan sols ha estat nominada. La seva primera pel·li Queen & Slim, amb guió de Lena Waithe, segueix les peripècies de la parella del títol per fer ressorgir quatre segles de la història dels descendents dels africans deportats als Estats Units. També és una road-movie, però res de res, cap nominació en cap categoria.

Són matisos, em direu, no carreguis contra Paràsits, i no ho faig, ja dic que vaig anar corrents dilluns a veure-la i va ser un encert. Però una cosa no treu l’altra. Els concursos tenen això, molta geopolítica, fins i tot geopoètica.

La nit no només em va fer anar al cine el dia següent, sinó que hauré de repetir-ho. Anoto: veure Joker, una història que ni em va ni em ve recomanada molt per una amiga i que fins ara havia deixat córrer. Però la música és de Hildur Guðnadóttir! Dona, haver-ho dit abans. La islandesa establerta a Berlín és la primera compositora que guanya un Oscar a la banda sonora. Sí, no l’havia guanyat mai cap dona en les 92 edicions fins ara.

Va dir, gairebé cantar, aquesta música de 37 anys en recollir el premi: “A les nenes, a les dones, a les mares, a les filles que sentiu la música en ebullició al vostre interior, si us plau, parleu ben alt, necessitem escoltar la vostra veu”.

No paro de sentir les seves peces per a la pel·li a YouTube des que ho sé (també hi ha extractes de la seva banda sonora per a la sèrie Chernobyl). I quan acabi aquest article i el deixi a punt per publicar me’n vaig a veure el pobre Joker. Per la Hildur (aquest és el seu cognom, l’altre nom impronunciable és el de pila, els islandesos ho fan així). I veuré la pel·li de la Matsoukas, que s’està a punt d’estrenar aquí. Per la Hildur, aixeco la copa. I m’assec a esperar més canvis i no simples recanvis, que diria la gran Núria Pompeia.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >