Bany de realisme i feminisme en el nou cinema català

Diu Belén Funes (Barcelona, 1984) que a Madrid la broma ja és fins i tot recurrent. “Es parla molt del fenomen de les directores catalanes. A mi m’han arribat a dir que què ens donen de menjar i beure a Barcelona perquè siguem tantes i fem tant de soroll”, explica la recentment guanyadora del Goya a la millor direcció novella i triomfadora dels últims Gaudí amb els seus tres guardons a millor direcció, millor guió i millor pel·lícula de parla no catalana per La hija de un ladrón (2019). Elena Martín (Barcelona, 1992) va viure situacions similars quan es va instal·lar mig any a Madrid fa uns mesos per dirigir un parell de capítols de Vida moderna, la sèrie de Leticia Dolera, i coescriure el guió de Dame veneno, el proper projecte dels Javis: “Un parell d’amigues actrius d’allà sempre fan broma que a veure si ara, per poder fer un personatge femení interessant en el cinema espanyol, on ha d’emigrar és a Catalunya i no a Madrid com s’ha fet tota la vida”. 

Alguna cosa està passant a Barcelona amb un nou planter de joves cineastes. Acaparen premis i arrasen en festivals. Ho fan, a més, amb pressupostos més ajustats. L’últim informe de CIMA (Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals) revelava que les creadores espanyoles compten, de mitjana, amb la meitat d’inversió de què disposen els directors per als seus projectes (1,3 milions d’euros menys de mitjana). La manca de pressupost no ha suposat un problema: seguint el camí de Roser Aguilar, Mar Coll, Celia Rico o Nely Reguera, aquesta segona generació de cineastes nascuda entre mitjans dels vuitanta i mitjans dels noranta pren el testimoni i revoluciona el sector amb un nou realisme cinematogràfic. Mig segle després que Laura Mulvey teoritzés sobre com els directors (homes) havien convertit en objectes i no en subjectes les dones en el cel·luloide, les noves autores opten per un cinema intimista i personal, amb personatges femenins polièdrics poc complaents i projectes que descobreixen realitats allunyades d’arquetips normatius. Curtmetratges i pel·lícules carregats de perspectiva de gènere i classe en sintonia amb el terratrèmol de la quarta onada feminista global que ha anat expandint-se sense fre en l’última dècada.

Funes ha arrasat en la temporada de premis (10 guardons en total, comptant el Goya i els tres premis en els últims Gaudí) amb la seva postal sobre el pecat (social) de ser mare soltera i pobra en els marges d’una Barcelona de l’extraradi que Woody Allen no hauria trepitjat mai per als seus rodatges.

Irene Moray (Barcelona, 1992) va fer història quan va reivindicar allò que “les supervivents d’una violació tenen dret a escorre’s”, en directe en els últims premis Goya, en arreplegar el seu guardó al millor curtmetratge de ficció per Suc de síndria. La seva història sobre com una jove violada aconsegueix recuperar l’orgasme i la intimitat sexual en unes vacances també es va endur el Gaudí, va passar per la Berlinale i va estar nominada als premis de cinema europeu.

Lucía Alemany (Traiguera, 1985) es volia rebel·lar contra totes aquelles pel·lícules en què cap noia vol avortar i només els homes reivindiquen la necessitat de fer-ho. Per al seu primer llargmetratge va crear la Lis, una noia de quinze anys d’esperit independent però asfixiada al seu poble de Castelló, sense ideals romàntics i hereva de l’eslògan “el meu cos, la meva elecció” a La innocència (2019). El resultat va ser veure Carmen Arrufat, Lis a la cinta, a la llista de nominades a millor actriu revelació en els últims Goya.

Gairebé sense pressupost, Marta Lallana (Saragossa, 1994) i Ivet Castelo (Vic, 1995) van aprofitar el seu projecte de final de carrera a la Pompeu Fabra per rodar un coming of age d’una preadolescent passant un estiu en aquesta Espanya buidada que només s’omple a l’agost amb Ojos negros (2019). No tenien diners ni per pagar sous a la producció, però es van endur la Biznaga de Plata a Màlaga, a més de ser nominades als Gaudí a millor pel·lícula.

Carla Simón (Barcelona, 1986), premi al jove talent a Canes el 2018 després de la seva multipremiada Estiu 1993 (2017), va visibilitzar els estigmes sobre el VIH i les absències per la mort dels pares a través de la lluminosa i personal mirada d’una nena que també va ser la seva pròpia.

Elena Martín va escriure i va dirigir Júlia Ist (2017), i ho va fer a vuit mans amb tres companys de la Pompeu (Maria Castellví, Marta Cruañas i Pol Rebaque). El resultat va ser un lloat exercici sobre les desafeccions emocionals de la generació Erasmus a través d’una estudiant d’arquitectura i el seu viatge cap a la independència (també amorosa) i la maduresa entre Berlín i Barcelona. El seu va ser un altre projecte de final de carrera que va acabar recollint premis (Biznaga de Plata 2017 a Màlaga)

Què en diu la crítica

Unides per la creença que “allò personal és polític”, la crítica veu en aquest nou realisme català una onada de sororitat, personalitat i visió alternativa al sistema. “Tenen en comú que s’aparten d’un model més industrial, sovint molt masculinitzat, i que venen amb ganes de canviar les regles del joc”, adverteix Marta Armengou, presidenta de l’ACCEC (Associació Catalana de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica) i membre de Fipresci (Federació Internacional de la Premsa Cinemotagràfica). Armengou destaca que aquest nou planter beu d’allò “íntim i quotidià” per plantejar “una tornada als orígens” que qüestiona el passat a través de “personatges femenins molt complexos”. També assenyala la creació d’una nova xarxa col·laborativa entre aquestes autores, allunyada del maleïtisme de creadors solipsistes que han fonamentat la cultura deïficada del geni tirà i dèspota: “Són obres que, sense deixar de ser autorals, dilueixen certa tradició d’un cinema molt jeràrquic, per donar sortida a projectes que, en moltes ocasions, surten de l’amistat, de compartir, de treballar en equip, de fer pinya i ajudar-se. Això demostra que no només uns altres tipus de pel·lícules són possibles, sinó que hi ha una altra manera de fer-les”.

La crítica veu en aquest nou realisme català una onada de sororitat, personalitat i visió alternativa al sistema

A excepció d’Irene Moray, que va abandonar Belles Arts i va decidir llançar-se al cinema mentre vivia a Berlín, totes han educat la seva manera de dirigir; un factor clau, no només per la base educativa, sinó per les conseqüències polítiques dels seus projectes, tal com apunta Carlos Losilla, crític, assagista, professor de l’ESCAC i de la UPF i programador del D’A Barcelona Film Festival: “Cal insistir en la sòlida base teòrica de totes, que fa possible el distanciament respecte del cinema català/espanyol institucional, tan limitat per una indústria una mica curta de mires”. Per Losilla, aquestes directores “desenvolupen un cinema que respecta l’espectador/a, que el tracta com un còmplice del que persegueix, i no merament com un consumidor”.

Vam reunir l’equip titular d’aquest planter cinematogràfic per a una foto de família en els últims premis Gaudí (per qüestions de temps de la catifa vermella i d’organització en la prèvia a la gala, Lucía Alemany va acabar posant per separat de les seves companyes) i vam xerrar amb elles amb calma després de la temporada de premis.

La mirada educada

“La Pompeu ha fet una cosa molt arriscada i digna d’admirar, que ha estat donar veu als alumnes, confiar en nosaltres per fer pel·lícules sense ser una escola de cinema usual”, explica Marta Lallana, que assenyala Gonzalo de Lucas com el culpable d’aquest èxit. Des del 2013, De Lucas ha coordinat diferents llargmetratges sortits del projecte de final de carrera, cintes d’èxit com Ojos negros, Júlia Ist, Les amigues de l’Àgata o Sobre la marxa. “El que està passant té a veure amb aquesta cosa que, promoció a promoció, aquests últims anys ens hem reflectit els uns en els altres i sobretot, les unes en les altres”, apunta Elena Martín.

Belén Funes, que es va graduar a l’ESCAC, on ara fa classes, ho té clar: “Jo sempre dic el mateix quan em pregunten per aquest fenomen. Dic que a nosaltres ens han donat educació, ens han deixat entrar a les escoles de cinema, ens han deixat formar-nos, ens han deixat viure del cinema i ens han deixat fer els nostres projectes. A la fi tot això que passa a Catalunya sí que és el fruit d’una sèrie de polítiques de gènere que s’han implantat i s’han volgut definir”.

Referents femenins, la clau

Carla Simón es va graduar a la UAB i va perfeccionar els seus estudis de cinema a Londres, però qui li va remoure alguna cosa per dins per decantar-se pel vessant autobiogràfic en aquest cinema tan personal amb el qual va debutar va ser Mar Coll. “Deuria tenir 21 anys, jo ja estava estudiant, però va ser veure Tres dies amb la família, sortir del cinema plorant i sentir-me profundament afectada. Davant meu hi tenia una dona jove que havia fet una pel·lícula sobre la seva família. Vaig pensar: ‘Collons, llavors això es pot fer? Perquè aquesta noia ho acaba de fer’. Ara que som amigues sempre l’hi recordo”.

Lucía Alemany va viure una cosa semblant quan Roser Aguilar li va ensenyar, a les classes de l’ESCAC, el treball d’Andrea Arnold. “Va ser veure Fish Tank i creure que era la Mia, la protagonista. Fins i tot em vaig comprar les seves sabatilles. Les meves noies tenen molt d’aquest cinema que vaig veure a les seves classes”, diu.

Irene Moray el va tenir amb la sèrie Girls i la mirada de Lena Dunham, creadora, guionista i protagonista de la sèrie d’HBO. “Va ser una revelació: em vaig adonar que potser aquest tipus d’històries sobre dones tan particulars, dirigides per dones, podrien interessar a la gent. Com que la gent es trenca de riure amb les meves historietes, vaig pensar: ‘A veure si fent un curt la gent riu”. I així va ser. Va agafar la càmera, va escriure un guió semiautobiogràfic i va demanar als seus companys de performance que participessin en Bad Lesbian, el curt previ a Suc de síndria sobre una espanyola desastrosa, en el sexe i en el terreny personal, malvivint a Berlín.

“Si ho puc veure, ho puc fer, aquesta és la filosofia que s’ha de empènyer, perquè la Mar [Coll] ho ha fet, perquè la Nely [Reguera] ho ha fet, perquè la Celia [Rico] ho ha fet. Sobretot, per no estar ancorades sempre en els mateixos, que sempre són homes, i per inventar el nostre propi relat, que també és important”, sentencia Funes. La directora assegura recolzar-se en el cinema de Mar Coll (“la meva pionera, sempre serà el meu referent i la que em va donar forces”) i en Elena Martín (“estem molt a prop de les històries que ens agrada explicar").

Sororitat

Les connexions i la xarxa d’ajuda que han teixit aquestes autores és tan anòmala com sorprenent. Comparteixen els seus guions tot buscant consell mentre desenvolupen els seus projectes i s’assessoren les unes a les altres davant de programes d’estudi i projectes futurs. Elena Marín va protagonitzar el curt d’Irene Moray després que es fessin amigues en el rodatge de Júlia Ist, on Moray feia la fotografia. Belén Funes comparteix mails i assessorament amb Marín. Totes estan connectades. Marta Lallana, que sí que diu sentir-se més aïllada en els seus projectes, li va deixar a Moray una crossa una vegada que es va torçar un dit del peu. “L’èxit d’una és l’èxit de totes. Sembla molt cursi dir-ho, però jo no m’esperava tanta companyonia en aquest sector. Quan vaig guanyar el Gaudí, Carla Simón, que també estava nominada en la meva categoria, es va acostar a abraçar-me i dir-me que se n’alegrava molt per mi. No sento que estiguem en cap competició”, diu Moray.

En aquesta xarxa de sororitat també es recolzen en les seves predecessores. “Les meves amigues són el meu primer banc de proves”, assegura Funes. “Per exemple, si escric un guió, primer l’hi passaré a la Nely [Reguera] perquè em digui què en pensa. Després l’hi passaré a la Mar [Coll] i després a l’Elena. Hem abandonat la figura del cineasta aïllat donant ordres i hem teixit una nova forma de fer cinema”. 

L’idioma, una barrera?

A excepció d’Ojos negros, que es va rodar en castellà, totes aquestes autores han optat per projectes que combinen el castellà, el català i l’anglès. Belén Funes va tenir una batussa viral a Twitter amb usuaris que es van queixar de la falta de català a la triomfadora dels Gaudí. “Aquesta polèmica no és res, perquè no me la trobo a la vida real. De fet, en la meva pel·lícula la gent parla en català, en castellà i canvia d’idioma, que per a mi és la manera més natural de retratar la qüestió idiomàtica on visc”, explica.

Simón, que combina el castellà i el català en els seus projectes, replica que “cada història ha de ser explicada amb l’idioma que necessiti. Punt. Si penséssim en la distribució, acabaríem explicant totes les històries en anglès”.

Lucía Alemany sí que creu que l’idioma dificulta el recorregut de les cintes: “Jo tinc clar que la meva segona pel·li la faré en castellà, perquè és un conyàs el procés a què et sotmets. A mi, ara, La innocència me l’estan distribuint doblada. Jo sempre vaig tenir clar que la pel·lícula havia de ser en valencià, però després et trobaràs de cara amb la realitat. Et van clavant bufetades que et desil·lusionen”.

El llast de la precarietat

Lallana i Ivet Castelo són especialment crítiques amb el model actual. Castelo creu que els premis “ajuden i donen més visibilitat, especialment per demanar subvencions”, però lamenten que ningú hagi pogut cobrar per treballar en la seva pel·lícula. “No pot ser que projectes que vulguin anar una mica més al marge de la indústria surtin així, s’ha de configurar un sistema de manera que ser cineasta pugui ser una feina digna com qualsevol altra”.

Canviar la perspectiva

“El tema és lent, lent, lent, eh? Em sorprèn que encara estiguem en aquest tema tan hegemònic del punta de vista masculí. Estic convençuda que hi ha homes blancs disposats a aportar altres mirades. Aquí em sembla interessant destacar el treball de Carles Marquès-Marcet, que aposta per projectes que se surten de la tangent de la masculinitat tòxica”, apunta Elena Martín sobre per què la perspectiva de gènere i classe segueix sent l’anomalia.

Moray és més contundent: “A mi, el que em sorprèn més és que quasi tot el contingut que consumim sigui terriblement problemàtic i masclista”.