Selecciona Edició
Connecta’t
PROVOCACIONS

Missatge musical

Pere Rovira entra sense pietat en els suburbis del seu jo, opina amb contundència sobre afers de la societat literària, i commou sempre quan parla de la gent i de la terra, de la seva vida de caçador, de l’amistat i de l’amor, de l’esperança

El cor hauria de bategar de manera que se’l pogués escoltar a distància, i així, segurament, s’estalviarien lectures tan desenfocades com aquesta: “Pel que fa a Ciutadans, representen un milió de persones que volen viure a Catalunya com si visquessin a Valladolid o a Cadis, prescindint de l’idioma i de tot el que representa viure a Catalunya”. Es l’anàlisi que fa Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947) el 22 de desembre del 2017 del resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. I el lector pensa que és una sort que, en comptes de dedicar-se a la politicologia, Rovira visqui un amor incondicional per la literatura i hagi invertit apassionadament el seu temps en lectures minucioses de la poesia de Jaime Gil de Biedma, per exemple; o que, a poc a poc, hagi construït una obra poètica rotunda i meditativa que encoratja, alegra i consola; o, en fi, que l’art de la novel·la tampoc no li hagi sigut esquiu i, tan sols amb dos títols, L’amor boig i Les guerres del pare, assoleixi una altitud qualitativa que molts no assoleixen encara que ho intentin trenta vegades —o més. I, des de La finestra de Vermeer (2016) fins, ara mateix, Música i pols (Proa), el lector també li agraeix que posi la seva prosa —nítida, justa i veraç— al servei de l’escriptura d’uns dietaris que esdevenen una lliçó exemplar a favor de la vitalitat moral, triomfant sempre a pesar del pas del temps i de les xacres de l’edat.

Ho escrivia Enric Sòria a propòsit del llibre anterior: Pere Rovira “es refereix a fets, decantats per una llarga sedimentació d’experiència (la vida, llavors, no és ja una idea; és el que s’ha viscut i es viu). Igualment quan parla de l’escriptura. Rovira té molt a dir de les dues coses”. A Música i pols aquestes vessants encara s’aprofundeixen més: Rovira entra sense pietat en els suburbis del seu jo, opina amb contundència sobre afers de la societat literària, i commou sempre quan parla de la gent i de la terra, de la seva vida de caçador, de l’amistat i de l’amor, de l’esperança. A vegades el lector troba anotacions que tenen l’epifania fulgurant de John Cheever; a vegades, els episodis de cacera que recorda estan tenyits de l’enlluernadora mirada de William Faulkner; i, a vegades, el lector topa amb la gelada emoció d’Ernest Hemingway: el Vers, el gos que l’ha acompanyat impetuosament com un amic, també ha envellit amb coratge, però pateix una malaltia incurable i se l’ha de sacrificar, i “mentre la bèstia entrava en el seu últim sopor, la Celina, amb les llàgrimes als ulls, li cantava melodies de Mozart; les mateixes que durant tants d’anys va sentir endormiscat al seu jaç”.

L’endemà és un dels pocs dies de l’any que Rovira no escriu res: hi ha ocasions que és impossible escoltar els batecs del cor des de la distància.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >