Selecciona Edició
Connecta’t
L'ESCRITA

Perdre bous i esquelles

Em volia centrar en una pèrdua concreta: en la pèrdua de paraules, dels matisos o les intencions que se’n van esbarriant-les

Bill Murray i Scarlett Johansson s'abracen a la pel·lícula 'Lost in Translation'.
Bill Murray i Scarlett Johansson s'abracen a la pel·lícula 'Lost in Translation'.

Podem perdre les claus, a les ments brillants es veu que els passa sovint; o el mòbil, el dia que se t’acut que la butxaca del cul és un bon lloc per guardar-lo; podem perdre un sol mitjó, n’hi ha que s’han tornat bojos malpensant de la rentadora; podem perdre la parella, i no precisament perquè ens l’hàgim deixat enlloc. La perdem de vista i llavors la trobem, un dia solejat de juny, amb algú més centrat i probablement més ric, a les ments brillants es veu que els passa sovint. Però tot el que perdem va amb la vida mateixa, que aquest món té molt de pèrdua i retrobament.

D’altra banda, avui em volia centrar en una pèrdua concreta: en la pèrdua de paraules, dels matisos o les intencions que se’n van esbarriant-les. I es poden perdre de moltes maneres. Substituint-les per manlleus idiomàtics, usant anglicismes o castellanismes en lloc seu, com si recorrent a allò que es parla s’hagués de ser més amic d’un lector cosmopolita. També es poden perdre quan el llenguatge viatja d’una llengua a una altra. I estareu amb mi quan dic que hi ha companyies de vol nefastes. Escanyagoverns. Arronsaplantilles. Eixugabenzines. També traduccions ben fetes tècnicament però que desvirtuen la paraula originària, l’artefacte que, d’altra banda, no havia previst moure’s enlloc. Un mal traspàs verbal seria com marxar en una llengua i aterrar en una altra on els referents de la primera han perdut les maletes. I espavila’t.

I parlant de traduccions i allò que s’hi perd, em ve al cap el tancament de Lost in Translation (Sofia Coppola, 2003). Es tracta d’una última escena controvertida, curiosament, perquè la frase final, tancada a cau d’orella, no s’hauria d’entendre en cap llengua. Era intimitat, era esperança o era nostàlgia, però era dins de la bombolla d’ells dos. Què li diu a l’orella Bob (Bill Murray) a Charlotte (Scarlett Johanson) quan se n’acomiada? Segons Coppola és això: “(...)”. I “(...)” és inintel·ligible, cosa que molesta l’espectador pragmàtic que té ganes d’arribar-se a la taquilla i reclamar les paraules que li han estafat. No pensa interpretar res, què s’han cregut! Què li diu, tan fluixet, si es pot saber?

Es veu que hi ha qui ho ha desxifrat i ha arribat a la conclusió que el contingut del murmuri en la versió original i en la traduïda no s’assemblen gens. I que suggereixen, fins i tot, finals diferents. I tan bonic com hauria estat acabar amb un grapat de mots perduts endins, com els protagonistes! Casumdena! Les paraules són també els seus silencis, i cal respectar-les fins i tot quan callen o s’amaguen entre les línies del text gros. Si venem els mots originals només per explicar-nos millor, correm el risc de perdre sentit, bous i esquelles.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >