Selecciona Edició
Connecta’t
MARGINALIA

Intel·lectuals i política

El millor consell als savis catalans dels nostres dies és que no es preocupin del procés ni de res semblant

Gabriele d’Annunzio (dreta) amb el Duce, que li confià el govern del Fiume.
Gabriele d’Annunzio (dreta) amb el Duce, que li confià el govern del Fiume. cordon press

Plutarc, que va parlar de quasi tot al seu recull de Moralia, no va arribar a tractar el tema, encara tan vigent, de la conveniència o no que els intel·lectuals participin en la vida política. Només s’hi va acostar en un capítol del llibre X, “Sobre si la gent gran ha de participar en la política”, i va concloure que més valia que ho fessin, tota vegada que, se suposa, els vells són més assenyats, més generosos i magnànims que els joves. Era una conclusió que anava encara de bracet amb la teoria política de Plató, per al qual no hi ha millor govern de la ciutat —ho deia en un sentit equivalent al nostre de nació o Estat— que aquell que és ostentat pels savis o els filòsofs, punt zenital d’una societat. Això sí: quan ell va voler dur a la pràctica les seves idees a Siracusa, va fracassar.

Amb el temps, la gent aciençada va anar perdent prestigi i ocupació en les nacions estat dels temps moderns, i força més als temps contemporanis. Els humanistes europeus encara tenien força crèdit —Brunetto Latini considerava al seu Trésor (I.1.4), que l’art de governar era “le plus noble de nulle art dou monde” —també ho van pensar, molt més endavant, Maquiavel o Salutati—; els sçavants i philosophes de la Il·lustració ja no en tenien gaire, i els seus esforços per portar llum a la vida de la ciutadania només van agafar relleu quan, al seu costat —o mostrant-los més aviat indiferència—, els revolucionaris van instaurar un nou ordre polític. La revolució de 1789, com és sabut, va posar fi a l’aristocràcia de sang i, de passada, també a la de mèrit: per això és tan habitual trobar en els homes i dones de lletres del segle XIX tota mena de penjaments contra els polítics. Vegeu el cas de Flaubert, a França, el més paradigmàtic de tots, però també el de la tradició que va de Mallarmé a Valéry, que només creien en una congregació de gent de lletres —la famosa “torre de vori”— i es malfiaven, si no hi feien xixines, de la política.

Certes actituds de gent lletrada de cap a la fi de segle (XIX-XX), com va ser el cas de Zola, però també el de Proust —sobretot arran de l’affaire Dreyfus—, van intervenir en el regiment del comú amb manifestos més o menys eficaços; però el més habitual, des de fa dos segles, és que els intel·lectuals més aviat es guardin d’intervenir en aquesta mena d’afers.

De fet, hi ha tota una tradició, derivada dels estoics gairebé sempre, que convida els savis a abstenir-se de la cosa general. Va dir Sèneca: “Com més freqüento els homes, més inhumà esdevinc”; Goethe, a les seves converses amb Fritz von Müller, va dir: “Qui vulgui fer alguna cosa per als altres, que no s’hi barregi”, i ell també: “Si hagués pogut retirar-me més de la vida pública i dels afers polítics, si hagués pogut fer una vida solitària, hauria estat més feliç i hauria fet, escrivint, igual de bé a la humanitat”; Michelet, el gran historiador tan apreciat per Roland Barthes, va dir: “Estimem els homes [i les dones, volia dir quan la gramàtica era més eficaç que el llenguatge políticament correcte], però a distància”; el que deien Pascal o Montaigne a aquest respecte és lloc comú; a l’Essai sur les révolutions, Chateaubriand va escriure: “Com bé sabeu, ja no hi crec, en la política”. En suma: el més habitual, en aquesta discussió, és creure que l’acció dels intel·lectuals en el si de la governació dels pobles és un “servei inútil” —títol d’un llibre d’Henry de Montherlant que no parla d’altra cosa.

Hem vist, als últims cent anys, un Ernst Jünger caient en el parany de les idees del nacionalsocialisme, la secció militar del qual anava a la guerra amb les seves Tempestes d’acer; després es va moderar. Hem vist Sartre mantenint-se ferm en la defensa de l’estalinisme fins que va veure que feia el ridícul, o cosa pitjor. Hem vist D’Annunzio, a Itàlia, fent de company ideològic de Giovanni Gentile i del Duce, però fracassant rotundament quan aquest li va confiar el govern de Fiume, en plena dictadura. Vam veure Stefan George aportant la idea d’un “imperialisme estètic” per a servei del Guia, però retirant-se després, amb la cua entre cames, en companyia dels seus joves neohel·lènics; Valéry, ja esmentat, i no parlem de Drieu la Rochelle, que eren gent de ploma i de molta intel·ligència, van acabar col·laborant, poc o molt, en l’ocupació alemanya de França. I així tants d’exemples com es vulgui.

Per això, amb tants de precedents il·lustres, el millor consell que es pot donar als intel·lectuals catalans dels nostres dies —grup social del tot invisible en aquests moments— és que no es preocupin del procés ni de res semblant. És inútil: més que mai —com ja van ensumar-ho savis de tots els temps—, els sofismes, les paraules buides, l’opinió comuna i la propaganda devoraran qualsevol assaig de posar llum, saviesa, singularitat, postil·la, peritatge o dictamen a l’actual situació. Que segueixin la proposta d’Epictet: “Absteniu-vos!”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >