Selecciona Edició
Connecta’t

El buit de Carlos Pérez de Rozas

El repte universitari és donar continuïtat al magisteri dels qui han deixat petja tot i un sistema fiscalitzador

Homenatge a Carlos Pérez de Rozas el passat 22 de gener a la UPF.
Homenatge a Carlos Pérez de Rozas el passat 22 de gener a la UPF.

Carlos Pérez de Rozas va viure per als alumnes i va morir perquè el veneressin els degans de les universitats de Catalunya. Jordi Balló (UPF), Maria Josep Recoder (UAB), Alfonso Méndiz (UIC) i el vicedegà Albert Sáez (URL-Blanquerna) van oficiar el 22 de gener a l’hora de l’àngelus una classe magistral al Poblenou sobre l’art de “com s’ha de mirar per saber veure”, una assignatura inclassificable i, tot i això, amb tant d’èxit que ha sobreviscut als indesxifrables canvis de plans d’estudi i que avui es presenta com un llegat a preservar al grau de Periodisme.

Potser perquè mai no s’ha tipificat, o perquè va canviar de nom per esquivar el reglament universitari, no hi ha constància que es gravés cap de les classes del Carlos. I si hi ha algun fragment enregistrat que ha transcendit a la xarxa, no n'hi ha cap, en qualsevol cas, amb la vocació acadèmica que ara s’atribueix a la seva obra universitària, tan excel·lent com la que va deixar en qualitat de dissenyador i director d’art, icona a La Vanguardia, El Periódico o El País.

No és fàcil imaginar-se una classe del Carlos sense el Carlos, fins i tot pot ser que no tingui sentit, mentre s’espera que un dia surti d’una de les fotos que l’immortalitzen, com sospira la seva dona, la Carmen. El repte de les facultats hauria de ser, en tot cas, donar continuïtat a l’ensenyament dels qui hi han deixat petja amb un magisteri que sovint escapa d’un sistema fiscalitzador, amb tendència a l’homogeneïtzació, com si tot el que ens cap al cap hagi de ser imprès al full de càlcul: l’Excel. Avui s’enregistra qualsevol intervenció pública, però no la classe del Carlos.

Els professors com el Carlos han estat molt estimats pels alumnes, i fins i tot els tutelen en l’inici de la seva etapa laboral, i en canvi se senten incompresos quan surten de l’aula, superats pels tràmits administratius, per la paperassa i la burocràcia, necessitats de l’ajuda tècnica, vigilats pels que s'encarreguen del compliment dels requisits de l’Agència de Qualitat. No es fàcil atendre les regles ni mantenir la barreja dels acadèmics amb els professionals de l’ofici des que va canviar el model de negoci i de producció en el periodisme i estan en perill d’extinció les figures que personalitzava el Carlos.

No ha de ser fàcil manar, de la mateixa manera que també costa obeir i ensenyar no només per l’obligació d’emplenar informes i anàlisis, sinó perquè sovint s’ha imposat un cert “facilisme i la idea que és possible aprendre sense esforçar-se” sobre la qual disserta Alberto Royo: “L’aprenentatge suposa un creixement personal i és una cosa molt valuosa. Però no s’aconsegueix sense esforç”, explicava el 9 d’abril del 2018 en una entrevista a El Mundo. El Carlos responia al perfil del professor que transmet coneixement i proporciona felicitat, com es va veure a la UPF.

No només entretenia, sinó que ajudava els alumnes a entendre la vida a partir de la multitud de portades dedicades a personatges il·lustres o esdeveniments únics, obsessionat amb aquells mitjans que aconseguien trobar l’equilibri entre els elements visuals i escrits, perquè “veiem i llegim amb els mateixos ulls”, com va subratllar Olga Lamas. Els alumnes feien la volta al món amb la seqüència d’imatges i textos que el Carlos recollia d’Europa i Amèrica per explicar la biografia de Muhammad Ali o l’entrevista de Messi a Time.

Al final acabaves sabent de beisbol, t’interessaves pel futbol americà i fins i tot podies arribar a apostar per una cursa de cavalls després d’escoltar el Carlos. Tenia una habilitat especial per captar l’atenció de l’espectador amb els seus gestos grandiloqüents, la seva veu cridanera, les seves passes curtes i ràpides, superlatiu en l’adjectivació, perquè pensava en gran, en la primera plana, com a la pel·lícula de Billy Wilder. La capacitat que tenia per associar idees, crear vincles i contextualitzar successos l’animaven a millorar, actualitzar i innovar fins a aconseguir que la següent fos sempre la millor classe del Carlos.

Ningú sabia explicar millor gràficament què li havia passat a Ronaldinho. L’exposició començava amb un somriure del jugador que acabava d'aterrar i acabava amb la panxa de l’exjugador del Barça. A més d’intuïtiu i persuasiu, dots que li permetien relacionar-se amb els millors editors sense necessitat d’haver-los tractat ni de saber anglès, era metòdic i rigorós, un professional molt ben preparat que es creia la seva professió i en gaudia als auditoris més versàtils, també al voltant d’un camp de golf o en un bon restaurant, com el Berbena de Gràcia, que dirigeix el seu fill Carlos.

La família se sent contenta quan se’l recorda en actes com el de la Pompeu i escolta paraules com les de Jordi Balló, que va parlar sobre la importància que suposa en la vida d’un universitari creuar-se amb el Carlos i entendre el sentit de la llavor, o atén la glossa de Toni Piqué. “Un professor és bo quan ajuda a aprendre més que a ensenyar”, va afirmar el periodista en un auditori tan receptiu al debat sobre la docència que la sessió es va acabar al cap de quatre hores, quan va voler Carles Pont.

Tot i que pot ser que el paper mori i es deixi de parlar de portades, de la mateixa manera que les classes magistrals estan amenaçades, l’apostolat del Carlos difícilment es rendirà i la divulgació del seu know-how està garantit després de posar d’acord alumnes i professors, tot i l’escepticisme del seu germà Emilio: “Si fóssim en un altre país, seria l’amo de Harvard o d’UCLA; aquí se sentia poca cosa envoltat com estava de monstres com Antonio Franco, José Antonio Sorolla, Xavier Batalla o Xavier Vidal-Folch”.

El meu estimat Emilio sap que es pot arribar a ser un gegant des de la humilitat i la bondat, com va fer el Carlos, a qui no li va caldre càrrec ni edat per impregnar les aules amb la seva personalitat: avui les universitats senten el buit de Carlos Pérez de Rozas.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ