Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

El símptoma Hermitage

“Hi ha uns apriorismes ideològics que avui semblen haver predeterminat la decisió”, diu Ferran Mascarell, qui signà a Moscou el 2012 el conveni perquè el museu pogués obrir seu a Barcelona

Imatge virtual del museu de l’Hermitage, projecte arquitectònic del japonès Toyo Ito.
Imatge virtual del museu de l’Hermitage, projecte arquitectònic del japonès Toyo Ito.

El cas Hermitage és el símptoma més que no pas la malaltia en si. La malaltia és la manca de projecte cultural i museístic que arrossega la ciutat. La malaltia és confondre la importància relativa de les coses i convertir les oportunitats en nusos aparentment irresolubles. La malaltia és que el govern de la ciutat no tingui un horitzó cultural ben pensat i definit. Quan aquesta malaltia preval, la ciutat s’instal·la en la confusió.

En principi, que es faci a Barcelona un museu sorgit de la iniciativa privada és positiu. En canvi, és molt negatiu que la ciutat visqui instal·lada, des de fa anys, en una manifesta paràlisi museística. Paradoxa: el govern de la ciutat s’oposa a una iniciativa museística privada i en canvi accepta complaent una situació museística pública cada cop més precària.

Penso que si uns promotors volen aportar a Barcelona un museu basat en les col·leccions de l’Hermitage, la ciutat ha d’obrir els braços, ha de conversar al més alt nivell amb les autoritats russes i ha de donar la seva opinió de manera precisa. Els defectes i virtuts del projecte s’han d’explicar sense excusar-se en informes de persones externes que no són ni poden ser concloents. Hem de saber si l’actitud del govern de la ciutat és l’expressió de la seva animadversió a la iniciativa privada, o si el projecte té defectes reals, estructurals. Si en té, els hem de conèixer amb detall i el govern ha de donar la possibilitat de resoldre’ls. Tot menys els apriorismes ideològics que avui semblen haver predeterminat la decisió.

Després de llegir els informes tinc la impressió que l’Hermitage pot anar a la bocana. Però respectaré una avaluació tècnica que aconselli el contrari. En qualsevol cas, tinc clar que un bon Hermitage no li faria cap mal a la ciutat. També tinc clar que un bon Hermitage comença per una molt bona col·lecció: friso per conèixer-la.

Si al final l’Hermitage ve, no provocarà cap regressió cultural. En canvi, sí que ens farà retrocedir la falta d’un projecte cultural i museístic seriós i ambiciós. Barcelona ha de disposar d’una idea museística forta que doni espai també a les iniciatives privades.

No ens parem paranys a nosaltres mateixos. Des de l’any 2012 els promotors de l’Hermitage, incloses les autoritats russes i el mateix Museu de Sant Petersburg, saben que el suport de l’Ajuntament no serà econòmic. Saben que les prioritats públiques de la ciutat són unes altres.

Sabem que, almenys fins fa quatre anys i mig, el govern autonòmic i el govern de la ciutat prioritzaven —no podia ser de cap altra manera— les obligacions pendents amb el MNAC i el Montjuïc dels museus, amb el Macba, amb la Miró i la Tàpies, amb els museus de ciències, amb el malauradament desaparegut projecte del Museu de l’Arquitectura, amb l’imprescindible Centre Nacional de Fotografia, amb el CCCB, i, no cal dir-ho, amb la xarxa de museus locals, comarcals o nacionals. Era obvi que les administracions públiques no estan en condicions de distreure recursos en cap iniciativa que no sigui la xarxa pública de museus, mal finançada des de fa anys.

És evident que a Barcelona, en l’àmbit dels museus, des de la tardor del 2105 les coses estan encallades. El nou govern municipal va decretar una mena de punt zero. Tot havia de tornar a començar. És típic en els equips que arriben al govern sense un projecte clar. Des d’aleshores —quatre anys i mig— la ciutat viu sense un projecte cultural definit. S’ha imposat un relat que fa prevaler un antagonisme irreal entre la cultura de base (la bona) i els equipaments culturals (la dolenta). La cultura de la ciutat viu encara en una mena de llimbs de proclames generals més retòriques que efectives.

En aquests llimbs, els museus públics han quedat ubicats en un pla molt secundari. Les iniciatives privades han estat expulsades de qualsevol consideració positiva. En l’entretant, la ciutat espera un projecte que torni a posar els museus de la ciutat —públics i privats— al capdavant de la capital global, amb la cultura com a fonament, que podem ser.

Ferran Mascarell és regidor de l’Ajuntament de Barcelona i exconseller de Cultura (2006 i 2010-2016).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >