1,6%

El número que apareix com a titular d'aquest article no es refereix a cap presumpta comissió (d'altra banda, seria una xifra massa baixa), sinó al percentatge de la ciutadania catalana que creu ara mateix que el Govern de la Generalitat actual està resolent els problemes reals del país. Les dades són del CEO, el centre d'investigació del govern autonòmic. Per tant, malgrat la cruesa de la dada i encara que estiguem en plena època de fake news, ningú pot argumentar aquesta vegada que tinguin un biaix prejudicialment contrari a l'Executiu.

Els números es poden mirar de moltes maneres: aquesta xifra es pot llegir també com un 98,4%. Formulat així, aquest percentatge significa que una part extremadament majoritària de catalanes i catalans considera que el gabinet de Torra, simplement, no serveix. Una part de l'opinió pública i publicada de conviccions independentistes ha volgut ressaltar com aquestes dades desconeixen el context d'excepcionalitat marcat per la situació judicial d'una part de la classe política dels partits que ara mateix donen suport al Govern.

“Una part extremadament majoritària de catalanes i catalans creu que el gabinet de Torra no serveix”

Ben mirat, els mateixos estudis recullen en certa manera la qüestió, introduint una pregunta més precisa sobre si la ciutadania creu que l'Executiu no seria capaç d'abordar els problemes reals en tots els supòsits o bé si amb més temps podria afrontar-los. Aquí també les dades són demolidores: un 61,6% considera que el Govern simplement no en sap ni en sabrà, i només un 30,6% confia que podria fer-ho disposant de més temps. Hi ha hagut un empitjorament destacat d'aquestes dades respecte a l'any passat, quan el 53,1% creia que el Govern no seria capaç de ser efectiu en cap cas, respecte a un 46,9% que li concedia més temps. I en època del Govern de Puigdemont, el 2016, el 44% subratllava la incapacitat total d'abordar els problemes reals, davant d'un 39,2% que afirmava que tenia confiança que en el futur ho faria.

Segurament, amb el Govern de Torra i Aragonès s'ha tocat el zenit de la desconfiança ciutadana en la capacitat i en la voluntat d'encarar les qüestions políticament més rellevants per a la ciutadania, però les dades demostren una tendència molt clara: cal remuntar-se al 2011 per trobar una inversió en la dimensió dels dos grups. En aquell any turbulent, en què la crisi econòmica mostrava tota la seva cruesa, les mobilitzacions ciutadanes omplien els carrers i el “govern dels millors” d'Artur Mas practicava les primeres i més dures retallades a Espanya, eren més –un 44,9%– els que confiaven que amb temps el Govern podria ser efectiu a l'hora d'encarar les qüestions reals que preocupen la població, respecte a un 42,3% que es demostrava del tot escèptic.

“Està en perill la supervivència mateixa de l’autogovern pel descrèdit acumulat”

La sèrie històrica d'aquestes dades sembla que és summament significativa: es pot concloure que en els anys del procés la confiança ciutadana en la capacitat dels governs catalans d'encarar amb èxit els seus problemes s'ha deteriorat de manera evident. Sembla, doncs, que aquells que al llarg dels anys han reivindicat tota la sobirania per a les institucions catalanes s'han demostrat als ulls de la ciutadania com els menys capaços d'utilitzar de manera efectiva la sobirania que ja tenien.

En aquests anys, tots ofegats enmig de torrents de retòrica, s'ha passat per alt una qüestió fonamental: més enllà de la dimensió simbòlica i cultural, una motivació fonamental de la raó de poder disposar d'institucions pròpies té a veure també (i sobretot) amb la seva operativitat, amb la solvència a l'hora de gestionar els serveis públics, de dissenyar polítiques que –encara que naturalment reflecteixin les diferències ideològiques entre els diferents partits– estiguin orientades al conjunt de la ciutadania. Per això aquestes dades haurien d'alertar tots aquells –polítics, opinadors i electors– que creguin en l'existència d'unes institucions catalanes.

El que està en perill, en definitiva, és la supervivència mateixa de l'autogovern: no tant o no només per les conviccions centralistes dels governs estatals del passat i per com han gestionat les relacions amb les institucions catalanes, sinó pel descrèdit propi que aquestes últimes s'han guanyat entre la ciutadania durant aquesta llarga etapa de governs independentistes. Aquest és probablement el tema més decisiu de la propera disputa electoral: per defensar les institucions catalanes, primer cal fer que funcionin.