Selecciona Edició
Connecta’t

Museus: Barcelona perd el nord

Les sorolloses polèmiques al voltant del Macba i de l’Hermitage qüestionen el projecte cultural i museístic de la capital catalana

Les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, sostenint, en un fotomuntatge, un seguit d’indicadors d’alguns dels museus emblemàtics de la ciutat.
Les columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc, sostenint, en un fotomuntatge, un seguit d’indicadors d’alguns dels museus emblemàtics de la ciutat.

Abraham Ramírez va retransmetre dissabte passat des del seu compte de Twitter la visita que va fer al Museu Nacional d’Art Catalunya, a la muntanya de Montjuïc, i va publicar gairebé un centenar de tuits en què va mostrar, a còpia de fotografies, vídeos i comentaris, les obres més destacades del principal museu català. En arribar a la sala 24, on s’exposen algunes de les joies de la pintura gòtica, va publicar una vista panoràmica de la sala buida i la frase: “La sala 24 del @MuseuNac_Cat sencera per a mi”. Al cap de pocs minuts, un seguidor d’aquest gestor cultural i comissari d’exposicions el va retuitejar llançant una pregunta: “Com un tros de museu com el MNAC pot estar així un dissabte al matí amb el turisme que té Barcelona?”.

La resposta es troba en algunes de les queixes que ha fet públicament Pepe Serra, director del museu des de desembre del 2011, que es resumeixen en una altra pregunta: “Montjuïc és ciutat de Barcelona o no?”. Es refereix al fet que cada vegada que Fira de Barcelona celebra un dels seus salons, o bé a la muntanya es fa una activitat esportiva, l’accés al museu es veu afectat, o directament es talla; que la zona està mal il·luminada, per la qual cosa al vespre es converteix en insegura; que no hi ha línia d’autobús que pari a tocar del museu ni connecti els diferents centres culturals de la muntanya. Tampoc hi ha metro, la parada més propera està gairebé a un quilòmetre de distància, a la plaça d’Espanya. A més, les escales mecàniques que permeten superar un desnivell del 50% no sempre funcionen. “Una persona del museu va comptar l’any passat més de 100 dies seguits avariades”, va explicar Serra el 21 de gener, durant la presentació de la nova temporada. “A l’hivern és un miracle que pugi algú a partir de mitja tarda. No hi ha indicacions que diguin on som ni com pujar”, prossegueix Serra, que fa broma amb la idea de col·locar les lletres de MNAC sobre les còpies de les quatre columnes de Puig i Cadafalch com a reclam. Malgrat tot, el 2019 més de 800.000 persones van visitar aquest museu. Tot un miracle.

El pols entre Macba i nou CAP acabà com que la salut vencia la cultura elitista

És gairebé un miracle el que permet a Pepe Serra programar activitats i exposicions amb una mica de pressupost. Si el 2009 el MNAC comptava amb 26,4 milions, aquest any són 15,4 (11 milions menys en 11 anys), la majoria “per poder obrir portes” i només 1,5 per programar, una quantitat similar a la que disposa la Fundació La Caixa per a cadascuna de les seves exposicions al veí CaixaForum. Impossible competir. “És un miracle fer aquesta programació amb aquests diners. Tot el que estigui per sota de tres milions és ridícul i una anomalia”, va dir fa uns dies Serra, que haurà de seguir aguditzant l’enginy i esprement cada euro.

El MNAC està governat per un patronat format per la Generalitat, que enguany aporta 7.029.299 euros; el Ministeri de Cultura, amb 2.181.330 euros, i l’Ajuntament de Barcelona, amb 2.083.608 euros, qui menys aporta, la qual cosa és sorprenent si tenim en compte que la majoria de les obres de la rica col·lecció de MNAC són municipals. La resta es genera gràcies al lloguer d’espais (865.000 euros) i la venda de béns i taxes. Durant anys Serra s’ha queixat que els responsables de la cultura municipal no han visitat el museu de manera oficial.

Aquest any hi ha hagut una novetat. És la primera vegada que Serra no ha parlat d’una possible ampliació per esponjar la col·lecció i apropar-se a la ciutat. Des de juliol passat ja disposa del pavelló Victòria Eugènia per poder créixer; tot no, només una part, 2.500 metres quadrats, que hauran d’estar preparats per acollir la magna exposició que es prepara sobre Gaudí per al juliol del 2021. La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, confia que sigui així després de comprometre-hi 2,2 milions d’euros (1,5 de manera extraordinària i 712.000 a través d’un fons Feder) perquè estigui a punt per a aquesta data. Serra no hi confia tant. “L’exposició es farà amb o sense pavelló”, va dir. El més paradoxal és que s’han confirmat les seus de Madrid (CaixaForum) i París (Museu d’Orsay), però no se sap el lloc exacte del MNAC on es farà. Tothom té al cap encara l’amarga experiència del 2016, quan la gran exposició que va organitzar el MoMA sobre Joaquín Torres-García no es va poder veure a Barcelona perquè el MNAC no tenia diners per portar-la, i en canvi sí que va viatjar a Madrid i Màlaga.

A Barcelona hi ha avui vuit museus sense director o amb direcció provisional

De fet, l’arribada de Barcelona en Comú i Ada Colau a l’Ajuntament de la ciutat ha estat marcada pels dubtes pel que fa a la política cultural, sobre tot la museística. Així ho va demostrar el fet que la responsable de la cultura municipal (Berta Sureda) fos nomenada cent dies després d’arribar Colau a l’alcaldia. El primer que va fer Sureda, que es va quedar com a comissionada, va ser eliminar la proposta estrella de Xavier Trias de crear a Montjuïc la Muntanya dels Museus, que ara Serra i altres directors de museus de la muntanya s’entesten a recuperar; més enllà de la denominació, ni que sigui per mostrar unitat i fer front comú en les seves reivindicacions en la taula de diàleg que elabora el pla d’actuació integral de Montjuïc, i que pretén revertir l’encaix de la muntanya a la ciutat. Després del interregne del socialista Jaume Collboni, Joan Subirats ha tornat a ser comissionat de Cultura. Per a aquest catedràtic de Ciències Polítiques, els museus barcelonins tenen un problema d’obsolescència: “Cal replantejar el mateix concepte de museu i aconseguir que la gent local que ja ha anat a un museu senti interès per tornar-hi”, va explicar a aquest diari al novembre. “El problema no és tant en la capacitat de fer grans exposicions, sinó a seleccionar elements clau del propi equipament i creuar-los amb altres mirades”.

L’encreuament de ciència i art era el que proposava el malaguanyat Jorge Wagensberg per a la museografia de l’Hermitage que vol obrir les portes a la nova bocana del port de Barcelona —i que quatre informes (de viabilitat econòmica, mobilitat, urbanisme i cultura) han tombat en primera instància, a l’espera del que decideixi l’Ajuntament en les properes setmanes. Els promotors privats ja han assegurat que estudiaran els informes, mentre que des del museu rus afirmen no entendre l’hostilitat manifesta de l’Ajuntament amb el projecte i constaten que ningú de la ciutat ha parlat amb ells des que es va signar el conveni el 2012.

El Museu d’Història de Catalunya és una mostra dels tombs de l’estratègia de la Generalitat, agreujada pel 'ball' de consellers. ampliar foto
El Museu d’Història de Catalunya és una mostra dels tombs de l’estratègia de la Generalitat, agreujada pel 'ball' de consellers.

Mentrestant, al centre de la ciutat el Macba acaba de sortir d’un malson. Cinc anys després que l’Ajuntament li cedís la Capella de la Misericòrdia per créixer, i després d’aprovar-se el Pla Director del museu a la fi del 2017, al començament del 2018 el consistori va cedir aquest mateix espai al CAP Raval Nord per traslladar-s’hi, tot acusant el museu de no haver fet res en aquests cinc anys (els més greus de la crisi) i generant un enfrontament innecessari entre els defensors de la sanitat davant la cultura que, de cop, ha escombrat la tasca d’integració social i dinamització cultural que el museu ha fet al barri durant dues dècades. Després d’una proposta, a la desesperada, de crear un cub per acollir el CAP en uns terrenys propietat d’una administració aliena, la Diputació de Barcelona —solució que des del Macba es veia com un mal menor—, la finals del 2019 es va arribar a un consens perquè el CAP es quedés la Misericòrdia i el Macba creixés en una cantonada de la plaça dels Àngels; la sanitat s’imposava així a la cultura, titllada d’“elitista”, lluny de l’interès social que es reivindica des de la mateixa institució municipal que va crear el museu el 2001, quan l’alcalde Maragall va decidir instal·lar-lo al cor del degradat Raval.

L’Ajuntament, en aquests anys de crisi, ha anat compensant les contínues retallades que les altres administracions han fet en els museus barcelonins: el Ministeri, entre 2008 i 2012, gairebé un 70% menys, i la Generalitat, en els últims deu anys, un 33,5% menys (23 milions) en 12 dels principals museus i equipaments barcelonins i catalans: Auditori, Liceu i Palau de la Música, al voltant del 40%; Biblioteca Nacional, Teatre Lliure, Teatre Nacional i MNAC, entre el 34,6% i el 29,1%; Mercat el 26,5%, i la Fundació Joan Miró el 17,9%, cosa que ha fet que la situació econòmica de tots sigui gairebé insostenible i funcionin de miracle.

La crisi de l’ampliació del Macba ha estat una mostra de la indefinició municipal en política museística ampliar foto
La crisi de l’ampliació del Macba ha estat una mostra de la indefinició municipal en política museística

Barcelona s’enorgulleix de ser una ciutat que compta amb centres i fundacions monogràfics dedicats a un artista. Com el Museu Picasso, que després independitzar-se de l’Institut de Cultura el 2013 obté uns amplis beneficis econòmics i funciona de manera àgil, amb més d’un milió de visitants el 2019. N’hi ha que viuen moments pitjors. El 2019 la Fundació Joan Miró va acomiadar set persones (el 10% de la plantilla) per fer front al dèficit acumulat, motivat, entre d’altres, pel canvi de la col·lecció permanent a la planta baixa. A finals d’any es va saber que la Fundació Vila Casas es comprometia a ajudar amb 100.000 euros durant deu anys, quantitat que supera l’aportació del Ministeri de Cultura de només 90.000, en el seu pressupost anual de 7,3 milions d’euros.

L’altra gran fundació, la Tàpies, acaba d’anunciar que s’ha quedat sense director, fins ara Carles Guerra, que ha pactat la seva sortida després de cinc anys en què ha hagut de fer front a una situació de precarietat econòmica i a les adversitats, com ara la inundació el 2018 de la sala principal que va fer tancar la Tàpies durant uns mesos. A més, aquest centre té un sistema de govern complex, en el qual la família del pintor té molt de pes, tot i que el 70% dels dos milions de pressupost anuals són aportacions públiques.

Fotografia, museu en web

En els museus dependents de la Generalitat, la cosa no és diferent, potser pel canvi constant que s’ha viscut a Cultura, amb cinc consellers des gener del 2016: Ferran Mascarell, Santi Vila, Lluís Puig, Laura Borràs i Mariàngela Vilallonga, que divendres passat va presentar uns pressupostos que tornen a superar, amb gairebé 302 milions d’euros, l’1% del total català. Vilallonga també vol deixar empremta, i recupera el gairebé oblidat Museu Nacional d’Història i Arqueologia de Catalunya, tot destinant aquest any 300.000 euros per licitar el projecte. Però enterra definitivament el Museu del Còmic (de Badalona), del qual no parla en els seus pressupostos; un sector que amb prou feines se subvenciona amb 100.000 euros i que queda gairebé en mans privades, en forma de museu com el que han obert a Sant Cugat dos amants d’aquest art, o d’empresaris com José María Lafuente, que ha adquirit importants fons de creadors catalans per al seu arxiu asturià. Tampoc es parla del Centre Nacional de Fotografia (relegat a un portal web), ni del Museu Nacional d’Arquitectura, del qual no se sap res des del 2014.

La manca de voluntat política per aconseguir que els museus barcelonins siguin centres que atreguin més visitants, sobretot locals (el 2018 només el 14,4% eren barcelonins), i la desídia dels responsables culturals en aquest assumpte, es fan evidents amb el fet que hi hagi fins a vuit centres, municipals, de la Generalitat i de la Diputació, sense direcció o amb directors provisionals: Etnològic, Marés, Arxiu Fotogràfic de Barcelona, Arqueològic de Catalunya, Història de Catalunya, Arts Santa Mònica, Museu Marítim (Diputació) i Fundació Tàpies. I que dos centres museístics com l’Arts Santa Mònica i la Virreina Centre de la Imatge —el primer gestionat per la Generalitat i el segon, per l’Ajuntament— no aconsegueixin arrencar i estiguin sempre a la cua de la llista de museus menys visitats, malgrat que tots dos es troben a la Rambla, que recorren cada dia més de 200.000 persones (300.000 els caps de setmana) i malgrat que l’entrada és totalment gratuïta.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >