Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

Hi ha un espai catalanista?

És molt possible que alguns dels entusiastes de les manifestacions de l’11 de setembre s’hagin adonat que la direcció que es va emprendre llavors no tenia cap sentit, ni recorregut, ni futur

Manifestació independentista després de la sentència del TS.
Manifestació independentista després de la sentència del TS.

Hi ha moviments polítics, aparentment consistents, per intentar omplir un espai electoral a Catalunya que probablement està buit: el dels antics votants de CiU –potser també d’ERC i del PSC– que se senten catalanistes però no independentistes.

Es tracta d’aquells catalans a qui el sobtat gir independentista dels anys 2010-2012 els va sorprendre desarmats i van acceptar aquest horitzó, fins i tot amb entusiasme, perquè es van creure les mentides dels serveis de propaganda dels Governs de la Generalitat, per exemple la d’“Espanya ens roba” i és un Estat antidemocràtic i desprestigiat a Europa, que fins al 1714 Catalunya era un Estat independent amb un sistema de govern gairebé parlamentari, o que separar-se d’Espanya no comportava sortir de la Unió Europea i que els grans països del món ens donarien suport amb entusiasme en aquesta via secessionista. A més, molts convergents perplexos i escèptics davant de la situació van confiar en Artur Mas, creient-lo un polític competent i moderat que evitaria qualsevol fuga insensata cap endavant.

Vist aquest panorama amb la perspectiva d’avui sembla mentida que uns diguessin tantes mentides, que uns altres se les creguessin i que la majoria dels mitjana de comunicació, no només els oficials, hi donessin una pàtina de credibilitat, que les associacions amb més pes en la societat catalana, els col·legis professionals més rellevants, la callada i descompromesa universitat i el món de l’ensenyament primari i secundari, com també els sindicats situats fins llavors a l’esquerra, com CCOO i UGT, compressin tot el paquet de mentides a canvi de subvencions i que el PSC i ICV fossin socis de l’independentisme i tebis en la seva crítica, i molts dels seus principals líders s’entusiasmessin amb la idea i canviessin de bàndol fins al punt d’arribar a figurar en les llistes electorals –fins i tot encapçalant-les– nacionalistes. La ignorància i la falta de principis hi condueix. A més, que tot aquest conglomerat titllés de fatxes, dia sí, dia també, els qui denunciaven aquestes mentides òbvies, era una part important del guió: hi va haver intimidació i, per tant, violència.

Però tornant al principi, és molt possible que alguns dels entusiastes de les manifestacions de l’11 de setembre s’hagin adonat que la direcció que es va emprendre llavors no tenia cap sentit, ni recorregut, ni futur. Al contrari, conduïa al desastre, i és on som, i que ha estat tan perjudicial per a la seva idea de Catalunya i per a tota la societat catalana.

Ara veuen clar que aquesta societat catalana està molt pitjor que fa 10 anys i encara més que fa 20, i voldrien tornar al que ells creuen que és el punt de partida, els feliços temps de Pujol en què es portaven les coses al límit però mai se superaven certes fronteres implícites. Creuen –amb una part de raó– que l’error va ser el tripartit i el fantasmal nou estatut, que va ser llavors quan es va iniciar la confusió entre catalans i el desprestigi de Catalunya.

Tot això cavil·la el desgraciat catalanista desorientat des de fa anys, que no s’identifica amb Torra, ni amb Junqueras ni, encara menys, amb Puigdemont o la CUP, i que no sap qui votar. Pot trobar el seu espai electoral en aquell nou catalanisme no independentista, centrista i moderat, amb l’esperança que torni el pujolisme dels bons temps? Sens dubte pot trobar el seu espai aquí. Però aquest nou catalanisme no s’ha de plantejar, com el de Pujol, com una etapa primera (autonòmica) per construir una nació que doni pas a una segona i última (la independència), de manera que la primera estigui en funció de la segona.

Aquest catalanista despistat del 2012 ha de saber que ha estat el pujolisme el que ha portat Catalunya a la fase del procés, que el vell catalanisme clàssic fins a la Segona República el que pretenia era fonamentalment un poder polític a Catalunya (la Generalitat), la cooficialitat del castellà i el català a les institucions i la protecció de la seva pròpia cultura. Tot plegat ho permeten la Constitució i l’Estatut des de més de 40 anys. Per tant, ara el que cal no és reivindicar sinó governar, governar bé Catalunya amb les moltes competències que té la Generalitat.

Amic catalanista, deixa estar les ideologies nacionalistes, que sempre acaben malament: si el que pretens és estimar Catalunya has d’exigir estar ben governat, i amb els instruments actuals, sense canviar res substancial, ho pots estar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >