Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ i

La conspiració dels mentiders

Potser només diuen la veritat quan asseguren que ho tornaran a fer, és a dir, que tornaran a mentir

Quim Torra i Oriol Junqueras s'abracen al Parlament, on els polítics presos van acudir per la comissió d'investigació sobre el 155.
Quim Torra i Oriol Junqueras s'abracen al Parlament, on els polítics presos van acudir per la comissió d'investigació sobre el 155.

Es van guanyar ben merescudament la qualificació de frívols i irresponsables, i els que així els van guardonar es van quedar curts. A més, són uns mentiders compulsius. En tot i per a tot. Aleshores i encara ara. L’última mentida exhibida impúdicament a través dels mitjans de comunicació que monopolitzen ha estat la comissió d’investigació sobre l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, convertida en míting propagandístic, homenatge als polítics presos, judici polític a qui el van aplicar i inútil cerimònia d’ocultació de la irremeiable divisió entre independentistes, qualsevol cosa menys el que el seu nom indica.

Tota negació conté una afirmació prèvia. És una regla semàntica amb un fort contingut psicoanalític. La intensitat del rebuig indica la fortalesa de la por als fets, a la veritat. Oriol Junqueras, interrogat pels periodistes Claudi Pérez i Miquel Noguer d’EL PAÍS, no es va conformar amb una breu denegació o una explicació més o menys argumentativa i plausible respecte a les mentides que han envoltat el procés independentista, i sobretot a la promesa mentidera que significa la idea mateixa de la independència tal com va ser explicada als seus partidaris, sinó que va haver d’acompanyar-la d’un improperi escatològic a l’alçada de la seva indignació.

Junqueras no tan sols rebutja l’anàlisi crítica de la seva peripècia des del 2012, això que en hipòcrita llenguatge leninista s’anomena autocrítica, sinó que es reafirma en l’encert de les seves decisions i proposa com a camí futur una repetició que pressuposa, no se sap gaire bé per què, l’encert futur que li va faltar en el passat. Esquerra Republicana, el seu partit, sembla abstreure’s d’aquestes expressions obstinades d’un desig independentista absent d’amarres realistes, i es concentra de moment a buscar un camí que li proporcioni, sobretot, la primacia en el poder català a la qual aspira des fa tants anys, i després el mètode, probablement inspirat en el nacionalisme basc, per compatibilitzar la gestió realista del present amb el manteniment del somni independentista per al futur.

No és un exercici fàcil. No tant per les piruetes de circ que exigeix com pel barroc aparell conceptual construït durant tants anys, de nou al voltant d’ambigüitats, equívocs i sobretot mentides —aquests mentides la denúncia de les quals tant exaspera Junqueras— que segueixen enverinant l’independentisme, impedint recuperar l’acció pròpiament política i institucional, i prometent-nos una campanya per a les eleccions catalanes dominada encara per la subhasta entre verbalismes radicals i fal·laços.

L’independentisme només pot aconseguir majories parlamentàries amb les lleis electorals que vol abolir

La mentida fundacional no és pròpiament la idea i el somni en tants aspectes vaporosos de la independència, sinó el camí mateix del dret a decidir i el seu significat, especialment per als ciutadans més compromesos i creients. La consistència d’aquesta mentida és la que explica la dificultat per a la seva dissolució. No n’hi ha prou amb l’hegemonia social i cultural gramsciana aconseguida pel nacionalisme, ni l’indiscutible control ideològic dels mitjans de comunicació en llengua catalana, ni de bon tros la improbable influència del sistema escolar, per explicar la duresa del ciment que cohesiona la massa independentista malgrat tantes promeses incomplertes, tantes mitges veritats i tants enganys sencers.

La clau d’una mentida tan consistent i de la dificultat de dissoldre-la és el caràcter del referèndum imminent promès pels dirigents als nacionalistes i l’escassetat del fruit recollit. Si fem comptes precisos, tres han estat les oportunitats ofertes per realitzar la proesa que significa construir un demos, un poble, que converteix l’acte mateix de la seva construcció en el poder constituent d’un nou subjecte polític, creador d’un nou ordre polític, i de fer-ho, a més, de manera irreversible i definitiva.

La primera, frustrada pels vots populars, van ser les eleccions del 2012, convocades per Artur Mas amb pretensions plebiscitàries, per dotar-se d’un mandat que li permetés negociar bilateralment almenys la modificació constitucional que desitjava el nacionalisme català. La segona, la consulta del 9-N, de resultat satisfactori però de participació insuficient per a les seves pretensions, tot i la tolerància del govern del PP. I la tercera, naturalment, el polèmic referèndum de l’1-O, legitimat per la penosa gestió governamental de l’ordre públic, i tot i això, ben lluny de les condicions que internacionalment s’exigeix a aquest tipus d’exercicis democràtics. En les tres ocasions va quedar demostrada la limitada aritmètica de l’independentisme, que només pot assolir majories parlamentàries per mantenir el seu poder gràcies a les lleis electorals i a la Constitució que els seus vots pretenen abolir.

Lamentablement, els dirigents secessionistes només diuen la veritat quan diuen que ho tornaran a fer

No haurien d’existir gaires dubtes sobre el resultat polític que hauria comportat una aritmètica favorable en qualsevol de les tres ocasions. Decidir, que d’això es tractava, significava decidir sobre la pròpia existència dels ciutadans de Catalunya com a demos sobirà separat, únic i indivisible. Per a tal decisió, en les actuals circumstàncies, no bastaven unes xifres que certament en altres latituds i en altres èpoques, acompanyades d’altres elements més coercitius, haurien significat sobradament la declaració immediata i efectiva de la independència. Això no ha succeït fins ara i, per més fe del carboner que s’hi posi, és sobiranament improbable que passi algun dia proper o llunyà. I aquesta és una veritat certament insuportable per als que han estat enganyats, de manera que encara no ha volgut reconèixer-la ningú amb totes les lletres davant del poble dels fervorosos creients i és molt difícil que algú des de l’independentisme s’atreveixi a reconèixer-la, desfent d’una vegada el castell de mentides en la campanya electoral que s’acosta. Lamentablement, només diuen la veritat quan diuen que ho tornaran a fer. L’experiència ens diu que tornaran a mentir.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >