Selecciona Edició
Connecta’t

‘Infanticida,’un esgarrifós relat cantat i patit

El monòleg Infanticida trasllada el temps a una època imprecisa però, per descomptat, més actual: de vegades, certes conductes no són un anacronisme al segle XXI

Una de les escenes d''Infanticida'.
Una de les escenes d''Infanticida'.

Una bofetada en tota regla. La mateixa que va voler donar Caterina Albert (a partir d'aquesta obra, Víctor Català) a la fi de segle XIX explicant la història de la Nela, una camperola, la noia del molí de la vila, que s'enamora d'un home de bona casa però forana i queda embarassada. La por a la seva família: només un pare (amb aquesta falç sempre amenaçant ...) i un germà, representants de tota una societat cruel i inexorablement masclista, i l'allunyament de l'estimat la portaran a amagar el seu estat i, un cop nascuda la nena ( en tindrà prou amb un minut, uns segons per estimar-la amb bogeria), cometre el pitjor dels pecats. Per por, per amor, per ignorància, per (in)cultura.

El monòleg Infanticida (a la sala Atrium fins aquest diumenge) trasllada el temps a una època imprecisa però, per descomptat, més actual: de vegades, certes conductes no són un anacronisme al segle XXI.

A l'escenari, Neus Pàmies, en una sala d'un manicomi, o d'una comissaria (qui sap) escup aquesta terrible història, aquesta càrrega tremenda, aquesta culpa amb la qual carrega perquè sí, per haver anat contra la seva educació, contra el seu destí . I ho fa cantant els versos originals adaptats per Marc Rosich a la música de Clara Peya. Recita amb la veu, però també ho fa amb la mirada, i amb aquestes mans que retorça amb sensualitat i amargor, i amb aquests crits, amb aquestes insinuacions, amb aquesta sorpresa.

Al costat d'ella, en un angle de les taules, Gerard Marsal controla la música des d'un teclat i una taula de mescles, embolicant encara més el drama en la tensió, fent encaixar els acords en la veu i les paraules de Pàmies sense deixar un sol espai buit i, amb potents cops de llum, recarregant cada vegada més l'atmosfera aclaparadora, insuportable.

Poc més sobre l'escenari: una taula amb fotografies, un parell de cadires, un telèfon de paret (i de disc), un llum i unes rajoles a la paret sobre les que llisquen imatges projectades: enregistraments, moviments, les mans (un altre cop les mans) de Nela ... Ella no necessita res més (no és poc!) per fer seu a el personatge, patir-lo, recordar-lo amb passió, reviure'l amb la felicitat que li va donar l'amor, amb el dolor que li va donar quedar-se sola després que ell s'ho ensenyés tot: "Que jo podia ser jo, no sols la mula que a casa volien" ...

Amb aquests vímets, Marc Angelet dirigeix una obra electrònica i electritzant que atrapa l'espectador durant 70 minuts intensíssims que van in crescendo amb la tortura que viu el personatge. Queden en l'aire les mil preguntes que plantejava Català i que planteja aquesta versió. Preguntes incòmodes, vergonyants i molt crítiques. I, per sobre de totes, la que porta a plantejar-nos el sentiment de culpa: de qui va ser la culpa?

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >