Selecciona Edició
Connecta’t

Un assassí campa lliure per les barricades de la Comuna de París

Hervé Le Corre recrea d’una manera ben viva, des d’una trama policial, els últims dies de la revolució del 1871 a ‘Sota les flames’

L'escriptor Hervé Le Corre a Barcelona
L'escriptor Hervé Le Corre a Barcelona

N’hi hauria prou amb les indagacions per atrapar aquest psicòpata assassí en sèrie que és Henri Pujols i que es dedica a segrestar joves per satisfer pornògrafs, però és tan o més addictiu i memorable aquest tràveling precís i brutal entre cadàvers, cavalls esventrats, cases esfondrades, bombes, sang i foc arreu, milicians revolucionaris i truans; feministes i desfermades tropes governamentals… I, malgrat tot plegat, una atmosfera de grandesa i honor en la fatalitat, de victòria moral en la derrota anunciada. És l’aire que es respira en els 10 últims dies de vida revolucionària de la Comuna de París el maig del 1871, la primera (i efímera: 60 jornades) presa del poder de la classe proletària en la història de l’Europa occidental; o així és com ho canta un trobador d’excepció avui en la novel·la negra francesa, Hervé Le Corre, que a Sota les flames (Bromera, traducció d’Albert Pejó; Reservoir Books, en castellà) no se li acut res més que posar en aquells dies d’apocalipsi sense esperança l’inexpert comissari Antoine Roques a investigar els misteriosos segrestos de noies, entre les quals hi ha la Caroline, la promesa del sergent comuner Bellec.

“Em vaig assabentar de la Comuna per primera vegada cap als 15 anys, quan es formaven les meves idees polítiques; per això, per mantenir una lucidesa i evitar lirisme revolucionari, m’he documentat amb historiadors i una infinitat de testimonis de l’època, com el de Prosper-Olivier Lissagaray, que va dirigir diversos diaris; tenia també mapes de les barricades i fotos de la ciutat per donar-li volum, perspectiva: necessito tenir les imatges al cap per escriure”, explica Le Corre (Burdeus, 1955) per posar distància amb una ideologia que el va portar a militar a la Lliga Comunista Revolucionària. Una experiència que permet donar-li a l’escriptor, aquests dies un dels grans noms del festival BCNegra que va arrancar dijous, una perspectiva històrica: “Les esquerres estaven barallades, però van aparcar les seves diferències perquè l’ocasió era prou important per no fallar; avui, l’esquerra no té un projecte comú, però el pitjor de tot no és que ja no estigui a l’ofensiva, sinó que ni tan sols està a la defensiva, és incapaç d’unir-se ni tan sols per fer front a perills com el canvi climàtic, que comportarà brutals desigualtats socials, ni tampoc al perill obvi de l’extrema dreta”.

Si hi ha una constant en la tardana (va començar a publicar als anys noranta) però ja notable (té una dotzena de novel·les, entre les quals Gossos i llops, l’única fins ara a Espanya) i reconeguda (nou premis) producció de Le Corre és la inclinació a ambientar-la sempre en contextos convulsos. “El desordre qüestiona, ja sigui l’equilibri o el desequilibri, fa trontollar sempre l’ordre social; encara que fracassi, almenys obre possibilitats”, assegura abans de citar Albert Camus com un dels seus credos: “Venia a dir que és preferible el desordre a la injustícia; no veurem avui un episodi com el de la Comuna, però sí moltes revoltes molt violentes, tot i que sense projecte polític precís”. I les armilles grogues? “És més una lluita concreta per uns interessos, no hi veig un projecte polític capaç de transformar el món”.

Una altra predilecció d’aquest antic professor universitari de francès és la seva elecció de protagonistes que d’entrada ja han perdut, desencantats, però que volen continuar lluitant. “Tots els meus personatges són sempre perdedors perquè pertanyen a la classe popular i ja només per això estan condemnats a perdre el partit. Que per què lluiten? Perquè és necessari: potser estàs perdent el partit, però continua, no s’ha acabat, i si segueixes lluitant potser marques un gol”. Les propostes dels comuners (escoles bressol per a fills de treballadores, autogestió de fàbriques, fixació d’una jornada laboral sensata, més paper de la dona…) continuen, majoritàriament, sense estar resoltes. “Van plantar una llavor que encara ha de créixer, però van tenir moltíssima intuïció política i van saber articular el projecte revolucionari amb la vida quotidiana de la gent, amb les seves necessitats del dia a dia, van ser capaços de contactar amb la gent del carrer… una cosa que avui no passa gaire en política; va ser un projecte bonic, tot i que va acabar en una tràgica hecatombe”.

En aquest context, Antoine Roques s’entesta a aplicar justícia i defensar unes conviccions morals en ple esfondrament d’un món, com fan el Martin Bora o el Bernie Gunther de Ben Pastor i Philip Kerr a l’Alemanya nazi i la Segona Guerra Mundial. “Amb el procés revolucionari, tot l’aparell policial i judicial se’n va anar a Versalles; llavors els comuners van crear a cada districte clubs de treballadors que van escollir comissaris policials, delegats de seguretat, en van dir; jo m’havia imaginat un policia així i vaig descobrir en unes actes de l’època que van existir; no he hagut d’inventar gaire”, diu sobre un personatge, un enquadernador, amb un comportament que “no és de valentia, és una actitud moral; el seu combat és fruit d’una posició que va ser la mateixa que la de la Comuna, tot i que sabien que anaven al desastre”.

La voluntat literària de Le Corre, notable en les descripcions (“m’agrada, en les pauses d’acció, descriure, fer pauses, crear espais de quietud dins de la inquietud, potser per reforçar-la”), recorda el ritme cadenciós de les novel·les del XIX, regust al qual no és aliena la voluntat de redempció d’algun personatge, com el cotxer Clovis. “És el més interessant per a mi; el vaig pensar rústic, bestial, sense ànima ni escrúpols, però tinc un defecte com a novel·lista: quan tinc personatges a la part més baixa de la dignitat humana em veig impel·lit a fer-los remuntar moralment”, i cita la famosa escena d’Els miserables, de Victor Hugo, en què un bisbe menteix la policia per exonerar Jean Valjean d’haver-li robat uns canelobres: “Allà gira el protagonista i s’adona que hi pot haver bona gent al món”.

Amb idees i temàtiques com aquestes, i una lectura iniciàtica en el gènere amb Jean-Patrick Manchette, un dels paradigmes del gènere com a palanca de crítica social, no és d’estranyar que se senti més còmode amb la novel·la negra que amb la policíaca, tot i que triomfi en aquesta última. “El públic va més a buscar el thriller d’emocions fortes, assassins monstruosos o detectius estrafolaris i una policia idealitzada, abandonant la realitat quotidiana; el lector prefereix una intriga simplista més que trames que interpel·lin la nostra societat; jo prefereixo moure’m entre la violència i la incertesa”. Física i moral. A Sota les flames, el jove sergent Bellec deixa anar davant del desastre final: “No sé gaire bé qui es recordarà de nosaltres. Potser els que ens estimen?”; i el seu tinent li respon: “Llavors estem ben arreglats!”. Le Corre és dels que sempre es recorden d’aquest tipus de gent.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

A EL PAÍS, desenes de periodistes treballen per portar-te la informació més rigorosa i complir amb la seva missió de servei públic. Si vols donar suport al nostre periodisme i tenir-hi accés il·limitat, ho pots fer aquí per 1 € el primer mes i 10 € a partir del mes següent, sense compromís de permanència.

Suscríbete